Damasc, Alep, Palmira,
jo us vaig visitar un dia...
Damasc, la capital,
gran i bonica
que les “Mil i una nits” em recordà.
Alep, la ciutadella,
gran, antiga, meravella.
Palmira, les runes
i les inventades religions...
us vaig contemplar, jo.
I a Alep, quines mesquites...!
Poques n'hi ha de tan riques.
Per entrar-hi em vaig descalçar
i de negre em vaig abillar:
túnica amb caputxa,
que és, per als europeus,
llarga fins als peus.
Ai, Alep. Bella ciutat,
tan gran ets com Barcelona,
d'escoles i d'hospitals
ja no en queden sota l'ona
de bombes i projectils
i la sang de les persones.
Quantes mares sense els fills
i quants nens sense els seus pares...!
Els joves han mort al front,
ja no es senten cants de núvia...!
I la pluja que ara cau
és metralla feridora.
I on anireu, tots plegats,
si no teniu llar ni sostre...?
Qui us recollirà
i us farà de nova pàtria?
Qui calmarà aquest dolor,
fruit de la guerra salvatge...?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada