No recordo gens on ens estàvem ubicats els meus
germans i jo abans de la guerra… Potser els xiscles de les sirenes abans del
bombardeig i l’estrèpit de les bombes en caure damunt la ciutat indefensa,
barrejat amb el brogit dels motors dels avions volant baixos, m’ho ha esborrat
de la memòria.
El cas és que començo a memorar quan als meus germans
i a mi ens van penjar a les parets d‘una sala del Parlament de Catalunya, al
parc de la Ciutadella de Barcelona. I és que, en acabar la contesa també es va
acabar el Parlament. Catalunya se’n va quedar orfe d’aquell privilegi mil·lenari
i de tantes coses pròpies com la llengua a les escoles i al carrer.
Un dia assolellat de maig, quan els arbres del
voltant movien les fulles d’un verd tendre, al compàs d’un ventolet suau, vaig
tenir una visita que he recordat sempre més. Una nena de deu anys, de trenes
llargues i ulls grossos, esbatanats per la nostra contemplació, acompanyada de
son pare jovenàs, alt, d’ulls bondadosos i veu tendra. Porten el nostre cognom.
Li diu: “Mira, nena, aquest quadre és el que té
més fama de tots; fixa-t’hi bé. No solament pels seus personatges, que són
molts i magnífics, sinó per tots els detalls: les làmpades, els mobles, aquest
braser de llautó brillant, el sobre que hi ha caigut al terra, amb el lacre
trencat, que sembla que el puguis recollir i veure si hi ha alguna carta a
dins… a tu que t’agrada tant dibuixar, hi has de posar molta atenció, oi, maca?”.
I la nena se l’escoltava amb els ulls rodons, els
llavis entreoberts i les manetes al pit. Ja havia entrat impressionada d’haver
contemplat l’estàtua del Desconsol, obra de Josep Llimona, ubicada davant
mateix de l’entrada del Palau i ara veia tantes meravelles!
Li va anar explicant persona per persona: El nuvi
vestit clar, inclinat sobre la taula, signant el compromís nupcial, la núvia
amb vestit blanc i llarg, parlant amb posat ufà amb l’amiga abillada de rosa
que s’inclina al seu costat amb deferència.
El vicari que observa la firma, un amic del nuvi
inclinat al seu costat. Altres personatges de la comitiva: quatre homes més i
dues dones, tots molt ben guarnits. Asseguts en un banc lateral un “torero” i
una “maja” i dos més darrere el banc. Un indigent mig nu demanant almoina a una
dama del seguici que n’hi dóna.
El que no sap quasi ningú és que un peu del nuvi,
abans de ser pintat damunt meu, va ser objecte d’un estudi meticulós. El va fer
de mida natural, dibuixant-lo diverses vegades fins que el va donar per bo i el
va traslladar a la tela, a la mesura corresponent. Quantes anècdotes podria jo
contar! Però ara dono més importància als records d’aquestes persones que m’han
contemplat al llarg dels anys.
Aquesta mateixa nena, al cap d’un temps va tornar
a visitar-me, acompanyada de dues amigues pobletanes, que no entenien res de
res, malgrat que ella, la meva admiradora, portava una lupa per a poder veure
amb detall el sobre caigut a terra i es va quedar parada de la poca importància
que li van donar les altres. No tothom té la mateixa sensibilitat per a les
arts.
Una altra primavera va tornar, aquesta vegada amb
un pretendent, que no entenia de res més que de futbol i que va ser ben aviat
descartat, potser gràcies a aquesta visita.
Després va venir allò tan esperat: El Parlament va
ser tornat a les seves funcions ordinàries i normals, reestablert el 1979, de
manera que a mi i als meus germans ens van traslladar al MNAC, a Montjuïc. Allà
també he tingut altres vegades la visita de la “nena”, convertida ja en una
senyora gran, sempre acompanyada d’alguna amiga, alabant-me sempre, a mi i als
meus germans.
No cal dir el més gros de tots, el de la batalla
de Tetuan, amb els genets cavalcant cara al públic, a punt de saltar-li al
damunt. I molts d’altres, pintats a l’Àfrica, amb la seva llum especial i
única. En fi, que el nostre progenitor és un dels millors pintors del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada