El meu nom és Mateu
i ja fa molts anys que vaig decidir dedicar la meva vida a la contemplació.
Visc retirat per fugir de tot allò que pugui distreure la meva ferma decisió
d'allunyar-me de les banalitats i del mal que regna en aquest món, corrupció,
enveges, lluites, religions, poder i totes les temptacions que aquí farien una
llista molt llarga.
Amb ànim de posar distància entre el terra i jo, vaig decidir viure
damunt d'un pilar de tres metres d'alçada, però com que no em sentia prou
distant aviat vaig enfilar-me en un altre de deu i ara, en aquest moment, igual
que Simeó l'Estilita va fer al seu dia, visc a sobre d'un que té setze metres
d'alçada i una circumferència de poc més d'un metre.
El que pretenc és intentar donar resposta al cúmul de preguntes i també
de dubtes que diàriament sorgeixen en la meva ment. Tres d'elles són
especialment importants per a mi: per què som en aquest món?, cap on anem?, per
què existeix el mal? És per això que necessito romandre aïllat, per buidar-me
de totes les lliçons i deures imposats i així aconseguir la concentració
necessària per meditar en profunditat i assolir la il·luminació.
He perdut el compte del temps que fa que resto immòbil dalt d'aquest
pilar. Els meus llargs cabells, igual que la meva barba, creixen lliurement
lliscant columna avall. El sol ha enfosquit considerablement la meva pell i
l'aire i la pluja han contribuït a enfortir-la i fer-la resistent davant els
freds embats del vent a l'hivern.
El silenci i les estrelles són els meus preuats companys. No tinc
necessitats terrenals, tan sols demano llapis i paper per prendre notes dels
meus pensaments. He après a dominar les malalties, igual que la set i la gana.
Tan sols menjo fruita i dàtils, àpats que gent de bon cor diposita dins la
cistella que els faig arribar lligada amb una corda.
Gairebé cada dia, en caient la tarda, ve algú a demanar-me consell i jo
sempre contesto segons el meu humil raonament. Avui, un parell d'homes muntats
a cavall s'acosten cap aquí travessant la planura. Les seves veus, malgrat la
distància, m'arriben força clares.
—Mestre, m'han dit que sou un home just i savi. És per això que
acudeixo a vós, perquè necessito la vostra ajuda. Sóc el procurador Andreu Mitjalluna
i visc en un palau que voreja la riba dreta del gran riu. Us demano que em
digueu com ho haig de fer per poder assolir la màxima felicitat? Diners i
possessions, no me’n falten, els meus servents acompleixen amb rapidesa i
eficàcia les ordres que els dono, les meves tres dones no m'han donat mai un no
per resposta i els meus vuit fills són sota la tutela d'un reconegut i
prestigiós preceptor que s’encarrega de la seva educació. Com és que tenint,
com tinc, resoltes totes aquestes preocupacions, no sóc feliç?
—Germà Andreu, ja hauries d'haver après que la felicitat no ve agafada
de la mà dels diners ni de la tirania que representa el poder. Sigues generós.
Estigues atent a les necessitats i preocupacions de la gent. Dedica temps als
teus fills. Amb les teves dones mostra't més proper, aprèn a escoltar-les i
tracta d'entendre els seus sentiments. Això que et recomano és el primer tast
d'un camí que sens dubte et proporcionarà les primeres espurnes de felicitat.
—Mestre, les meves obligacions són moltes i m'ocupen totes les hores
del dia, tot i així intentaré seguir els vostres consells si ells m'han de dur
la felicitat que desitjo. I perdoneu, Mestre, jo només sóc el secretari del
Procurador però també us vull fer una pregunta. Com és que heu escollit ser
dalt d'aquesta columna, que no us ofereix cap tipus de protecció, quan podríeu
ser en un lloc més arrecerat, com per exemple una cova? Com podeu aguantar el
pic de la calor i l'agulló del fred? És que no els sentiu?
––És clar que sí que els sento germà, però ara això ja no m'importa.
Passats uns moments ells marxen i jo recupero de nou el silenci i la
pau que he vingut a buscar aquí dalt.
Retorna la meva abstracció i em capbusso amb rapidesa a prosseguir amb
la necessària meditació. Tot adquireix una nova dimensió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada