dilluns, 2 de març de 2015

L’asceta (Antònia García)

Jo volia ser com aquests ascetes que viuen en una cova i fan penitència però com que pateixo de claustrofòbia he hagut de buscar un lloc obert a tots els vents. Vaig trobar aquesta columna, m'hi vaig enfilar i ja no me n'he mogut.
M'estic dret tot el dia. A la nit, tot just apuntalo el cul en una soca d'arbre que tinc a darrere, per dormir una estona, i m'hi lligo amb una corda per no caure daltabaix. Quan em desperto, faig servir la gibrelleta i després la faig baixar amb la corriola perquè el primer devot que em vingui a veure la vagi a llençar cap allà, on han crescut tantes herbes. Em mullo la cara i les mans amb l'aigua d'una gerra que tinc al costat de la soca i ja sóc a punt per escoltar els meus fidels visitants, que venen de vegades a corrua feta.

Ja s'acosta el primer. Vejam què em dirà.
—Oh, venerat mestre Enf-Yl·lat, vinc a preguntar—te...
—Primer vés a buidar l'orinal, nen.
—Ah, sí, disculpa. Torno de seguida.
(...)
—Bé, què em vols preguntar?
—Sí, d'això, vull preguntar—te què he de fer per obtenir intel·ligència.
—La intel·ligència no s'obté, se'n té o no se'n té, ja des del naixement. I tu, em sap greu dir—t'ho, no en tens gaire perquè fa temps que m'ho véns a preguntar i veig que no millores.
—I què he de fer per millorar?
—És que ets un cas perdut. Accepta't tal com ets, fill. Si més no, estaràs tranquil. I jo també.
—Gràcies, mestre! Me'n vaig.
—Au, bon vent.

Ja tenim aquí el segon. Em sembla que és el primer cop que el veig. Té un posat altiu...
—Et saludo amb reverència, gran Enf-Yl·lat. Vinc a demanar—te consell. Vull arribar a ser el més savi d'entre els savis. Com ho he de fer?
—La saviesa és com un ocell que no para mai de volar. Amic meu, vés a córrer món, observa, llegeix... i aprèn a ser humil. El veritable savi no s'hi considera.
—Em decep la teva resposta, gran mestre, però em dedicaré a viatjar, sí.
—Apa, doncs, vés passant, que en tinc uns quants més que s'esperen.

Quina dona més jove. Gairebé és una nena i ja va amb tres marrecs. Quin consell em demanarà...
—Virtuós i savi Enf-Yl·lat, perdona el meu atreviment però és que no sé què he de fer. El meu espòs i jo sempre discutim: jo crido, ell crida... Després fem les paus i, apa! Una altra criatura! No m'agrada estar sempre enfadada. I, per l'altra banda, si continuem amb aquest ritme de fills... Venerat mestre, què puc fer?
—Anem pel primer problema: abans que comenci la discussió, tant tu com el teu espòs us heu de menjar un préssec i, sobretot, heu de guardar el pinyol a la boca cosa d'una hora o més. De mica en mica veuràs com s'apaivaga aquest geni que teniu tots dos. I pel segon problema, és força eficaç el remei que et diré: tingues sempre a mà unes branquetes d'argelaga i quan feu les paus, com tu dius, fregueu—vos les parts amb les branquetes. Oli en un llum, filleta! Apa, vés—te'n a casa amb la teva mainada i que siguis molt feliç.
—Milers de gràcies, venerable i sant mestre! Faré tot el que m'has dit! Deixa'm que t'ofereixi aquest cistell de fruita, en agraïment.
—Gràcies, maca! Beneïda siguis.

Ep! sembla que comença a ploure! Tots els meus fidels corren a aixoplugar—se. Aprofitaré per dutxar—me. I de pas, se'm rentarà la túnica, que ja està una mica llardosa. I em sembla que a partir de demà provaré d'estar—me dret però a peu coix, amb els braços oberts. Serà un pas més en direcció a la perfecció. Ja sé que no l'assoliré mai del tot, però m'hi acostaré tant com podré.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada