“Cançó de Solveig” (Antònia García)

«Cançó de Solveig». Fragment de la Suite número 2 de Peer Gynt, d'Edvard Grieg, que va compondre la música per acompanyar l'obra teatral del mateix nom, escrita per Henrik Ibsen i basada en contes populars noruecs.

Si la primavera i l'estiu s'han marcit,

Si passa l'hivern i tot l'any ha fugit,

Jo sé que tornaràs, serà tot com abans.

N'he fet la prometença i et seré sempre fidel.

Déu vulgui ajudar-te, si encara veus el sol,

I que Ell et beneeixi, quan caiguis de genolls.

Jo t'esperaré fins que vinguis de nou.

Si et quedes allà dalt, vull que ens hi trobem tots dos.

(Lletra / adaptació de Feliu Formosa)

La neu es pot fondre, les flors del jardí,

l'estiu pot marcir-les i l'any pot morir.

No hi ha sense terme sinó l'amor meu,

que espera que tornis, eternament teu.

Que el bon Déu et valgui, no tinc altre anhel:

si ets viu, a la terra; si ets mort, en el cel.

Cor meu, doncs, espera, si no el veus aquí,

a dalt de la glòria el veuràs sense fi.

(Lletra/ adaptació de Ventura Gassol i Joan Puig i Ferreter)

La teva cançó m'entendreix, Solveig. Has triat viure a la cabana de troncs que té unes banyes de cérvol, com a guarniment, per sobre de la porta. La va fer el teu estimat Peer. Aquí l'esperes, com li vas prometre. Esperes el seu retorn i, mentrestant, els dies van passant, l'hivern, la primavera, l'estiu... Però no hi ha límits per al teu amor i per a la teva espera. Avui, un dia d'estiu, davant de la porta de la cabana, files i files mentre l'esperes. La cançó surt dels teus llavis invocant protecció per al teu estimat, reiterant el teu amor, forta en la teva esperança. La teva mirada travessa el bosc fins a les aigües quietes del fiord llunyà. Per on vindrà en Peer Gynt? Ell tornarà, n'estàs segura.

Solveig, amb el fus i la filosa a les mans, em fas pensar en una parca que fila la vida del teu estimat Peer. Però, i la teva vida? Vius només per estimar i per esperar. No saps en quines trifulgues està immers en Peer, en quins braços amants ha passat el seu temps. Però no vols ni pensar-ho, això. El teu amor el redimeix de tota culpa. Un dia tornarà i, quan torni, el rebràs amb els braços oberts i amb una cançó als llavis, com la que cantes ara.

Aquella llàgrima... (Carme Marquès)

“Una furtiva lágrima asomó en sus ojos.

Parecía envidiar a estas jóvenes.

¿Que más estoy buscando?

Me ama, si, lo veo.

¡Sentir un solo instante los latidos de su hermoso corazón!

¡Confundir sus suspiros con los míos¡

¡Cielos puedo morir!

Ya no te pido más de amor."

(Elixir de amor, Ària: Una furtiva lágrima, Música Gaetano Donizetti)

Aquesta història es desenvolupa en un petit poble del País Basc francès a finals del s. XVIII. Neromino, un noi camperol, no gaire intel·ligent i una mica retret, s’enamora d’Andina, la qual coqueteja amb un militar i esquiva Neromino.

L’amor romàntic que inflama el cor del noi, aconsegueix enamorar-la. Ella ho sap quan veu una llàgrima que li llisca cara avall. El noi creu morir d’amor. Té la veu tremolosa i els ulls entelats de llàgrimes, dels llavis li brollen les paraules més boniques que tota dona desitja oir del seu enamorat.

Són instants màgics, el moment exacte on els cors sintonitzen, com si un corrent elèctric despertés sentiments amagats que els uniran per sempre més. Una atracció que no poden ni volen defugir. El destí els marcarà el pervenir. Sostenir-ho serà qüestió d’amor vertader.

“Tristesa” de Frédéric Chopin (Montserrat Fortuny)

Tristesa d’amor,

punyal cruel,

que al cor se’m clava

quan penso en ell.

I, on seràs?

Vares marxar

del meu costat

I sempre sola

ja m’he quedat.

On són els versos

que em dedicaves?

Dolces cançons...

On és l’amor?

On és el cor

que bategava

al meu compàs,

a les meves mans?

Oh, quin despit!

On és el cor

que alenava

sobre el meu pit?

Dos poemes (Marta Pedrero)

Primer poema

Com un peix sense bicicleta

a un riu de plata li diu:

imperceptible, inacabable, senyor dels sons

diguem on t’arrosseguen les teves aigües.

I, inamovible dins els seus giravolts,

li explica joiós el riu de plata:

segueixo els sons de les meves pedres

que alegres sacsegen el fons del riu.

Entremaliat, em deixo portar pels corrents

i, sense oposició, allà on em menen em trobo.

Sense rumb i de vegades esbravat, creuo

les altes muntanyes i els turons apacibles.

Emmirallat pels núvols i el cel

em sento senyor de la bellesa del món

i vaig cantant tot el camí, enlluernat

pel vol de les aus inassolibles.

I, quan la pluja augmenta el meu cabal,

sóc capaç d’abastar grans extensions

i tornar-me salvatge de veritat

com un príncep enrabiat, sense fronteres.

Diguem, riu de plata,

per què em sento com un peix sense bicicleta?

I el riu de plata l’abraça i diu:

vine aquí que hem de fer un gran viatge,

vine amb mi que et portaré fins al mar.

Segon poema

Com un peix sensa bicicleta sóc,

com una espurna seca que incendia boscos i muntanyes,

com un ram de flors sense destí,

com un vol de vent de matinada.

Vent de nord, Tramuntana que engresca les onades

i dóna llum a les postes de sol.

Com un peix sensa bicicleta sóc;

i, quan vénen les onades, aixeco el vol buscant la costa,

refugi dels aventurers.

I, sobrevolant les arestes salvatges de la seva fesomia,

dibuixo mapes al meu cap i esborro camins del meu cor

perquè les ales em portin a llocs desconeguts.

Com un peix sensa bicicleta sóc;

I, encara que sé que el vent imposarà la seva llei,

n’imploro la condescendència perquè em deixi enlairar

tan sols una vegada, per retrobar-me, si més no,

amb els meus racons de joia.

Diuen que una dona sense un home és com un peix sense bicicleta (Antònia García)

Com una flor que ha perdut el perfum i les abelles no van a flairar-la, així el peix sense bicicleta resta avorrit a dins de la peixera, sense que ningú no li faci cas.

Qui vol veure un peix que no fa res d'extraordinari? Només neda i fa bombolles. Altra cosa seria si sabés fer ganxet, o jugués a escacs, o anés amb bicicleta. Però no. El peix sense bicicleta, doncs, no té cap atractiu.

Com una dona sense un home —una dona que ha quedat al marge, que no troba la manera de recuperar el lloc que abans li pertocava—, o bé com un home sense una dona, —un home a qui li falta l'al·licient, li falta l'empenta i pensa que no ho podrà tornar a trobar—, així el peix sense brúixola que no sap si és al mar o a l'aquàrium i no veu altres peixos al seu costat.

El peix sense brúixola, la flor sense el joc d'escacs, la dona sense bicicleta, l'home sense peixera... Quantes mancances!

Potser caldria que l'home trobés el peix, que la flor trobés la brúixola, que la dona trobés el joc d'escacs i que la bicicleta trobés la peixera... Que absurd!

I encara més absurd imaginar la dona-flor, el peix-peixera, l'home-bicicleta i la brúixola-joc d'escacs.

Un peix sense una bicicleta que no li cal s'assembla a una dona que pot prescindir d'un home que no l'entén.

Com un peix que va lliure pel mar, així l'home i la dona, cadascun amb el seu bagatge, buscant el nord amb la brúixola o amb les cartes de navegar, sense imposicions ni mancances, i sense absurditats.

El peix i la bicicleta (Carme Marquès)

Al meu garatge hi ha una bicicleta

plena d’un polsim verd polidíssim.

Són les restes d’allò que un dia reia

i que ara, reclosa, roman embriagada

de soledat esmunyida de l’enyor

del dies clars, ara enfosquits.

Un peix avergonyit rau amagat

amb els ulls esbatanats, cecs de llum.

El clam de l’aigua enyorada,

quan borratxo de llibertat

oferia la copa alçada vers la lluna

en un brindis etern a l’escuma del mar.

Dos poemes (Montserrat Fortuny)

No sabia que els peixos

tinguessin bicicleta,

quedarien molt lletjos

sense les aletes.

El meu marit no és un peix

ni ha tingut mai bicicleta,

però m’estima, per demés,

I n’hi ha prou, què punyeta!

Escates d’or i d’argent,

per què voleu bicicletes?

Ja nedeu ben àgilment

amb les cues i aletes!

La cua i les aletes

el porten amunt i avall

i què carai,

no li calen bicicletes.

Jo et tenia, eres meu,

lluïen les teves escates,

sense “bicis”, només

amb cues d’or i de plata.

Anàvem amb bicicleta

I hem caigut dins de la mar.

No ens hauríem ofegat

si haguéssim tingut aletes…!

____________________________________________ 

Un espòs tenia,

pare dels meus fills,

pescador de dia,

poeta de nit,

pesca abundosa,

versos exquisits.

Va acabar la vida

Autora: Montserrat Fortuny

al mar enemic.

Una dona sola

sense el seu marit,

és com lluna nova,

sens claror a la nit.

Com els peixos sense bicicletes,

només escates i aletes.

Cues argentades,

sense esperit,

amunt i avall les orades

pel mar maleït.

Com pàgina blanca,

sense cap escrit.

La gran sardina (Pilar Zabala)

El meu poble és tan petit... Té vuit cases, una font, un safareig, un abeurador per als animals i una petita capella. El poble es troba a mitja pujada d’un cim coronat per boscos de pins i avets i està situat en un privilegiat indret a recer del vent. Davant seu s’estenen petits conreus i un prat amb la suficient extensió per poder alimentar vaques i moltons.

Gairebé ningú no coneix aquest poble ni n'ha sentit a parlar. És per això que m’ha sorprès que el seu nom hagi sortit avui i de manera rellevant en un article, als mitjans de comunicació.

La raó d’aquesta novetat, fins ara insòlita, ha estat motivada per un fet que a mi mateixa em resulta del tot sorprenent. L’article en qüestió diu així:

“A la comarca de la Trena i, concretament, a un parell de quilòmetres del poble anomenat Rocagrisa, uns excursionistes —que han preferit mantenir-se en l’anonimat— han descobert, mig enterrades dins d’una cova, les restes superiors d’un cetaci que, pel seu aspecte i grandària, es creu que pot molt bé correspondre a l’època secundària. Les imatges de les fotografies que aquests joves ens han presentat, així ho fan pensar.

En aquest moment, un equip de paleontòlegs es desplaça al lloc exacte on hi ha hagut l’extraordinària troballa amb la finalitat de realitzar l’exhaustiu estudi que correspon i començar a elaborar uns primers informes de base científica. Els seguirem informant tan aviat com ens arribin més notícies”.

Després de llegir aquesta primícia un parell de vegades, jo no sabia si riure o plorar, perquè la veritat és que tot plegat té una resposta tan clara i simple que fins i tot resulta compromès d’aclarir, per l’expectació i la volada que sembla que està agafant el descobriment anunciat.

Resulta que aquí, al meu estimat poble de Rocagrisa, tenim el costum de celebrar amb “xaranga” i bon humor algunes festivitats puntuals. El fet que ara ens ocupa va començar quan l’apreciat ferrer de la comarca, persona molt competent, imaginativa i traçuda, va modelar amb pasta de paper, goma, laca i acolorides pintures, un gran peix del tot estrafolari que durant uns anys vàrem exhibir amb força gresca al mig de la plaça, per festejar “el dia de la sardina”.

Com era d’esperar, el pas del temps va anar fent malbé i esbocinant la peculiar “sardina” i aquest any, en apropar-se La Vella Quaresma, es va fer evident que ni tan sols el cap de la pobreta andròmina era ja prou digne de ser mostrat ni una vegada més. Arribats en aquest punt i tenint en compte el bon servei que fins llavors ens havia prestat la figuració d’aquest peix, ens va saber greu haver de llençar l’última porció que en quedava.

Va ser així com, després de rumiar-hi una estona, vam acordar de fer-li un enterrament amb tot el cerimonial que aquest cas tan especial requeria, i a partir d’aquí es van començar a organitzar els preparatius per dur a terme l’esdeveniment.

En arribar el gran dia, tota la gent del poble, petits i grans, vàrem sortir en processó fins al “revolt del vent” i allí vàrem celebrar una gran festa i vàrem enterrar el cap ja mig destrossat de la gran sardina.

Això és tot, amics, i el que no puc arribar a comprendre és que hi hagi algú que pugui confondre una peculiar andròmina actual amb un possible monstre marí que va existir en un temps remot.

De debò que estic impacient per saber de quina manera comunicaran a la gent que tot ha estat fruit d’una estrepitosa relliscada. La meva opinió és ben clara, ja s’ho faran! 

La notícia (Antònia García)

El meu poble és tan petit que no surt mai als diaris. Per això em va sorprendre quan en un mitjà important va sortir la notícia que a Valldesqueis, on vaig néixer i on he viscut sempre, hi havien vingut uns científics per observar unes llums d'origen desconegut.

Vaig anar a trobar en Genís, el batlle. Ell devia saber-ne alguna cosa.

—Mira, noi —em va dir sense parar de pintar la barana de fusta—, no en sé res, d'això. Que surt el nom del periodista, al diari?

Vaig fullejar les pàgines. No. No hi constava cap nom. En Genís em va suggerir que truqués a l'editorial per esbrinar-ho. Semblava que tant se li'n donava, d'aquella notícia. Em va estranyar veure'l tan indiferent. Me'n vaig anar a casa i ho vaig comentar amb la dona.

—Quines llums? —va fer la Josefina—. On les han vistes? Jo no he sentit a dir res. Si haguessin vingut uns científics, ho sabríem, no et sembla?

Tenia raó. En un poble tan petit, no es movia una fulla que no ho sabés tothom de seguida. Quan els nois van tornar d'escola, els vaig ensenyar el diari.

—Què “xulo”! —va exclamar en Guillem— Uns OVNIS, potser? Aquesta tarda ho explicaré a la “panda”. Podríem anar-ho a veure, oi? Quan es faci fosc, podríem pujar al puig del castell, que és el lloc més alt i des d'on es veu més tros...

Aquella nit, gairebé tot el poble ens vàrem aplegar a les restes del castell, alguns de nosaltres proveïts de càmeres de fotos i prismàtics. Malaguanyada nit! Vam tornar a punta de dia sense haver vist altres llums que les de les estrelles i les de les nostres llanternes.

Però a la setmana següent, uns homes forasters van anar al bar d'en Pep, s'hi van quedar a sopar i van preguntar per les misterioses llums que, segons tenien entès, es passejaven per sobre del poble. Renoi! Encara els forasters no havien tret el peu a fora del bar, que tothom a Valldesqueis ja ho sabíem.

Al vespre, en Genís i jo mateix els vam acompanyar al cim del puig. Ells van plantar els trípodes i van preparar les càmeres. Amb una gravadora van anar enregistrant els nostres comentaris. Però els objectes voladors no identificats o el que sigui que fossin les llums en qüestió, no es van deixar veure fins passades les dotze, quan ja havia sortit la lluna. Llavors, sí, oh, sorpresa! Allí, a l'altre costat del rierol, damunt d'una capa de núvols baixos, vam poder observar uns reflexos que pampalluguejaven! L'espectacle va durar molt poca estona però els dos periodistes, perquè els forasters eren periodistes, en van tenir prou per treure'n suc, l'endemà, als seus diaris respectius.

Des d'aquell dia, de tant en tant venien al poble alguns curiosos i ens preguntaven per les llums. Dinaven al bar d'en Pep, l'únic lloc on es podia menjar. Aprofitaven per comprar pa de pagès al forn de la Cinta, uns quants embotits a la carnisseria-cansaladeria, un parell d'ampolles de vi del país... Això d'haver sortit als diaris, sí que va anar bé per Valldesqueis. Ara, de científics, que jo sàpiga, no en va venir cap. Tampoc vaig saber què eren aquelles llums que vaig veure.

No va ser fins molt més tard que en vaig treure l'entrellat: passat un temps prudencial, després de la visita dels periodistes, en Pep i en Genís van treure el gros mirall que en Pep tenia damunt de la teulada de la seva cabana, a l'altre costat del rierol. Aquell mirall havia fet prou bé la seva feina: reflectir la llum de la lluna damunt dels núvols baixos. El batlle i l'amo del bar van embolicar el mirall amb sacs i el van arraconar darrere d'unes fustes velles, per si algun dia convenia tornar-lo a treure. I se'n van guardar prou d'explicar la seva murrieria ni qui era el desconegut informador d'aquella notícia a la premsa.

Però, és clar, en un poble tan petit com el meu, al final tot se sap...

La notícia (Carme Marquès)

El meu poble és tan petit que no surt mai als diaris. Per això em va sorprendre quan en un mitjà important va sortir la noticia que al petit poble d’Anglesola, s’havia descobert l’amagatall del químic Joaquim Anglès, cap d’una xarxa de fabricació i distribució de drogues. Famós delinqüent que va ser empresonat i va complir condemna pel mateix delicte deu anys enrere.

Ningú del poble no ho sospitava, ja que l’activitat es duia en una casa aïllada, als afores, lluny de qualsevol via de pas.

Els mossos d’esquadra, juntament amb la policia nacional, havien fet un seguiment de les activitats del professor, des de que va complir l’anterior condemna.

Els vilatans no se’n sabien avenir. Aquell poble petit, ordenat, on no es movia ni una fulla sense que se n’assabentés tothom, la notícia fou com una bomba que corria de boca en boca, a tothora.

―Ai, Déu meu, quina mala fama ens ha caigut a sobre!

―Dona, Marieta, quina culpa en tenim nosaltres? Sí més no la culpa és de l’Isidre, amb l’afany de llogar aquell miserable barracot, no va assabentar-se de a qui ho feia.

―És clar, qui li ho anava a dir que aquell llunyà i miserable casalot interessés a algú.

―M’ha dit el meu fill que hi han trobat tot de productes químics per transformar-los en unes pastilles de coloraines que la jovenalla empra per donar-se força i aguantar sense dormir durant moltes hores.

―Ai, Déu meu on anirem a parar per aquest camí! Abans les persones ignoràvem aquestes modernitats i no necessitàvem aquests estimulants per empènyer el dia a dia.

―Potser rau aquí el misteri; encara no havíem complert els 14 anys i ja anàvem a treballar vuit hores diàries: al taller, a l’obrador, a l’oficina, o al camp, com jo.

―Sí noia, amb prou feines teníem temps d’avorrir-nos.

―Ens hem lliurat d’una bona. T’imagines que no els haguessin descobert? El poble aniria ple de gent estranya, compradors i distribuïdors. Això sí que hagués estat perillós.

―Espero que facin una bona neteja del lloc i no en quedi ni una engruna, res de res.

―És clar que sí, jo hi confio. Au, no t’amoïnis més. Ja veuràs com el nostre petit i oblidat poble torna a la normalitat i aquí pau i allà glòria. 

La Venus del Benús (Montserrat Fortuny)

El meu poble, el Benús, és tan petit que no surt mai als diaris. Per això m’ha sorprès quan, en un mitjà molt important, ha aparegut la notícia que a Benús s’ha trobat una joia arquitectònica. I és ben cert. Hi he anat i ho he comprovat.

Tot el poblet està construït al voltant d’una cala. Sí, cala, no badia ni molt menys. Cala i gràcies. El formen un castell en runes, una església gòtica ben conservada, amb el cementiri, dues masies (una, deshabitada), una dotzena de carrers, amb una trentena de cases, amb baixos, un pis i les golfes i els seus cellers, encara amb bótes de vi ranci, boníssim. Finalment, l’escola i la Casa de la Vila.

La masia més antiga, ca La Vela, està abandonada des de fa més de trenta anys. Els fills van fer els seus estudis superiors i varen anar a treballar a la gran ciutat. I els vells, al voltant de la llar de foc, van lliurar la seva vida quan els va tocar i adéu-siau!

Ja feia temps que el batlle, animat per l’apotecari, el metge i el rector del poble veí, només pensava a enderrocar ca La Vela i convertir el seu solar en una escola moderna, envoltada de jardins i roserars, i els abandonats conreus, en un camp de futbol.

De seguida que va aconseguir els dinerets que calien, ajudat per molts veïns, va començar les obres. O sia, va començar a destruir ca La Vela. Es va arribar als fonaments, de molta fondària, i oh, meravella! Hi van aparèixer els capitells d’unes columnes dòriques, de marbre blanc.

Aquesta notícia és la que ha sortit al diari i ha fet que arribessin al Benús una colla d’arqueòlegs i estudiosos. I l’alcalde ha hagut de sacrificar els seus projectes, però ja pensa en construir un hotel modern al lloc de l’antiga fonda.

Han continuat soscavant i han aparegut una vintena d’esveltes columnes senceres i algunes una mica deteriorades, que arriben al començament de la muntanya que fa de barrera al poble.

La feina és molt laboriosa, s’ha de treballar amb molta cura per no destrossar res de les preuades pilastres i més relíquies que s’hi puguin trobar. Fa un mes que hi treballen i cada vegada es van posant més al descobert les bases i el terra, format per mosaics romans.

Avui, els crits dels obrers i dels tècnics arriben fins a tots els racons de Benús. Han trobat al fons de l’obra, que és segurament un temple, l’estàtua d’una dea, de marbre blanc també.

Autora: Montserrat Fortuny

Sembla copiada de la famosa Venus de Milo! La mateixa cara, el mateix pentinat. El cos exacte, nu dels malucs cap amunt, la fina cintura, els pits petits i rodons i ben formats i... els braços...! Per fi es coneixerà la forma i l’actitud dels braços de la Venus de Milo, ja que és de suposar que aquests membres també siguin ben copiats de l’original que s’exposa al Museu del Louvre.

El braç esquerre, aixecat per damunt del cap, exhibeix a la mà una corona de llorer. Aquest braç està trencat per l’espatlla, com l’original, que el va perdre; però aquest, l’han trobat a terra, al costat mateix de l’escultura. El dret, més abaixat i sencer, i col·locat al seu lloc, porta a la mà una fruita rodona, que tant pot ser una poma com una taronja.

Això demostra l’episodi de l’Eneida, quan el príncep Paris va haver de decidir quina de les tres deesses era la més bonica: Juno, l’esposa de Júpiter (Hera, en grec, esposa de Zeus), Minerva (o sia, Pal·las Atenea), o Venus (Afrodita). Aquesta última li va prometre que, si la triava a ella, li asseguraria l’amor de la dona més bonica del món. (Les dees també feien trampes i d’aquesta se’n diu “La poma de la discòrdia”). El príncep així ho va fer, rendint-li la preuada fruita del Jardí de les Hespèrides. Efectivament, Helena, la dona del rei d’Esparta, Menelau, s’enamorà del príncep i ell la va raptar. I així va començar la Guerra de Troia.

Tot això em fa recordar que la meva iaia em parlava d’una llegenda que li havia contat la seva àvia, que deia que el nom del poble, antigament, s’escrivia d’una altra manera. En lloc de Benús, s’escrivia amb ve i sense accent, o sia: VENUS.

Íbers (Núria Soler)

Ara mateix he de trucar en Toni. És l’únic de la colla del poble amb qui encara tinc contacte. M’hi jugo qualsevol cosa que es quedarà tant astorat com jo. Encara no m’he recuperat de l’ensurt. L’angúnia que m’ha agafat em té l’estómac regirat i no em sé avenir de...

—Toni?... Sí, sí, per això et truco. És clar que ho he vist i m’he quedat garratibat, m’ha agafat una suor...Tu has pensat el mateix que jo? Aquells ossos ... Valga’m tots els sants... Que què? Oh, i tant! Què sinó? Mira , no en vull parlar ara, m’agafen basques.

Sí, en Toni també ha vist la notícia i...bé, val més que us ho expliqui:

Aquest matí, fullejant el diari mentre anava en Metro cap a la feina he vist un titular que m’ha deixat gelat: “A causa de les últimes pluges que en aquests indrets han estat torrencials hi ha hagut un corriment de terres a El Monticle i ha deixat al descobert un jaciment que se suposa que és del temps dels ibers. Sembla ser que es tracta d’una necròpolis i es creu que formava part d’un poblat del qual es tenien referències però que fins ara no se’n coneixia la ubicació. A partir d’aquesta troballa els arqueòlegs i paleontòlegs han dit que començaran a fer excavacions per recuperar tot el poblat.”

De cop m’ha vingut a la ment el tip de jugar que ens fèiem els xiquets del poble en sortir de l’escola dalt del turó que hi havia als afores i des d’on vèiem tot el poble. Pujàvem com esperitats per ser el primer a triar l’os que més ens agradava. N’havíem trobat d’escampats i jugàvem a endevinar de quin animal podien ser.

 Uns deien que segur que només podien ser de cabra o d’ovella perquè eren els únics animals que s’hi criaven. Altres més minuciosos els atribuïen a animals prehistòrics perquè —i no els faltava raó— eren massa grans per ser del bestiar actual.

Siga com vulla aquells ossos eren la nostra distracció durant una bona estona. En fèiem formes estrambòtiques, creàvem éssers estranys i fèiem concursos per veure qui era capaç d’ajuntar-los i formar un esquelet que ens recordés un animal conegut.

Ara podeu entendre el perquè del meu malestar. Jugàvem amb ossos humans, dels nostres avantpassats, d’aquells que calia que reposessin en pau. Ells eren els nostres orígens per més anys que fes de la seva existència.

Potser direu que sóc massa primmirat però en parlar amb en Toni he sabut que no era només un calfred individual el que havia notat, més aviat era col·lectiu, de tot el poble, perquè em dol constatar que, pel que jo sé, gairebé tots els xiquets de diverses generacions havíem jugat a aquests mateixos jocs. Germans, cosins, nebots, fills, néts, renéts... tots s’havien enfilat dalt del turó per jugar amb...