Fa dies que rumio d’alçar la columna uns
metres més. M’atabala el brogir del tràfic automobilístic. Quina diferència de
quan vaig instal·lar-m’hi! D’això ja fa una pila d’anys. També ampliaré la
plataforma per encabir-hi un petit urinari, des que la pròstata en fa la guitza
és molt violent ruixar contínuament els pobres badocs que fan cua.
Mentre durin les
obres faré penjar un arnés amb plataforma supletòria, com les dels escaladors
quan fan bivac. Això em permetrà continuar atenent els meus fidels seguidors.
Són una mica pesats, però, què faria jo sense ells! Encara que el fi principal
d’estar-me aquí dalt és viure en solitud, des de el dia que vaig aconsellar
aquell pobre diable desnonat que, gràcies a la meva indicació, va aconseguís d’aturar-ho
, la fama m’envolta i no tinc cap moment de pau. Coses de la fama.
Un dia, va pujar
―sí, és clar, hi ha una escala repenjada a la columna― un noiet d’uns quinze
anys que molt preocupat em digué:
―La mare no em
deixa sortir a les nits amb el amics. Desconfia de tothom. Té por que m’esgarri-hi
del bon camí fumant i bevent cervesa, el gust de la qual ni sé quin és.
―Ai, fillet, les
mares són molt porugues, totes eh! no n’hi cap que se’n salvi. Mira, digues-li
que el pare l’altre dia, quan vau anar a passejar per la plaça Reial, et va
convidar a fer una cervesa i que no et va agradar el seu gust amarg i mai més
penses tastar-ne-ne cap. Però, digues-li-ho amb veu ferma i gest adust; així quedarà
convençuda i no serà tant repatània d’ara en endavant.
El noiet se’n va
anar tot content pensant que podria convèncer a la seva mare. Encara més, quan
sabés que li ho havia dit el savi de la columna.
Ai, ai! Que
nostre Senyor em perdoni, el que haig de fer per mantenir la fama! Avui en dia
sembla que la gent prescindeix del seny per prendre decisions importants i la
feina minva de pressa. Sí la cosa no canvia hauré de baixar de la columna i
apuntar-me a l’oficina de l’INEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada