dilluns, 9 de març de 2015

El Casal d’avis (Antònia García)

Escrit fet a partir d'una fitxa de personatge.
Resum de la fitxa: Personatge secundari de certa importància. Nom: Eulàlia, coneguda per Lali. Viu a Barcelona. Treballa de dinamitzadora de Casals d'Avis. És jove, alta, morena. Sempre somriu. Pensa que s'ha de ser generós i que hi ha d'haver més igualtat. Toca molt de peus a terra i comprèn els problemes de la gent gran.

Com que els fills treballen i es passa tot el dia sola, des de fa unes setmanes la Teresa va al local on es reuneixen força persones grans del barri. Allí es distreu, parla amb l'un i l'altre, juga al dòmino, llegeix... Vaja, està acompanyada.
Quan la seva filla li va proposar d'anar al Casal, primer no li va fer gaire gràcia. Li havia fet l'efecte que era una mica com anar a una residència. Però ara que ja s'hi està acostumant i ja coneix uns quants avis i àvies, n'està contenta. Al Casal hi passa molt bones estones.
Li han dit que si vol, ella que té tan bones mans per fer mitja i ganxet, podria formar un petit grup per fer bufandes, jaquetes, el que li sembli. Després ho podrien regalar o rifar, això ja ho decidiren més endavant. Li ha semblat una bona idea i ja està pensant quines peces de llana podrien fer.
La noia que organitza les activitats, la Lali, ja s'ha adonat que la Teresa s'està integrant bé a la vida del Casal i també ha observat que, pel seu caràcter amable i sociable, pot ser una molt bona aliada en la feina que ella fa. Així que sovint li demana opinió i fa cas dels comentaris que li fa la Teresa.
Fan un bon contrast, elles dues: La Teresa, menuda, amb els cabells blancs, la cara arrugadeta... La Lali, alta, morena, àgil, com correspon a la seva jovenesa. Per la seva feina però també pel seu caràcter, troba que la relació amb persones grans és molt gratificant, li expliquen moltes coses que ella no sap i aprecia molt l'afecte dels que anomena “els seus iaiets”.
Avui, la Lali i la Teresa estan organitzant una sortida pel barri. Encuriosit, en Pere s'afegeix a les dues dones. Vol saber què pensen fer. S'ofereix a fer de guia en la passejada. Els seus avis ja vivien al barri i ell el coneix molt bé.
En Pere és vidu de fa anys. En canvi, la Teresa va perdre el seu marit fa poc temps i li costa d'acostumar-s'hi. La companyia d'en Pere li fa molt de bé, ho reconeix. Però totes aquestes coses no les explica als seus fills. Prou feina tenen. En Pere és un bon home, la pot comprendre molt bé, la malaltia que se'n va emportar la seva dona és la mateixa que se'n va emportar en Joan, el seu marit. En Pere sap com és aquesta tristesa pregona que sembla que no et deixa respirar. I quan en Pere li endevina, que és molt sovint, només s'asseu al seu costat i li parla de si fa fred o calor, de qualsevol cosa, per tal de distreure-la. Li parla i la mira intensament als ulls.
A la Lali no li passa per alt la bona comunicació que s'està establint entre la Teresa i en Pere. Fins i tot pensa que potser...
Els fills, ara, estan tranquils. Veuen que la mare hi va de gust, al Casal. Saber que es quedava a casa, a rumiar i potser a plorar, els tenia preocupats. I la mare encara té una edat que pot valer-se i fins i tot pot passar-s'ho bé amb gent de la seva edat. És qüestió de procurar que no agafi una depressió. I que el cap li rutlli.
El que no s'imaginen els fills és aquesta relació de la Teresa amb en Pere que tot just comença, de la qual encara no en tenen consciència cap d'ells dos. Només la Lali se n'ha adonat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada