dilluns, 2 de març de 2015

Un viatge profitós (Núria Soler)

Avui m’he decidit, aniré a veure l’estilita. M’ha costat un esforç de no dir això d’anar a airejar els meus dubtes existencials davant d’altri. Ells, els dubtes, no em deixen viure en pau: com és que jo sóc aquí, què hi he vingut a fer? I si vaig ser triat, com pot ser que hagi engendrat vint-i-dos fills amb la mateixa dona i que cap hagi fet res de profit? És culpa meva, no he sabut conduir-los pel camí dret? Hauria estat millor quedar-me solter o dedicar-me a adorar Déu, com fa ell? On l’he espifiat, vaig triar la muller equivocada?
M’he posat en camí amb ànim escèptic car, en el fons del fons, estic fent allò que sempre havia dit que mai no faria, explicar els meus destrets a altri. De tota manera potser em vindrà bé caminar unes quantes jornades; allunyar-me dels problemes em pot proporcionar alleujament o, fins i tot, la solució. En tinc ben bé per deu o onze dies de camí abans no arribi i, després, no sé quant m’hauré d’esperar per poder exposar-li la meva ansietat.
De moment he trobat viatgers que, com jo, busquen que algú els doni consells, després de poder expressar en veu alta tot allò que els corseca. Hem fet camí junts i ens em esbravat explicant-nos els conflictes que ens porten fins a l’estilita. Ens hem escoltat els uns als altres i hem dubtat. Sí, hem dubtat que els nostres maldecaps siguin prou importants com per sotmetre’ls a la consulta d’algú que en deu veure de molt més grossos. Tot i això hem continuat endavant perquè ens trobem bé parlant els uns amb els altres i així esbandim les preocupacions.
Dotze dies, dotze, he trigat a arribar a l’entorn del lloc on Simeó escolta els pelegrins. En una zona d’acampada he trobat gent d’arreu que feia dies que esperava per poder adreçar-li els dubtes. M’he dirigit a qui feia d’intermediari per tal d’obtenir informació i m’ha dit que calia alguna ofrena per assegurar la subsistència del baró, que si tenia molta pressa m’aniria bé disposar d’alguna cosa de valor per poder apropar-m’hi aviat. Jo ja anava preparat i portava les arres de casament per oferir-les però allò només em serviria per apropar-m’hi i veure’l. M’he quedat molt desil·lusionat i, cap cot, he buscat un recer on poder reflexionar.
D’allà on m’he instal·lat he vist gent que s’escapolia per un caminet polsós i els he seguit. Hem arribat a un punt on hi havia força arbres. La gent s’hi enfilava i jo, també. Des de dalt d’un pi d’ample capçada he pogut contemplar l’espectacle que oferia aquell bon home dret sobre la seva columna, embolicat en una túnica vella i bruta i envoltat per una espessa bonior de mosques que s’atipaven amb les menges que els pelegrins li oferien i que ell no es molestava a espantar. Des de l’arbre no podíem sentir ni els planys que li exposaven ni els consells que repartia però m’he adonat que els meus destrets no eren res davant dels que aquell bon home estava passant, dia rere dia.
En baixar de l’arbre ja no em recordava de quins eren els motius exactes del meu pelegrinatge. Que els meus fills no feien res de bo? Pitjor per a ells, jo ja havia fet prou portant-los al món i procurant educar-los com els meus pares havien fet amb mi.
M’he convençut que el viatge m’havia servit per esclarir dubtes, conèixer persones que tenien problemes més greus que els meus i... aquell pobre home, estintolat tot el sant dia dalt d’aquella columna!

 He arreplegat les meves poques pertinences, congratulant-me de no haver malversat les arres, i he agafat el camí de tornada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada