dilluns, 30 de gener de 2017

La tanca de les vaques (Antònia García)



No puc pasturar més enllà d'aquesta tanca de fils. Aquests fils, si els toco, em fan una mena de sotragades molestes, com unes pessigolles fortes. Però això no em preocupa perquè tinc prats amb força herba en aquest costat d'aquí. N'hi ha prou per a tot el ramat. I cada dia pasturem en un indret diferent. Muuuu...! D'aquesta manera l'herba té temps de tornar a créixer i fer-se ufanosa. Que contents que estan, en veure-ho, els vedells! Les meves companyes i jo els ensenyem on hi ha l'herba més bona, l'aigua on abeurar-se i les pedres on posen la sal. Cap a migdia busquem un lloc assolellat per descansar i després tornem a pasturar fins a la tanca.
A l'altra banda de la tanca hi ha un camí. Tot sovint hi passa gent. No puc intercanviar paraules amb les persones, però entenc el que diuen: “Mira, mira, quines vaques més maques!” Muuu...! “Oh, i quins vedellets més petits! Deuen tenir dos o tres mesos!” Muuu...! Els caminants passen tot mirant-nos i nosaltres els mirem a ells. Són curioses, les persones. Pel que diuen, es veu que consideren que estem tancades, les vaques. Presoneres. I en canvi, ells es pensen que viuen en llibertat. Angelets! S'ho pensen... I quan enraonen entre ells, expliquen que s'han de llevar a punta d'alba i han d'anar a un lloc on els fan treballar tot el dia, tant si els agrada com si no. Gràcies a aquesta feina, poden tenir menjar. Això és ser lliure?
De vegades van amb fills i els van ensenyant les coses que han de fer, com fem nosaltres amb els vedells. “Nen, no toquis la tanca, que t'enramparàs! Aquests fils són perquè les vaques no surtin!” I jo, si pogués, els diria: i perquè vosaltres no entreu! Perquè si ens trepitgen molt l'herba, ja no ens va bé per menjar-nos-la.
Alguns cops he sentit que parlaven de tanques d'altra mena. Tanques metàl·liques de molta llargada, molt altes, amb punxes i ganivets esmolats, per impedir que moltes persones entrin en un territori on pensen que viurien més bé. O fins i tot, on pensen que, senzillament, viurien. La por els empeny. Són gent que fuig de moltes coses: de la pobresa, de la fam, de la persecució per la seva manera de pensar... He sentit també que això de posar obstacles, muralles o impediments de tota mena, és una tendència que tenen els humans. Diuen que aquests murs són per defensar-se dels enemics, de les invasions amb violència... També de les invasions pacífiques de persones que busquen ajuda.
No ho entenc. Ningú no deixa les cledes, les cases, i se'n va dels seus prats per gust. Si l'herba s'acaba, has d'anar on n'hi hagi. Muuu...! Els vaquers han d'engegar el ramat cap els pasturatges de muntanya a l'estiu i cap a les valls o als estables, si molt convé, a l'hivern. Han de procurar que, si no hi ha herba fresca, hi hagi farratge guardat. Les vaques hem de seguir la vaca dominant que és la que sap què ens convé. Els vedells han de créixer i han de campar lliurement. Què fan els vaquers de les persones? Parlen, parlen... Muuu...! Però no arreglen les coses. Només fan que posar tanques. Cada vegada n'hi ha més, diuen.
I jo em penso que les tanques, les barreres, les tenen ficades al cervell. Aquestes barreres són les primeres que s'haurien de treure. És clar que jo penso com una vaca que sóc, no com una persona. I com que veig que les meves companyes comencen a passar cap avall, m'afegeixo al ramat. Aquest vespre, mentre remugo, rumiaré en totes aquestes qüestions, per si en puc treure l'entrellat...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada