El quadre animat (Montserrat Fortuny)

No recordo gens on ens estàvem ubicats els meus germans i jo abans de la guerra… Potser els xiscles de les sirenes abans del bombardeig i l’estrèpit de les bombes en caure damunt la ciutat indefensa, barrejat amb el brogit dels motors dels avions volant baixos, m’ho ha esborrat de la memòria.

El cas és que començo a memorar quan als meus germans i a mi ens van penjar a les parets d‘una sala del Parlament de Catalunya, al parc de la Ciutadella de Barcelona. I és que, en acabar la contesa també es va acabar el Parlament. Catalunya se’n va quedar orfe d’aquell privilegi mil·lenari i de tantes coses pròpies com la llengua a les escoles i al carrer.

Un dia assolellat de maig, quan els arbres del voltant movien les fulles d’un verd tendre, al compàs d’un ventolet suau, vaig tenir una visita que he recordat sempre més. Una nena de deu anys, de trenes llargues i ulls grossos, esbatanats per la nostra contemplació, acompanyada de son pare jovenàs, alt, d’ulls bondadosos i veu tendra. Porten el nostre cognom.             

Li diu: “Mira, nena, aquest quadre és el que té més fama de tots; fixa-t’hi bé. No solament pels seus personatges, que són molts i magnífics, sinó per tots els detalls: les làmpades, els mobles, aquest braser de llautó brillant, el sobre que hi ha caigut al terra, amb el lacre trencat, que sembla que el puguis recollir i veure si hi ha alguna carta a dins… a tu que t’agrada tant dibuixar, hi has de posar molta atenció, oi, maca?”.

I la nena se l’escoltava amb els ulls rodons, els llavis entreoberts i les manetes al pit. Ja havia entrat impressionada d’haver contemplat l’estàtua del Desconsol, obra de Josep Llimona, ubicada davant mateix de l’entrada del Palau i ara veia tantes meravelles!

Li va anar explicant persona per persona: El nuvi vestit clar, inclinat sobre la taula, signant el compromís nupcial, la núvia amb vestit blanc i llarg, parlant amb posat ufà amb l’amiga abillada de rosa que s’inclina al seu costat amb deferència.

El vicari que observa la firma, un amic del nuvi inclinat al seu costat. Altres personatges de la comitiva: quatre homes més i dues dones, tots molt ben guarnits. Asseguts en un banc lateral un “torero” i una “maja” i dos més darrere el banc. Un indigent mig nu demanant almoina a una dama del seguici que n’hi dóna.

El que no sap quasi ningú és que un peu del nuvi, abans de ser pintat damunt meu, va ser objecte d’un estudi meticulós. El va fer de mida natural, dibuixant-lo diverses vegades fins que el va donar per bo i el va traslladar a la tela, a la mesura corresponent. Quantes anècdotes podria jo contar! Però ara dono més importància als records d’aquestes persones que m’han contemplat al llarg dels anys.

Aquesta mateixa nena, al cap d’un temps va tornar a visitar-me, acompanyada de dues amigues pobletanes, que no entenien res de res, malgrat que ella, la meva admiradora, portava una lupa per a poder veure amb detall el sobre caigut a terra i es va quedar parada de la poca importància que li van donar les altres. No tothom té la mateixa sensibilitat per a les arts.

Una altra primavera va tornar, aquesta vegada amb un pretendent, que no entenia de res més que de futbol i que va ser ben aviat descartat, potser gràcies a aquesta visita.

Després va venir allò tan esperat: El Parlament va ser tornat a les seves funcions ordinàries i normals, reestablert el 1979, de manera que a mi i als meus germans ens van traslladar al MNAC, a Montjuïc. Allà també he tingut altres vegades la visita de la “nena”, convertida ja en una senyora gran, sempre acompanyada d’alguna amiga, alabant-me sempre, a mi i als meus germans.

La primavera passada vaig tenir el goig de reunir-me, jo i els meus germans de sempre, amb alguns d’altres, de moltes pinacoteques de tot el món, al museu de Reus, la ciutat del meu pare. Entre ells l’altra odalisca, la més grassoneta, de pell bruna, sola i reflectida en un mirall del fons. La que tinc sempre a fregar meu és aquella de pell tan blanca, tan esvelta, estirada també al llit de llençols rebregats i, amb posat contemplatiu, no mancat d’erotisme, escoltant la música d’una gusla que toca un àrab assegut al fons. I precisament aquesta odalisca té el braç dret tan proper a l’espectador, tan ben realitzat, que fa la impressió que pot agafar-lo amb la mà i estirar-lo fins a fer-lo sortir de la tela. I el Venedor de tapissos, marroquí, que guarden al de Montserrat.

No cal dir el més gros de tots, el de la batalla de Tetuan, amb els genets cavalcant cara al públic, a punt de saltar-li al damunt. I molts d’altres, pintats a l’Àfrica, amb la seva llum especial i única. En fi, que el nostre progenitor és un dels millors pintors del món.

L’observació del quadre... o el quadre observat? (Anna Collado)

Em van penjar malament. No sé si cap per avall o de costat, però, malament... segur!

Aquesta és la conclusió a la que he arribat al llarg dels anys que porto aquí penjat al Museu Guggenheim de Nova York. A la conclusió hi he arribat no pas per casualitat, sinó gràcies a un acurat treball d’observació dels visitants que m’ha dut a poder afirmar que un 85% de les persones que em contemplen torcen l’espinada. L’observació no ha pogut concloure quina seria la posició correcta, atès que els moviments dels visitants amb relació a l’eix vertical són absolutament aleatoris.

Del meu estudi també he conclòs el següent: Un 70% dels visitants m’observa amb els braços situats en forma d’ela culminada amb una de les dues mans subjectant el cap amb el dit polze sota la barbeta i l’índex sobre el llavi superior. Aproximadament un 40% dels visitants duu ulleres i, d’aquests, dos de cada tres les duu de pasta. Un 98% aixeca la cella en veure’m, el 2% restant, no té celles. Un 60% dels visitants, després de mirar-me fixament uns segons, s’apropa a llegir el lletreret que hi ha penjat al costat del meu lateral esquerre i d’aquests, un 90% fa, a continuació, un gest afirmatiu amb el cap mentre arronsa els llavis d’un costat.

Com a mínim dos cops al dia, els meus visitants venen en forma de parella en la que un dels dos membres (normalment de sexe masculí) fa tot un seguit d’explicacions davant meu buscant l’assentiment de l’altre. Les explicacions no les puc escoltar, perquè no tinc orelles, però solen anar acompanyades de moviments gestuals que solen ser abundants i enèrgics. En un 50% dels casos, la parella transmet conformitat i aguditza la mirada cap a mi. L’altre 50% escolta les explicacions mirant al sostre i, quan aquestes acaben, fa un gir de 180º sobre els seus talons per marxar tot seguit a una altra banda de la sala deixant l’interlocutor mirant-me fixament.

La major part dels meus visitants m’observen de lluny, però un 15% d’ells s’apropa tant a mi que puc sentir el seu alè. Quan passa això, no m’agrada. Voldria poder-los dir que facin el favor de no traspassar la línia groga del terra, que està posada per alguna cosa... però no puc fer-ho i això em fa posar molt nerviós... Tampoc no m’agrada que em facin fotografies... Però al llarg dels anys, tot i estar prohibit fer-ho, he rebut més flaixos que la Marilyn Monroe.

En definitiva, confio que tard o d’hora el meu autor tingui a bé passar-se per aquí i revisar la meva instal·lació i, per què no, també podria escriure aquí al costat qui sóc i què expresso... això ens facilitaria la vida a tots...

La "maja" nua (Francesc Blasco)

—Eh! Vigilant! Vigilant! Ja torna a ser aquí el pervertit! Detén-lo! Detén-lo!

No m’ha fet ni cas, com sempre. Fa quasi tres-cents anys que ho intento i no hi ha manera, ningú em sent ni m’escolta. Jo, en canvi, escolto perfectament a tothom, fins i tot els pensaments. Per això em revolto quan veig aquests paios que vénen a veure’m i només fan que pensar en fer marranades.

Ui espereu, avui és diumenge i com que hi ha molts visitants, se m’ha girat feina. A veure què diuen en aquell grup que hi a l’esquerra...

—Si us fixeu en els tons foscos del fons entendreu la profunditat de l’experiència de l’autor —això ho diu el que sembla que porta la veu cantant del grup, un noi d’uns 30 anys amb unes ulleres de color verd molt sofisticades.

—Ostres és veritat! —diu un altre del grup que té tota la pinta de voler fer-li la pilota...

És el típic grup d’empresa creativa on tots són una mica de “nouvelle cuisine” i d’escriptors tipus Jack Querouac, en definitiva uns “sofis”.

Bé, com us deia,  no hi ha dia que no em revolti: quan no és un pervertit és una “mojigata” que diu que sóc una indecència (perdoneu l’expressió però tants anys a Madrid ja se sap) i quan no un nen mal educat...

Vaja, amb tantes emocions m’oblidava de presentar-me. Sóc la “maja” nua, “La maja desnuda” en diuen els castellans. Sóc el personatge d’aquest quadro del pintor Francisco de Goya i estic penjada al museu del Prado, a Madrid. Em van pintar cap a l’any 1800 i encara no m’he acostumat a que em miri segons qui... Suposo que ara entendreu les meves paraules del principi, oi?

Però para, para, que això es posa interessant...

—Quan deu valdre aquest quadre? —ha preguntat un home d’esquenes amples, amb barba de quatre dies i cabells despentinats i poc nets, al seu company que és molt prim i va més arreglat. El prim porta ulleres metàl·liques i una gorra tipus jugador de golf.

—Milions —diu el prim.

—I quan el robarem? —li pregunta el de la barba.

—Eh! Eh! Vigilant!, Vigilant! Que em volen robar! Que no ho sens! Me cago en l’olla, ara només em faltaria això, que em robin i em fotin en un racó, tant bé que s’està aquí...

—No ho sé, hem de veure si ho podem fer i quan —respon el jugador de golf, mentre se m’acosta fent veure que està interessat en el meu art. En realitat, però, mira com estan situades les alarmes...

—Mal parit! Lladre! Vols fer el favor de no acostar-te tant? I ni se t’acudeixi tocar-me eh! —he dit jo amb totes les meves forces...

—M’ha semblat sentir una veu —ha dit el despentinat—, tu no has sentit res?

—Doncs ara que ho dius... Pensava que eren imaginacions meves —diu el ben vestit.

—Sí, sí, he estat jo, fills de la gran... —he tornat a cridar tant com he pogut i traient foc pels ulls...

Ells dos s’han mirat l’un a l’altre amb uns ulls com a plats, han aixecat la vista cap a mi amb cara d’espant, m’han mirat als ulls i crec que encara corren ara...

Monòleg pictòric (Pilar Zabala)

Heu de saber que sóc un quadre famós, conegut amb el títol de “Noi que fa bombolles de sabó”, una excel·lent obra del reconegut i molt valorat Edouard Manet.

Ja fa molt de temps que sóc exposat davant la mirada de la gent, ja sigui aquí mateix, en aquest museu de pintura o en altres països. El cas és que sempre em sento content i força orgullós quan la gent s’atura, ni que sigui un petit instant, per contemplar-me, cosa que desgraciadament no passa tan sovint com a mi m’agradaria.

Diàriament veig passar davant meu gent de totes les edats amb actituds molt diverses. Jo els tinc classificats amb tres categories. Hi ha els que valoren en profunditat les pintures dels grans Mestres, els que vénen perquè simplement els agrada i senten admiració per l’art i, per últim, hi ha els altres, els que caminen lleugers, abastant amb una ràpida ullada els quadres de tota la sala i derivant, la majoria de vegades, el seu únic interès cap a les específiques característiques de l’edifici. També em sembla significatiu que el museu es vegi doblement concorregut els dies ennuvolats i freds, i encara més si plou.

S’equivoca qui pensi que la meva vida és monòtona i avorrida perquè no puc veure més enllà de les tres o quatre parets que m’envolten. Jo conec i també he conegut històries i circumstàncies de tota mena i, per damunt de tot, m’enorgulleixo de l’impacte positiu que provoco en els nens. Ells sí que s’aturen en veure’m, i n’hi ha que em miren amb uns ulls tan inquisitius que fins i tot tinc la temença de que siguin capaços d’endevinar el que no vull revelar.

És una gran sort que ningú hagi estat capaç de descobrir que quan es tanquen les portes del museu i tot l’interior queda embolcallat dins una gran penombra silenciosa, tant els meus companys com jo abandonem ràpidament el posat estàtic, seriós i en alguns casos dramàtic que ens caracteritza i saltem alegres i satisfets fora dels marcs que ens tenen presoners.

M’espavilo cuita-corrents a posar els peus a terra perquè m’agrada ser el primer a endinsar-me en els magnífics paisatges lluminosos creats per Van Goog, Paul Gauguin, Gustav Klim, i alguns altres més. Recorro amb serenor els camins planers que condueixen cap a les cases i també els que són vorejats d’arbres que duen al bosc. Després descanso damunt la frescor de l’herba flonja o en la terra eixuta dels camps llaurats i em distrec fent un seguit de fantàstiques bombolles de sabó que, per uns instants, llueixen un munt de colors increïbles.

Així vaig fent fins que, poc a poc, van apareixent la resta de companys; tots ells personatges creats per Miquel Angel, Toulouse-Lautrec, Pablo Picasso, Salvador Dalí, Edgar Degas, Edward Hoopers, Paul Cèzanne i tants d’altres que no cal anomenar perquè són de sobres coneguts. Junts ens ho passem molt bé, parlem, debatem diversos temes, cantem, i fins i tot ballem al so de la música que ens proporciona el “Pífan del regiment”. Tots convivim en perfecta harmonia sense que la diferència de parla o el color de cadascú ens sigui cap impediment.

Després, i com cada dia a la mateixa hora, la complicitat de la foscor desapareix sota la pressió de la gran lluminària que, de manera sobtada, generen els focus instal·lats en aquest important museu de pintura. Llavors la remor de les primeres passes matinals que s’acosten, fermes i decidides, recorrent els diferents passadissos, son l’avís que ens alerta a tornar ràpidament als nostres llocs i recomposar-ho tot de la mateixa manera que ho varen disposar els diferents artistes; no fos cas que per un petit descuit nostre descobrissin el més gran secret tants anys guardat.

El quadre (Dolors Oller)

Ja sento els passos cansats de l'Aminata, entra a la sala i com cada dia el primer que fa és deixar el carret de la neteja al costat de la porta i venir directament a mirar-me, a vegades s'acosta molt, tant que sembla que m'hagi de tocar.

Té uns ulls preciosos l'Aminata, m'agrada tant com em mira!

Sé el seu nom des del primer dia que la vaig conèixer perquè va restar tanta estona davant meu que la seva companya de torn la va haver de cridar dues o tres vegades, ni la sentia ella, de tan embedelida com estava.

Ja hi estic avesada que la gent em miri llargament i facin els seus comentaris en veu alta o només per a ells mateixos, en general agrado bastant, me n’adono que d'aquesta sala sóc una de les teles més admirades, i no ho dic per fer “el famfa”, els guies turístics sempre tenen paraules d'elogi vers el gran pintor Miquel Barceló i les seves creacions africanes i com que en aquest museu només hi sóc jo de tots aquells quadres tan deliciosos que va fer els anys 90 quan estava a Mali, m'emporto una bona estona d'explicacions i una infinitat d'adjectius, tots ells bons, a vegades crec que exageren una mica i tot.

Bé, deia que estic prou avesada a les mirades i els comentaris, alguns tampoc són tan bons, hi ha qui em mira amb una mica de despreci, tot dient: “Què vols que et digui, això no deixen de ser quatre pinzellades, no ho pots pas comparar amb un Murillo, un Velázquez, o un Goya...” A mi em fa certa gràcia, no els vull treure mèrit, només faltaria! Però el que m'agrada de mi mateixa és justament això: les quatre pinzellades, i que amb aquestes quatre pinzellades es pugui esdevenir una peça capaç d'emocionar, Mentre en Miquel em pintava (entre nosaltres, les teles dels seus quadres, li diem així, a ell li agrada) obserbava les dones que ara podeu admirar vosaltres, ni tan sols s'adonaven que les anava plasmant a la tela i quan al final les va cridar i els va ensenyar l'obra, van quedar amb la boca oberta, es van reconèixer immediatament i reien i ploraven a l'hora mirant aquelles "quatre pinzellades". Això per mi és art, transmetre emocions, el demés poden ser coses boniques però no obres d'art.

El que us volia explicar és el que li passa a l'Aminata. Com us deia, cada dia em ve a veure, no falla mai i quan està davant meu, amb aquells ullassos tan negres em mira d'una manera que em fa posar la pell de gallina, perquè al mirar-me hi veu la seva mare, la seva terra, ella mateixa abans de deixar aquell continent tan pobre per venir aquí a continuar essent pobre però en un continent ric i al seu rostre s’hi endevina una nostàlgia infinita.

Només per poder observar l'Aminata cada dia ja sóc feliç i no necessito crítics d'art ni entesos universitaris per saber que la meva existència té sentit.

El quadre (Antònia García)

Em puc ben ufanar de ser un quadre que d'entrada ja provoca un somriure. Alguns poden pensar que sóc una caricatura, però no és així. El meu nom és Ramon Casas i Pere Romeu en un tàndem i represento les dues figures tal com són –bé, com eren–  en realitat: l'un, en Ramon, de bona complexió, fumador empedreït que fins i tot quan anava en bicicleta fumava. L'altre, en Pere, prim i alt com un Sant Pau, amb les dents de conill que sempre mostrava. Sóc un quadre representatiu del modernisme, exposat ara al Museu Nacional d'Art de Catalunya. Em va pintar a l'oli en Ramon Casas l'any 1897 i vaig servir per decorar...

—Apa, Ramon, ja arriben els primers badocs del dia! Si que venen aviat.

—És que avui és diumenge, home! Els diumenges sempre hi ha més visitants.

És qüestió de disculpar aquestes interrupcions de les figures pintades. Elles tenen tan dret com jo a parlar. O potser més. Jo sóc el marc, la tela, les capes de pintura, la base on s'expressa l'idea del pintor...

—Fixat, Ramon, en la cara que fan aquests... com en diuen, ara? Guiris, oi?

—No em distreguis, carat, que he de vigilar el carril bici dels daixonses! —Ning! Ning! Ganing!— Abans no hi havien tants inconvenients. Anàvem per on ens donava la gana. Però vés-me dient què fan els visitants.

—Hi ha una rossa que duu ulleres i que s'acosta per veure les sanefes dels nostres mitjons... Ara s'allunya per veure'ns en conjunt. Es fa l'entesa, però no crec que en sàpiga ni un borrall, de nosaltres!

La figura d'en Pere s'equivoca, perquè si jo sóc una pintura força coneguda és gràcies a la importància i la difusió de l'art modernista aquí a Barcelona. Al Museu, molts grups fan la visita amb una persona que fa de guia i puc assegurar que hi ha interès per saber qui era Ramon Casas, Els Quatre Gats, etc. Com a pintura desperto admiració i també curiositat per la meva història i la del meu temps inicial.

—Pedaleja fort, Pere, i no facis el gamarús, que et conec! —Ning! Ning! Ning!— Digues, què és aquest xivarri que sento?

—Són una colla de galifardeus que s'estan fument de nosaltres! Mecagon l'os pedrer...! Espereu-vos, que si baixo de la bicicleta...!

—Va! Deixa'ls estar! El que tenen és enveja! Saben que quan ens cansem de pedalejar, anirem al carrer de Montesión  a fer un vermut! I que després ens divertirem veient les ombres xineses amb l'Utrillo, en Picasso i en Nonell... Potser prendrem un gotet d'absenta... No em sembla pas que aquests bordegassos d'ara sàpiguen divertir-se tant com nosaltres! I què diuen, què diuen?

—Primer no sé què deien de la Formula-1 però ara només parlen del gol de Neymar i de la vaselina d'Alexis! Es veu que el Barça  va guanyar al Real Madrid per 2 a 1. I n'estan més contents que un gínjol!  

—I de ciclisme, no en parlen?

—No, ni gota!

—Ai, refot...!  —Ning! Ganing! Ning!... Ning! Ning! Ning!

La sega (Núria Soler)

Quan en la tristor de l’hivern es nota un lleuger alè càlid, quan la claror del dia arriba un xic més aviat i les llums del capvespre triguen a venir és que s’acosta la primavera.

Quan es pot sentir un refilet tímid d’ocell i un raig de sol fa la rateta en el vidre d’una habitació és quan els camps immensos s’espolsen el gel i un verd tènue, fràgil i espantadís comença a cobrir-los.

El primer verd es fa fort, agafa empenta i creix vigorós el blat. El cicle de la vida també creix, per tot arreu es veu gent enfeinada preparant els estris, esmolant les dalles, greixant els molins...

Com escalfa l’aire, com crema el sol, quina joia veure els arbres florits promesa de fruits temptadors, sentir com escatainen les gallines, com canten els galls. Tots els animals frisen per reprendre la vida a l’aire lliure mentre les persones vigilen com creixen les messes.

La primavera ha passat com una exhalació i ja és hora de començar la collita. Els homes i les dones es reparteixen en grups. Ells fan anar la falç amb destresa, elles recullen el blat i en fan feixos que carreguen encongides cap a un espai del camp per muntar la garbera. Així un dia rere l’altre, treballen de pressa per evitar que una tamborinada els malmeti la collita.

Jo sóc jove i forta, no m’espanta la feina i m’afanyo a enllestir la, vaig i vinc d’un costat a un altre com tota aquesta gent que passen davant meu i s’aturen per copsar la bellesa que el pintor ha donat a la seva obra. Tots s’hi queden bocabadats, n’admiren els colors, els contrastos, la pinzellada innovadora...

Ningú, però, no ens veu a nosaltres, els qui treballem de sol a sol per tenir gra i fer-ne farina , per arreplegar la palla per als animals, per...i que moltes vegades no tenim temps ni esma per trobar bellesa en el pes aclaparador de la sega.