Es deia Budy i era un
gos petaner. No, no tenia complex de dobermann o de rottweiler com és habitual
en aquest tipus de gossos... En Budy tenia complex de neneta. Direm en la seva
defensa que el pobre no en tenia cap culpa o també podríem dir que el pobre no
havia tingut gaire sort en el repartiment de “propietaris”.
A
en Budy li agradava dir-se Budy i baixar al parc i rebolcar-se per la gespa i
córrer darrere les pilotetes petites que li tirava el seu anterior propietari.
Quan topava amb alguna gosseta, solia apropar-s’hi bé i si li agradava el que
havia olorat deixava anar allò de: “Hola, nena... vols ser meva ara o la
setmana que ve?”
Però
això eren altre temps... ara no el deixaven tocar mai el terra perquè la
senyora Serradesantferm, dels Serradesantferm de Sant Gervasi de tota la vida,
deia que podia agafar vés a saber quina infecció si les seves menudes potetes
entraven en contacte amb la immundícia que hi havia a l’altre costat del mur electrificat
que rodejava la sumptuosa torre on li havia tocat viure.
La
senyora Serradesantferm, la bruixa per a en Budy, estava convençuda que en Budy
era una gosseta i és per això que de nom li havia posat Chanel. Mira que ell ja
s’esforçava a aixecar bé la pota per fer pipi quan ella era present, però no hi
havia manera... només aconseguia que la propietària el renyés i li digués que
una gosseta com Déu mana no aixeca la pota per fer el pipí... Chanel, Chanel...
que haurem de cridar el senyor etòleg...
La
bruixa, s’entestava a ruixar-lo cada matí amb aquell líquid infecte que duia un
número 5 a l’etiqueta. Però el perfum no era el pitjor... el pitjor era que per
sortir al carrer li posava roba, ROBA! I no una roba qualsevol, no... sinó que
li posava faldilletes de color rosa i li nuava al cerrell llacets del mateix
color.
Pobre
Budy... amb aquest panorama, com no havia de tenir complex de neneta? Prou feia
que no s’havia tornat boig!
De
fet, en Budy havia passat amb el temps de la desesperació més gran a l’apatia
més severa i ja no feia cap esforç per refermar la seva masculinitat. Es
deixava banyar, pentinar, assecar els cabells, vestir i posar els llacets com
si fos una Polly Pocket... ja no tenia esma per res, ni tan sols per tenir
complex.
Però
tot té un límit i va arribar el dia en que en Budy va dir prou. Aquell dia, es
llançà dels braços de la bruixa per muntar la gosseta petanera dels Augüadé amb
tota l’energia continguda que des de feia mesos havia anat acumulant. Aquell
dia, la senyora Serradesantferm va ser ingressada d’urgències a la clínica
Quirón.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada