El vaig conèixer el dia que entrà al
despatx on jo atenia les persones que cercaven ajut de qualsevol mena per tirar
endavant la situació difícil en què vivien, acabades d’arribar del seu país. En
aquest cas del Perú.
Només feia dues
setmanes que havia arribat a Barcelona i cercava feina en el ram de la
construcció, que és el que sabia fer millor, va dir.
El Nelson feia
bona impressió. Era un noi cepat, no gaire alt però d’aspecte saludable i molt
fort. D’espatlles amples i de pit potent, se li endevinava força i vitalitat.
El vaig mirar al
fons del ulls per veure la noblesa del personatge, ja que l’aspecte del rostre
era molt toix. El nas, ample en excés, la boca de llavis gruixuts mostrava unes
dents massa grans i desendreçades. Quan somreia els ulls li desapareixien sota
les poblades celles.
Vestia roba
esportiva, tipus xandall, calçava sabatilles esportives, em vaig imaginar que
d’esport no en feia gaire ―segurament tenia unes altres prioritats―.
A pesar del
present incert, feia l’efecte que posseïa una ferma fe en què hi havia qui
vetllava pel seu bé. No se’l veia abatut, confiava en el pervenir, em va dir.
Pitjor que al meu país no m’anirà.
En aquell moment,
compartia una habitació de franc a casa de la seva germana, a Cornellà. Quan
tingués una feina i un sou, pensava pagar-li els favors que rebia d’ella.
Quan va marxar
en Nelson, vaig tenir la impressió d’haver conegut un ésser pur, sense malicia,
posseïdor d’un caràcter positiu i obert per aprendre allò que al seu país no havia
pogut.
Va marxar
content i, somrient-me, em va dir que també volia aprendre a parlar el català.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada