La castanyada (Eduard Alonso)

Hola, sóc la Marieta de l'ull viu. Visc amb el meu germà i el meu ex. Escric aquestes línies perquè ja tenim la castanyada a la cantonada .La castanyada és una festa molt entranyable. Sobretot per a mi. Un incís: un deveu preguntar perquè convisc amb el meu ex. Si teniu paciència, us ho explicaré més endavant.

Com anava dient abans de l'incís, en aquesta diada, allò que es celebra és el fenomen d'una gran i profunda comunió amb la natura. Una comunió sagrada a cavall de la Trinitat Nutritiva dels Moniatos, les Castanyes i els Panellets. Sobretot, els Panellets de pinyons!

Us preguntareu, també, quin interès té això que explico. Ho explico perquè a la castanyada de l'any passat van passar coses molts rares amb els Panellets de pinyons.

Renoi, que bons que són!

L'any passat,  tot semblava una mica com Deu negrets de l'Agatha Christie. Però en comptes de negrets allò que desapareixia eren els panellets. Jo en vaig comprar 24 unitats. Ara n'hi ha 22. Més tard 16, i etcètera.

Qui els va agafar d'amagat?

Qui els va fer desaparèixer furtivament?

L'any passat, hores després de comprar una safata de 24 panellets i deixar-la al damunt de la taula rodona de la cuina, vaig tenir una sensació estranya, una sensació d'alguna cosa que estava passant. Tot inspeccionant al voltant, vaig veure el meu germà, l'Albert, que col·locava alguna cosa a l'interior de la caixa de cabals i que, fins i tot, la va tancar amb clau, cosa  molt estranya perquè la deixava sempre oberta. Per tant, va amagar alguna cosa de la qual no volia que ens assabentéssim. Però el que el meu germà no sabia, era que jo, la Marieta de l'ull viu, també tenia clau de la caixa forta.

Més tard, quan l'Albert va sortir a veure uns amics, vaig apressar-me a anar a la cambra on hi ha la caixa. Vaig obrir-la i no sabeu què hi vaig trobar: sis esplèndids panellets de pinyons que m'esperaven amatents a fer-me sentir el plaer. Com que l'Albert és amic de beure més del compte, moltes vegades no es recorda de gairebé res. Llavors, vaig pensar que podia deixar-ne un de mostra i menjar-me la resta, tot deixant la caixa oberta. En tot cas, si em preguntés, tranquil·lament respondria que jo, la Marieta de l’ull viu, no en sabia res.

Amb el meu ex, vaig fer el mateix. Vaig trobar sis panellets dins un pot dalt de tot del prestatge superior de la cuina. Vaig repetir el mateix que abans: deixar-ne un de mostra i menjar-me la resta. El meu ex també és amic de beure més del compte.

Per  acabar, vaig cridar amb força “Visquen els panellets de pinyons”.

La castanyada (Maria Rosa Botey)

 

Aquest any la castanyada ha estat una mica tronada. Però bé, vaig menjar-me tres panellets en tres dies, que, per cert, eren una veritable caqueta. Peró bé..., eren de pinyons insípids sense solta ni volta.

Ni una castanya (que tampoc m'agraden gaire) ni un moniatet, que sí que m'agraden molt, però seguiré el que es diu... Tota festa té capvuitada.

Totes les coses han canviat, ni per a bé ni per a mal. Senzillament són diferents, ni pitjors ni millors... És  així.

Abans sempre s'esperava una festa per fer una reunió am la família i els amics. Uns portaven uns moniatos, uns altres unes paperines de castanyes acabades de torrar, panellets fets a casa, deliciosos, fets amb afecte i amb il·lusió, cava i moscatell.

Però ara tampoc és nostra la culpa de no poder-ho fer. La salud, el coi del VIRUS, etc., etc., i els extres que cauen del cel sense esperar-ho.

Però bé, recordo quan era petita que la mare ens comprava una paperina de castanyes i semblava una gran cosa. I l'oloreta que feien les parades de castanyes quan passaves a prop.

Crec que actualment ni l'olor és la mateixa...

Encara que ja hagi passat, BONA CASTANYADA PER A TOTS!

La castanyada 2020 (Núria Roca)

Quasi sempre celebrada amb una colla, d'amics o familiars. Quan els nens eren petits fèiem els panellets, juntament amb castanyes torrades i moniatos cuits al forn. Venien els avis a casa per celebrar la festa. Després, més grandets, també fèiem panellets que donàvem als avis, però la festa era amb els amics i els seus fills, en una casa o altra, a la muntanya o a la ciutat.

Si algun any per alguna circumstància que ara no recordo no ho fèiem amb els amics, era organitzada amb la família, els fills, i a vegades s'hi afegien amics dels fills.

Un any vam fer la castanyada a la casa de la muntanya, petita, rústica, però confortable per cinc, set persones.

Tenim uns amics amb dues filles que també tenen una casa molt a prop. Per tant, amigues dels nostres tres fills, amb una edat semblant.

Aquell any, Tots Sants formava un pont llarg, amb tres o quatre dies festius.

Improvisant, de cop i volta es va decidir que els nostres fills amb els amics anirien a celebrar la castanyada a casa nostra.

Amb una mica de basarda pel nombre de joves, uns catorze, més nosaltres dos, total setze persones, en una casa potser massa petita.

Llits per dormir, deu. Amb lliteres i a dalt d'un altell amb capacitat per a tres matalassos. Un matalàs de dues places al menjador. Ja ens podem imaginar la circulació de gent en una casa no gaire gran, amb tot de bosses i motxilles per tots els racons.

La tarda vigília de Tots Sants, tothom a fer panellets. La cuina bastant gran, amb una taula allargada amb capacitat per a catorze persones juntetes. Tots els joves mans a la massa, fent boletes i figuretes. Adornant amb pinyons, codonyat, cireretes, ametlla trossejada, cacau, cafè, coco, i no sé si em deixo algun ingredient. Dues o tres plates plenes d'uns panellets formosos cap al forn, que feia una olor que s'escampava per tota la casa.

Per una millor entesa, tot el jovent, incloent les dues filles de la casa del costat, es van quedar a casa nostra per celebrar-ho. Nosaltres, els pares, ho vam celebrar a casa dels amics.

Després ells van anar al llac de Sant Antoni a fer gresca i escampar la boira.

Nosaltres, quan vam acabar les forces, després del llarg tiberi i quan els ulls començaven a aclucar-se, vam marxar cap a casa.

Sorpresa! La cuina amb un plateram dins l'aigüera, la taula plena de coses i un rètol molt gran que deia: “No toqueu res, nosaltres rentarem els plats i endreçarem la cuina demà al matí”.

Més contenta que un gínjol i satisfeta d'aquests joves companys d'escola, que tots feien BUP, vaig pensar, que perduri aquesta amistat. I així ha estat.

Aquest any 2020, quina castanyada més estranya. Algunes nétes i uns pares a la terrassa de casa de Barcelona, amb mascareta i separadets com vàrem poder, vam celebrar aquest dia amb tristor, incertesa, incòmodes per la situació que estem vivint amb el “ditxós bitxo” del Covid-19.

Faltava més família, amics. Petons. Abraçades. Riures...

    El jovent, malgrat la situació, segueix creant moments divertits. A la terrassa del davant on viuen la família del nostre fill gran, una de les filles, amb amigues d'ESO, es van disfressar amb llençols blancs. Vaig poder fer fotografies a aquests fantasmes reals.

La vida ha de seguir, malgrat els entrebancs. L'adaptació i la creativitat per sortir d'aquest atzucac és la solució. Ah! Em deixava també rentar-nos les mans, posar-nos mascareta i distància. Confinats a casa.

Espero que l'any 2021 sigui més agradable. Desitjo que tothom ens puguem apropar bé com abans i que ho celebrem amb petons que aquest any van escassos.

Aquesta vegada és un dinar (Montserrat Fortuny)

El dia 1 de novembre anem una colla a berenar a cal Joaquim. Bé, a berenar ben bé, no. Anem a menjar castanyes, moniatos i panellets, remullat tot amb vi moscatell.

Dic "una colla" i això era abans, anys enrere. Llavors érem: la Serra, que ara s'està en una residència. La Isabel, que ara és al cel, si és que hi és. La meva cosina Montse, que ara estan mig renyits i no ve. El Pere, la parella del Quimet, que aquest sí que és al cel, perquè més bo que ell..!

Ara també ve la cosina del Joaquim, la Maria Rosa, i el Josep Maria, el més jove de tots, que deu tenir 66 anys. Tampoc no pot venir el Lluís, el més vell, que també s'està en una residència. Però enguany hi ha una novetat: ens convida a dinar. Potser és perquè només som quatre, que si fóssim tants com abans, no ho faria.

Actualment crec que, a les reunions, hi poden anar quatre o cinc, oi?

Nosaltres som quatre només.

Quin dinar ens farà? Pots comptar: de primer plat, un parell de llesquetes de pa, una amb sobrassada i l'altra amb foie-gras, unes croquetes petites i olives blanques i negres i enciam amanit...

Després, pasta italiana amb un sofregit molt bo, amb petits trossets de salsitxa i uns quants musclos petits. Per beure es pot triar: vi blanc o negre o cervesa sense alcohol.

I les postres que sempre porta el Josep Maria quan el conviden a dinar, de nata o de xocolata.

Les castanyes, els moniatos i els panellets, que paguem entre tots, no es presentaran fins a les set o quarts de vuit del vespre, acompanyats del moscatell que hauré portat jo i, llavors, com sempre, no tindré gana i m'emportaré el moniato i les castanyes per a casa i només menjaré els panellets que, pel meu gust, me'n menjaria set o vuit. Per a això sempre em queda gana.

Moniatos i d'altres coses del temps (Antònia García)

 

Al meu amic Agustí sempre li passen coses. Aquest últim dia que ens vam veure em va explicar que s'havia fotut una castanya amb la moto. Ell només va rebre uns quants cops però la moto va quedar inservible. Allò que les asseguradores en diuen “siniestro total”. I ara se n'haurà de comprar una altra.

El dia de la trompada, quan va arribar a casa, la Sara, només de veure'l entrar, li va dir: “Què és aquesta cara de moniato? T'ha passat res?” Un cop fetes les explicacions del cas, l'Agustí va anar al bany i es va mirar al mirall. Així que aquesta és la cara de moniato? Té cada cosa, la Sara! Jo em pensava que quan et quedes molt parat per alguna notícia, dius que has quedat de pasta de moniato. Però tenir cara de moniato... I ara vol que anem al metge. Per què? Si no m'he trencat res. Uns quants blaus durant alguns dies i ja estarà.

L'Agustí té els cabells rossos i arrissats i els ulls de color gris pàl·lid. La seva germana bessona i ell s'assemblen tant com un ou a una castanya. Ella és morena, té els cabells de color castany molt fosc i els ulls negres. Qui ho diria, que són bessons? De caràcter també són ben diferents. Ell, des de petit, sempre s'ha ficat en embolics, no sé com s'ho fa. La Teresa, la germana, era la que li treia les castanyes del foc. Després, ja gran i casat, és la dona, la Sara, la que ho fa.

La Sara és una dona ferrenya, que sap molt bé què vol. Té un sentit pràctic de la vida. És alta i prima, es mou amb elegància i duu els cabells caragolats a la part de darrere del cap, el que se'n diu una castanya. Li agrada cuinar. Fa uns pastissos de poma que hi canten els àngels, i uns panets de mantega boníssims.

Tenen dos nois, tots dos morenos com sa mare. Els agrada molt anar a pescar amb canya amb l'Agustí, que de ben jove ja hi anava. I a l'estiu van a buscar pops a les roques. Agafen pegellides i musclos i també castanyes de mar, que és el nom que donen als eriçons de mar.

De tant en tant em conviden a dinar. És molt d'agrair, sobretot per un conco com jo, que no tinc família. Avui, com que celebrem la castanyada, és a sopar que m'han convidat. Jo m'encarrego de la  beguda i ells dels moniatos. Els nois han torrat les castanyes. Fem els honors a la cuinera i deixem els plats més nets que una patena. Com que n'és el temps, la Sara ha fet uns panets petits, amb avellanes i amb pinyons barrejats amb la farina: els típics panellets. Sempre fem la broma que s'han de menjar amb la boca petita, amb els llavis ben estrets, com un cul de gallina. I passem una bona estona xerrant. Al llevant de taula, els nois em fan tocar la guitarra i volen que els canti alguna cançó “de quan eres jove”. La mare del Tano! De quan jo era jove, diuen! Tant de temps ha passat, ja? Però com que me'ls estimo, aquests fills dels meus amics, faig el que em demanen i els canto aquesta cançó, molt adient amb la festa que ens ha aplegat:

 

Marrameu torra castanyes

a la voreta del foc.

Ja n'hi peta una als morros,

ja tenim Marrameu mort.

Pica ben fort, pica ben fort

que piques fusta.

Pica ben fort...!

Un parell de “desgràcies" (Montserrat Fortuny)

 Sí, us n'explicaré un parell... Les desgràcies mai no van soles!

Era el primer diumenge de setembre. Havia dinat a casa d'uns amics, molt bé; això d'estar acompanyada sempre és bo.

Al vespre, ja a casa, es va anar enfosquint el cel i va començar a ploure, cada vegada més i més.

Cap a les dotze de la nit va començar a tronar, tronar...i va caure un llamp molt a prop de casa, per la part de la galeria i el menjador. Patapam! No n'havia sentit mai de tan fort i, al mateix instant, sense corrent, a les fosques.

Vaig encendre una espelma i a dormir.

L'endemà vaig aconseguir fer retornar la llum, maniobrant el comptador. Però no funcionava la tele, ni l'ordinador, ni el telèfon del menjador.

Me n'anava a Sant Feliu de Guíxols aquell matí a les onze i ja ho tenia tot preparat, el bitllet a punt, tot.

I no vaig fer res, vaig pensar que ja ho arranjaria, avisaria el lampista, a la tornada.

Taxi a l'estació del Nord, a tres quarts d'onze.

Baixava per l'escala elèctrica, molt llarga, i quan arribava a baix de tot, allà on es puja als autocars, a la noia que anava rere meu se li va escapar la maleta de les mans, una maleta molt grossa, que va xocar contra les meves cames i em va fer caure d'esquena a terra.

Em van aixecar ràpidament un parell d'homes, em van fer seure en un banc i la sang em queia per l'esquena, de darrera del cap.

Jo, com una tonta, deia: “Deixeu-me, deixeu-me, que se m'escaparà l'autocar...!”

Mare de Déu! Adéu autocar, adéu Sant Feliu. Adéu tot!

La noia, agafada a la maleta homicida, em mirava i li queien les llàgrimes dels ulls... Encara em va fer pena, ella...! Recordo aquella mirada, com suplicant que la perdonés...!

Van avisar una ambulància, m'hi van fer pujar, em van netejar les tres ferides del cap, més amunt del clatell, que ja no rajaven, i dues a la cama esquerra, una al davant i l'altra al darrere, petites però fondes.

L'ambulància em va portar a l'Hospital del Mar, on m'hi vaig passar les hores esperant que em visités el metge.

Ho va fer, per fi, i em va dir que anés al meu CAP i que em fessin les cures.

Amb la mateixa cadira de rodes em van portar a la sortida, em van deixar fora i vaig pujar en un taxi dels molts que s'esperaven.

I vaig arribar a casa a vora les quatre de la tarda. Vaig dinar no sé què i em vaig estirar al llit.

Vaig telefonar a Sant Feliu, sobretot a la Trini, la més amiga, i a les de Barcelona, família i amics i aqui segueixo des de fa quasi dos mesos, anant cada setmana tres dies al CAP Pare Claret, a curar-me les ferides de la cama, que es van tancant de mica en mica.

Al cap, al darrere, encara hi tinc unes crostes, enganxades al cabell, que procuro no forçar-les, esperant que caiguin per elles mateixes i avisant la perruquera, cada vegada que em renta el cap.

Ah! L'asseguradora encara no m'ha tornat el televisor, en tinc un de petit que m'ha deixat una amiga i l'ordinador sí, ja funciona, per sort!

El telèfon del menjador tampoc no funciona, me n'he de comprar un altre, perquè cada vegada que em truquen he de córrer per agafar el de la tauleta de nit, que, per sort, va bé.

Un dilluns a finals d'octubre 2020 (Núria Roca)

 Envio un correu electrònic al CAP Maragall on tinc alguns especialistes, perquè el doctor digestòleg em faci una demanda per fer-me una colonoscòpia, que fa més de dos anys des que em van fer    l'última.

Sempre anava a recepció, però amb això del Covid-19, ho he fet per Internet.

Em truquen del meu CAP Guinardó per dir-me que ells no tenen aquesta especialitat, que he de trucar al CAP Maragall. Ho torno a intentar amb el mateix resultat. Però els dic que ho faig per correu perquè les vegades que he trucat no responen al telèfon. La resposta és que insisteixi.

Em decideixo i vaig personalment al CAP Maragall. Una cua de mil dimonis a la qual prenen la temperatura abans d'accedir al recinte. Penso que si són dimonis, amb l'espera deuen bullir, i el termòmetre explotarà. No m’hi quedo.

 No entenc com és que reben el meu correu al CAP Guinardó si jo l'envio al CAP Maragall. Torno a trucar i res de res. Això sí, molta xerrameca i musiqueta.

Últim recurs, truco al CAP Guinardó d'Atenció Primària al qual estic assignada per veure si ells poden fer-me el tràmit. Si no, hauré de passar pel meu metge de capçalera i li hauré de donar una feina burocràtica.

No estem preparats ni organitzats per treure'ns la feina supèrflua, la paperassa, ni agilitzar els tràmits.

Qui rep és la gent que va perduda i li fan perdre el temps i els nervis els afloren. Pobra gent els que són molt grans o amb dificultats de mobilitat!

L'estructura i la mentalitat de la societat ha de canviar, sobretot en aquests moments que passem tan difícils.

 

 

Anant cap a casa, al carrer, em trobo amb un veí que té la sort de viure com jo en un àtic i que ens podem veure per la terrassa.

Ens saludem i ens preguntem com estem. Tots dos amb mascareta.

–Ditxós virus!

–Sí, i tant! –em respon i, rient, afegeix:– esperem que se'n vagi ben lluny a d'altra gent –fa, allargant el braç, i assenyalant amb la mà.

M'he quedat gelada. Li contesto:

–Millor que es fongui o que desaparegui, no?

–Adéu.

–Adéu – contesta.

Penso: quin pensament! A d'altra gent... també puc ser jo. Però desitjar que vagi a d'altres persones, ho he trobat molt fort.

Suposo que no ha pensat gaire el que deia, però en el fons ha sortit l'individualisme. Mentre no em toqui a mi, se me'n foten els altres.

 

La mateixa conclusió que en l'escrit anterior, la societat ha de canviar. Si no, hem begut oli!

Improvisar (Antònia García)

M'han dit que improvisi alguna cosa. Pobra de mi! Com si fos tan fàcil. Com s'ho fan els improvisadors habituals? Aquells que engeguen un discurs davant del públic sense haver-se'l preparat abans. Els polítics, per exemple. N'hi ha que duen paperets amb quatre coses apuntades però només són una guia per a l'impressionant discurs que aconsegueixen fer. I n'hi ha que van parlant a raig, sense papers, i surti com surti.

Els que també m'admiren són aquells que fan cançó improvisada. L'un canta una corranda que se l'inventa en aquell mateix moment, i l'altre li contesta amb una altra, també improvisada. Suposo que tenen alguna manera de trobar les paraules (i la intenció...). I amb la pràctica, se'n surten molt bé.

Ben mirat, improvisar, improvisar... Jo també improviso. Quin jersei em posaré, avui? Vinga, aquest mateix, que el tinc a mà. Tant li fa. I per esmorzar... Què hi ha a la nevera... Torrades amb melmelada. Ui! S'ha acabat el pot! Bé, doncs amb mantega. I un got de llet. No, una infusió de menta. No, un te verd.

Un cop al carrer, per estirar les cames, tiro amunt? Vinga, sí. Amunt, que fa pujada! I ara que passo per la botiga, mira, compraré un pot de melmelada. He de pensar on aniré diumenge. Bah, ja ho decidiré, segons el temps que faci. O la mandra...

Aquestes improvisacions meves no tenen cap mèrit ni afecten ningú més que a mi mateixa. Però hi ha casos que hi surten implicades altres persones. Com ara aquell que ha quedat per recollir algú amb el cotxe i, per fer-ho, ha de travessar tot Barcelona, i resulta que l'altre, mentrestant, se n'ha anat amb el cotxe d'un tercer i encara sort si telefona per dir-li-ho.

Qui m'agradava molt, quan improvisava, era l'amic Pepe. En un teatre d'aficionats, entre quadre i quadre, quan els actors i les actrius tenien molt poc temps per canviar-se de roba, li deien: “Pepe! Puja a l'escenari i entretén el públic fins que els actors estiguin a punt!” “Però què els dic?” “Digues el que vulguis, tu mateix, improvisa...!” I ja em teníeu en Pepe a dalt de l'escenari, fent córrer la imaginació amb urgència. Per començar, explicava algun acudit o alguna anècdota que fes gràcia. La gent reia. Els actors encara no sortien, tenien algun problema. En Pepe, que ja s'havia ficat el públic a la butxaca, explicava què li havia passat quan treballava de taxista, o quan havia començat a fer teatre, o quan va conèixer la sogra... Finalment, els actors sortien a l'escenari. En Pepe s'acomiadava del públic amb tota la gràcia que tenia i la gent l'aplaudia de valent i cridava: “No te'n vagis, Pepe!” Però ell cedia el protagonisme als actors i la funció continuava.

Jo no tinc aquest do i ara mateix no sé pas què dir. Alguna vegada m'han aconsellat que, quan no sàpiga què puc escriure, comenci explicant alguna cosa que jo recordi de quan era petita, encara que no tingui gaire importància. Per exemple: “Quan jo era petita, a l'estiu, cada dia em duien a berenar a la platja, deien que l'aire de mar feia venir gana...” I per associació d'idees m'aniran venint a la memòria tot de fets i d'anècdotes.

Ho provaré: “Quan jo era petita passava els estius en un poblet de la costa. Hi havia port de pesca i a les tardes anàvem a veure com arribaven les barques i, una mica més tard, feien la subhasta del peix: “Setanta, seixanta-nou, seixanta-vuit, seixanta-set, seixanta-sis...”

Per què he d'explicar una cosa que tothom ja sap? No em fa el pes escriure sobre això. Ho deixaré per a demà. I demà ja improvisaré...

El saltamartí (Eduard Alonso)

El pare del Martí es diu Joan Salta i Puigdevall. El seu fill, de nom Martí Salta, va mostrar una estima especial pel saltamartí des de la més tendra infantesa, un afecte, una identificació amb el saltamartí que el seu pare va regalar-li poc després de néixer.

   La joguina va agradar tant al Martí Salta que sempre la tenia al seu costat: la balancejava, i aplaudia quan recuperava la seva posició vertical.

  El petit, quan sentia dir saltamartí, ho traduia a la seva llengua: apamatí! i aplaudia tot enjogassat.

   El pare del Martí, mig en broma, mig seriosament, va comencar a anomenar    Saltamartí el noiet. I així amb aquest àlies es va quedar en Martí Salta, ja que tota la família li deia així: Saltamartí.

   Anys després, quan anava a l'escola i el mestre o la mestra passaven llista i cridaven el seu nom, sempre responia: Saltamartí aquí.

   Sempre portava el saltamartí, també conegut com tossut, amb ell. El mestre o la mestra li retreien que fes més cas de la joguina que de la classe:

  “Saltamartí. No, vull dir Martí Salta. Caram, quin saltaembolic! Vols fer el favor de parar atenció!”

   Com és natural o no tant, els companys de classe feien burla d'ell, tot mofant-se: Saltamartí, Saltaninot, Saltamartí.

   Com és possible aquesta identificació tan forta, tan estreta, tan singular, entre el saltamartí o tossut i el Martí Salta?

 

   Per entendre el perquè d'aquesta identificació entre el saltamartí i el Martí Salta cal fer referència a la descripció i història de la joguina:

   Un saltamartí o tossut és un ninot tenaç i perseverant amb la base semiesfèrica que actua de contrapès, de manera que després de copejar-lo sempre torna a la posició inicial.

   El saltamartí és una joguina molt popular entre els nadons per als quals s'ofereix en formes i colors cridaners. A l'efecte sensorial provocat pel suau moviment, alguns fabricants hi afegeixen el d'un mecanisme musical al seu interior que s'activa al balancejar-lo.

   Pel que fa a la història, els principis d'aquest tossut són coneguts a la Xina com budaoweng (vell que no cau) des del començament de la dinastia Tang (del segle VII fins a principis del segle X).

   El model xinès ha inspirat el disseny al Japó del ninot tradicional de paper maixé anomenat Okiagari Koboshi, del qual hi ha testimonis ja al segle XIV. 

   Passant de la història al món de les opinions, cal anar amb molt de compte amb el concepte “salta”. Per què cal anar amb molt de compte?

Un exemple: saltataulells. És molt fàcil fotre't una bona hòstia si saltes un taulell sense estar preparat. Saltabarrancs: només ho pot fer un eixelebrat. Un altre exemple: saltacampanes. “Ni se t'acudeixi!”

   Salto al final d'aquest escrit amb un poema de Joan Brossa.

 

SALTAMARTÍ

Ninot lleuger que duu

un pes a la base, i que,

 desviat de la seva posició

vertical, es torna a posar

dret.

 EL POBLE

 

JOAN BROSSA

Improvisar (Maria Rosa Botey)

 

Molt bé, el tema lliure o improvisat sembla molt senzill però no ho és tant. Pots agafar-te a tants temes que no saps mai quin és el millor o més adequat. La vida et pot canviar espectacularment per bé i per mal. On ahir hi tocava el sol, avui tot és ombra i foscor. De fet, ho pots mirar des de diferents angles.

On ahir hi havia una solana i feia una calor insuportable, que suaves com un vedell, canviaves la direcció i tot d'una et trobaves a l'ombra i la foscor i pensaves: Ostres! quin consol, quina fresqueta tan bona. Però... sempre hi ha un però... Massa fresca!

Què deu ser el millor? Tot d'una, uns núvols blancs i grisos anaven volant deixant entreveure uns tímids raigs de sol que donaven llum a l'ombra i frescor a la solana. Vaja, que el millor mai és cap extrem, el terme mig és el millor, però això sí que és difícil d'aconseguir.

Però mireu, tot és qüestió de prendre's les coses de bon grat i més quan no és a les nostres mans decidir certes situacions.

El que és més important... ALEGRIA I ESPERANÇA  que vindrà un dia que sabrem agafar la corda ben bé pel mig.

Sopa de lletres (Eduard Alonso)

 

Fent cas als professors d'escriptura creativa, surto al carrer a buscar temes, paraules, idees i converses que puguin ser susceptibles de formar part de futures històries, relats i contes. A causa d’aquest impuls pre-creatiu, de vegades tafanejo més del compte sense respectar la privacitat de persones, animals i coses.

En aquest escrit hi ha cinc paraules que han sofert aquesta manca de respecte. Aquestes cinc paraules i les seves definicions són les següents:

 

Magarrufa Carícia. Carícia fingida, afalac enganyós.

 

Cibernètic Pertanyent o relatiu a la cibernètica. La cibernètica és la ciència que tracta de les comunicacions dels missatges i del seu control en els éssers vius i les màquines.

 

Homocèntric Que té el mateix centre, concèntric.

 

Ínclit I·lustre, gloriós.

 

Orris Lloc on es muny les ovelles i es fa el formatge.

 

Trossos de converses escoltades al carrer

 

Homocèntric a Magarrufa:

“Mai no sé si les teves carícies són autèntiques, fingides o afalacs enganyosos.

 

Magarrufa a Cibernètic:

“Mai no sé si els teus fets cibernètics són maquinals, animals o meitat i meitat. També penso que la definició que el diccionari  fa de tu grinyola força: «Pertanyent o relatiu a cibernètica que és la ciència que tracta de les comunicacions, dels missatges i del control en els éssers vius i en les màquines.»”

 

Orri a Homocèntric:

“Homocèntric, una gran paraula. Prové del llatí. Els romans tenien la mà trencada per crear paraules magnífiques i il·lustres. Allò que no sabien fer era formatge. Nosaltres sí que en sabem. En el nostre orri, munyim la llet i creem un dels millors formatges del país.

 

Ínclit a Orri:

“Molta ovella, molt formatge i molt anar-se'n en orris. Però gloriós, il·lustre o magnífic, res de res”.

 

Magarrufa torna a carregar contra Cibernètic:

“El Cibernètic no aconsegueix comunicar-se amb l'euga blanca. Sembla que té problemes amb el color blanc. Per exemple: un paper en blanc turmenta Cibernètic. No és capaç de comunicar gaire cosa.”

 

Per raons d'espai, acabo aquí aquesta crònica feta amb material clandestí.

Al final, totes les paraules s'abracen i criden juntes i a l'uníson: “Som-hi! Anem a prendre una sopa de lletres Arial.”

Paraules retrobades (Elisabet Prades)

 AFRAU 

Congost

 

Camino per l'afrau

Remor de fulles seques

Murmuri del riu llunyà

Solitud plena.

 

 

FLASSADER  

 Teixidor de flassades, mantes

 

Manta rere manta

el flassader teixeix

Arribarà l'hivern

Els llits seran calents.

 

 

ESBERLAR

 Trencar

 

En arribar l'alba

La lluna fugirà

Amb el seu fill als braços

S'esberlaran els somnis.

 

 

ESCARDOT 

 Tipus de card

 

Per la riba del camí

Grimpen els escardots

Encenalls de lila

Gronxats pel vent.

 

 

SADOLL   

 Tip. Satisfet plenament en el desig d'alguna cosa.

 

Sadoll de lluna blanca

Tanco la finestra

L'insomni em besa.

 

 

AGRÓ BLANC

  L'agró blanc [1] o agró blanc gros [2] (Ardea alba) és un ardeid de l'ordre dels ciconiformes.

 

Passeja l'agró blanc

per l'herba a la vora del riu

El riu mormola.

 

 

DEBADES

  Inútilment o en va

 

En el cel blau

Lleuger el murmuri del mar

Blau damunt de blau

Mirada d'estiu

I somriure incert

Debades plou en algun indret estrany.

 

 

RAUCAR

  La granota, el gripau, cridar.

 

Trenca el silenci del llac

El raucar d'una granota.

 

 

BEL

    Crit del bestiar de llana i del cabrum.

 

Les nits s'allarguen

Un bel llunyà arriba de les muntanyes

El seu eco retruny per la vall

El pastor torna amb el seu ramat.

 

 

JULL

  Planta de la família de les gramínies, de fulles força amples i espigues planes, formades per espiguetes sèssils amb arestes, que es fa en els camps de cereals, les llavors de la qual són metzinoses.

 

S'alça un jull a la riba del camí

L'arrenco...

Gall o gallina?

 

 

QUEC

 Tartamut

 

Era un grill quec, tan quec, tan quec, tan quec que en acabar el primer cri, cri, cri, cri, cri, cri ja sortia el sol.

 

 

SEBOLLIR. 

 Enterrar, soterrar

 

Sebolliré la meva covardia en una cova fosca

Profunda, invisible

Que ningú la vegi

Em vestiré de blau

I seré lliure.

Paraules difícils, buscant la definició al diccionari (Núria Roca)

 

APÒCRIF: No reconegut per l'església. No autèntic, fingit. Document apòcrif, autor apòcrif...

SUPREMACIA: Preeminència per damunt de tots.

RETÒRICA: Art de ben dir. Elegància artificial del llenguatge, declamació sense un sentiment. seriós, convicció. Raons que no són del cas, ex.: No em vinguis amb retòriques.

EROLA: Pla petit al cim d'una muntanya.

ESPARTAR: Camp sembrat d'espart. Cobrir d'espart trenat, ex.: una garrafa.

LLOTÓS: Ple de llot (fang tou en aigües estancades)... Arrossegar algú pel llot, difamar-lo greument.

LLIBANT: Corda gruixuda d'espart.

SAMUGA: Corda gruixudeta generalment d'espart.

DOCTE: Que té molta ciència, extensos coneixements. Docta en tal matèria.

ROMPENT: Lloc on rompen les onades.

SOGUER: Corder.

ARRIAR: Abaixar una bandera, afluixar una corda, estimular (una bèstia), accelerar la marxa.

CRESPINELL: Non de dues crassulàcies vivaces que viuen sobre murs, roquissars, llocs secs. Sedum acre, de sabor picant.

PÒNDOL: Govern d'una casa, d'una hisenda, ex.: Portar el pòndol d'una casa.

NEULIT: Escarransit, privat de vigoria.

ZITZÀNIA: Discòrdia posada entre gent que estava o vivia en harmonia.

JULL: Gramínia que es fa en lloc incultes i en els esplets, les llavors de la qual barrejades amb les del blat produeixen emmetzinament. Sentir-se jull.

BLADAR: Camp sembrat de blat.

ERUDIT: Resultat d'una vasta instrucció, relatiu a una ciència.

PROLIX: Indegudament llarg, difús, escrivint o parlant, ex.: Estil prolix en un escriptor.

CLEPSA: Part alta del cap, fig. intel·ligència. Se m'ha ficat a la clepsa. És molt dur de clepsa.

LLÚPIA: Bony produït per un tumor indolent, sovint enquistat. Excrescència llenyosa en el tronc o branques d'un arbre.

CARRAT: Truncat de la punta, ex.: espardenyes carrades.

AMARAR: Mullar en penetrar el liquid, ex.: amarar una esponja. Fig. penetrar un afecte, una idea. ex.: Amarat d'entusiasme.

ATZUCAC: Carreró sense sortida.

GARNEU-A: Astuciós, malintencionat.

PSITÀCID: Família d'ocells que comprèn els papagais.

TABUSTOL: Esvalot, soroll de crits.

XIPOLL: Bassal d'aigua.

 

Encara que desxifrava el significat de molts d'aquests mots pel context, he buscat al diccionari la seva significació. La majoria són trets d'un llibre de Salvador Espriu.

 

 

Escrit:

 

Quina supremacia, la d'aquest polític, en Joan Sotorro, es creu el millor i és un apòcrif, sempre fingint i dient barbaritats. En canvi, en Pere Costa és tot al revés. Té una elegància en els seus discursos, tan retòrics! És molt docte i erudit en ciències socials.

   Tot això pensava, asseguda en una roca envoltada de crespinell, a l'erola d'aquesta muntanya tan a prop del poble, llegint el diari, per descansar de la pujada.

Porto els pantalons ben llotosos, ja que he travessat un espartar, al costat d'un petit estany estancat, que només hi veies psitàcids voletejant per sobre l'aigua mig corrompuda. Més endavant vaig observar un bladar que, entre les espigues de blat, tenia força jull que haurien de separar en fer la collita.

Em vaig creuar amb la pastora, seguida dels seus soguers, que anava arriant per fer via per arribar a l'estable, al poble. Amb la mica de xerradeta que vam fer, em va explicar que a estones confeccionava cistells d'espart, samugues i llibants més gruixuts per lligar el bestiar.

És una dona que porta el pòndol de casa seva. Sempre trafiquejant. No para quieta.

Per la seva edat i el seu bon caràcter, és una dona que fa goig i és un plaer conversar amb ella.

El seu marit, molt neulit, poca cosa fa. Li agrada posar zitzània en moltes ocasions, en les poques converses que estableixen tots dos. És molt prolix i esgota escoltar-lo. També és bastant garneu i quan se li fica alguna cosa a la clepsa, estem arreglats.

A part de la seva figura esllanguida, té una llúpia al costat del coll que el distingeix quan a l'estiu porta la samarreta ben esparracada, diu que és per no tenir calor. La seva vestimenta és molt millorable. Les espardenyes carrades de la punta, sempre arrossegant els peus.

En canvi la dona, sempre amarada d'entusiasme.

Quan són a l'era tots junts, pots sentir un tabustol impressionant que t'ensordeix l'oïda amb els crits que profereix aquest home.

La dona a vegades pensa que es troba en un atzucac. O aguanta, o bon vent i barca nova.

Ho ha de rumiar. Està cansada d'aguantar-lo i els anys passen. Encara se sent jove per refer la seva vida.

Paraules que no coneixem (Antònia García)

Mastegatatxes  =  Persona que en tot troba què dir.

Pellucar  =  Prendre un menjar a miques.

Gatgejar  = Els infants, proferir sons com si volguessin parlar però encara no en saben.

Sancallós  =  De cames tortes, que els genolls es toquen, en caminar.

Llosquejar  =  Veure-hi malament.

Xoroll  =  Mancat d'una orella.

Bocaclòs  =  Amb la boca tancada.

Guimbar  =  Anar saltant, ballant, deportant-se alegrement.

 

No havia trobat mai cap persona tan llepafils i mastegatatxes com aquella. Li donaves un tall de coca i l'anava pellucant amb la punta dels dits. No sé què tenia por de trobar-hi. De vegades es posava a parlar com si s'embarbussés, o gatgejava com un infant de poc temps. No sé pas si algú li trobava alguna gràcia. Jo no, cap ni una. Era antipàtic i cregut. I encara que no en tenia cap culpa, era sancallós, llosquejava i era xoroll, com el pintor Vincent van Gogh. Si ens el trobàvem pel carrer, la seva conversa era d'un avorriment total. Jo m'estava bocaclòs tota l'estona. I al final, quan ens separàvem i el perdíem de vista, m'agafaven uns alegrois que no parava de guimbar fins que ja arribàvem a casa.

 

COMENTARIS SOBRE UN LLIBRE

 El títol del llibre és Canto jo i la muntanya balla, d'Irene Solà.

 

M'ha agradat, aquest llibre. L'he trobat imaginatiu.

    A més dels homes i les dones i els nens, les muntanyes tenen veu, i els núvols i els cabirols i els fantasmes i els gossos... Hi ha moltes veus narratives. El llenguatge, molt ben treballat, és ric de paraules ben triades. Els personatges estan ben dibuixats. Es fan presents en capítols diferents, en èpoques i situacions diferents, estableixen lligams entre ells. Barrejades amb les diverses històries, hi surten llegendes, costums i festes, com les dones d'aigua, la festa de l'os de Prats de Molló...

    És un llibre d'aquells que, un cop l'has començat, ja no el deixaries fins arribar al final. Les frases van entrant pels ulls, una darrere l'altra, com si fos una lectura fàcil, com un rierol que llisca suau. Però no és tan fàcil escriure així. És laboriós. Cal tenir sensibilitat. Cal entrar dins del pensament i del cor dels personatges. Fer-ne veure els sentiments i les reaccions. Que tot sembli que és real.

    M'han agradat especialment les històries de les dones considerades bruixes. La Joana, la més experimentada. L'Eulàlia, que sabia explicar històries. La Margarida, que sempre plorava. La Dolceta de can Conill, que reia i reia i reia... I la història de l'entranyable cabirol, que ja s'expressava abans de néixer, des del ventre de la mare.

    I també m'ha agradat el fragment que parla de la poesia. I els poemes que escriu l'Hilari. El que es titula Poema per a mi, l'Hilari, sembla que vulgui ser un resum de tota la novel·la: Jo canto a la lluna quan fa el ple... Canto als dies magnànims...  Canto com qui fa hort... Com qui tresca un pujol, com qui menja una nou... I l'últim vers, que dóna nom al llibre: Canto jo i la muntanya balla.