dilluns, 23 de gener de 2017

L'estilogràfica (Eduard Alonso)



De petit, m'encantava sentir el pare recitant els poemes que escrivia amb la seva estimada estilogràfica Montblanc provinent de temps millors. La mare els escoltava embadalida. Eren poemes sobre l'amor i les roses. El seu poemari preferit era El poema de la rosa al llavis, de Joan Salvat-Papasseit. Malauradament, la postguerra i l'alcohol el van abatre, deixant la seva estimada estilogràfica òrfena.
            La mateixa postguerra on em feien anar a estudiar ignorància i el FEN. Odio aquella Escuela Nacional Graduada on no hi havia estilogràfiques ni flors. Odio encara aquells professors franquistes armats de pals amb els quals destrossaven les nostres mans d'infant.
            A la nit, al llit, els seus rostres plens d'odi i d'agressivitat s'apoderen de l'ampit de la finestra i els malsons em sovintegen. Un dia, durant la classe, un dels professors es va posar a plorar mentre ens llegia un passatge del llibre Corazón, d'Edmondo de Amicis. Va acompanyar les seves llàgrimes amb la frase següent: “Quan llegim, hem de sentir allò que llegim, sigui trist o sigui alegre”. Això va ser tota una revelació per a mi. No tots ells eren odiosos, agressius i feixistes, sinó que entre ells vivia. Una rara avis. Ja no em recordo del seu nom, un “Don” castellà, acompanyat del nom de pila, però les seves llàgrimes van ser un regal per a mi. Con si m'haguessin regalat una canya de pescar per endinsar-me en la mar de la literatura. Ara, quan passo per davant del lloc on s'ubicava la Escuela Nacional Graduada, saludo els records que visiten la memòria: la figuera solitària que compartia l'hora de l'esbarjo, el professor que dissimulava la seva sensibilitat brandant un pal, tocaments fugissers al lavabo de l'escola, dels quals és millor no parlar-ne. Saludo el passat en el qual vaig viure la infantesa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada