dilluns, 2 de març de 2015

Un estilita modern (Montserrat Fortuny)

Em dic Joan, sóc un noi alt i primet, morè, acabat de sortir de la presó per haver cridat “Sóc català!” a les barbes de dos guàrdies civils que em volien fer exclamar: “Viva Rajoy!”
Vaig caminant sense rumb, fins que arribo en una esplanada on hi ha unes runes hel·lèniques, unes altíssimes columnes dòriques. En veig una que a dalt de tot té com una mena de seient gravat a la pedra i penso: “Aquí dalt m'hi podria asseure i ser una mena de Sant Simeó l'Estilita. Podria tenir èxit i la gent em portaria menjar cada dia i no hauria de patir més a l'atur, que ja se m'acaba, amb les butxaques buides.”
Tal dit, tal fet. Amb la meva agilitat felina m'hi enfilo i m'hi assec. És un seient confortable, té el buit just per a encabir-hi les natges i una mica de respatller per a recolzar l'esquena. Deixo als meus peus la motxilla quasi buida.
Portava hores caminant i, en trobar aquest seient tan còmode i fresquet (som a finals de juliol), m'adormo profundament.
Al cap d'un parell d'hores, calculo, em desperten uns crits, unes aclamacions procedents de baix de tot:
—Simeó, Simeó…! Ets tu? Has tornat per a resoldre els nostres dubtes? Per a ensenyar-nos la teva doctrina? Feia segles que no et vèiem.
—Germans —responc, ja ben despert—, sí, sóc jo mateix!
—Ah!, Simeó, a veure si desfàs els meus dilemes. Què he de fer per anar al Cel?
—Amic meu, has sentit a dir: “Ven el que tens, dóna-ho als pobres i tindràs un tresor al Cel?”
—Sí, però això ho veig una mica difícil...
—No, ja ho veuràs: jo et dic que no ho donis tot; queda-te'n una mica, un bon raconet, perquè al Cel no et cal cap tresor, ja en tens prou de poder-hi estar, no et sembla?
—Sí, sí! —crida el vell cabalós— En donaré la meitat i la resta serà per a quan calgui que tinguin cura de mi. Estic tan content que ara mateix et faré pujar un bon dinar.
—Gràcies, fillet! I tu, que em fas senyals, què vols preguntar-me?
—Jo he sentit a dir que “és més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla, que no pas que un ric vagi al Cel” Què me'n dius, tu?
—Et dic que hi ha agulles de moltes mides i camells molt petitons; no diu que n'hagi de ser un de carn i ossos, en pot ser un de molt petit, d'ivori o de jade, d'or o d'argent i l'agulla pot tenir un ull d'un pam i mig!
—Oh, Simeó! Que gran que ets! Ara mateix et faré pujar un vestit nou i cada dia t'enviaré els meus criats amb tots els àpats!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada