La tanca (Montserrat Fortuny)

I ara hi haurà un gran mur a la frontera de Mèxic amb els Estats Units d'Amèrica…!

            Quants murs, quantes tanques hi ha hagut, últimament, a diferents fites d'estats…?

            Quines prohibicions són aquestes, les imposades per caps d'estat actuals, no pas antics, no, ben moderns…?

            Me'n vénen a la memòria unes quantes, tant de pacífiques com de bel·licoses:

            Qui no ha traspassat la duana d'Andorra? Qui no s'ha amagat compres efectuades allà, a l'altre país? Compres fetes pel motiu de ser més barates que al propi estat? Per ser més modernes, per ser més artístiques…? I encara eren motiu de satisfacció quan, en arribar a casa, treies els objectes comprats i amagats i els admiraves…! I per a nosaltres resultava una tanca, aquella frontera.

            Però, que me'n dieu, del mur de Berlín…? Quants anys van passar que aquells ciutadans no podien anar a veure a la mateixa ciutat els seus familiars o amics que vivien a l'altra banda del mur? I no és que jo fos amiga o enemiga dels alemanys o dels aliats, no. Només que ho veia imparcialment.

            I a l'Algèria, a l'Àfrica, costat per costat de les possessions espanyoles o franceses: Casablanca, Tunísia, el Marroc…? Un gran mur o tanca perquè els nadius no poguessin saltar i preparar-se a travessar l'estret de Gibraltar i arribar a Europa.

            I ara, que el Mediterrani s'ha convertit en el més gran cementiri marítim…? Centenars d'embarcacions maldestres que han naufragat, amb milers d'homes, dones i criatures que han mor ofegats…

            I a les fronteres de Grècia, quaranta mil refugiats sense refugi, tancaments de fronteres als Balcans, sense sopluig a l'illa de Lesbos…

            De Síria ja vàrem fer un altre treball on apareixia, en prosa o en vers, el gran drama de la guerra, amb els bombardeigs, els morts, els ferits, els malalts, els afamats, els orfes…

La tanca (Eduard Alonso)

Quan s'aixeca una tanca, en quin cantó queda la llibertat?

            Enlloc.

            La paraula anglesa per a llibertat, freedom, prové d'una arrel indoeuropea que significa “estimar”. Quan estimem ens sentim units, no dividits com fa sentir l'odi. L'odi com a antítesi de l'amor crea tanques, murs, presons, camps de concentració on tancar els altres per raons o desraons com la raça, la cultura, la religió o el gènere. És cert que històricament hi ha hagut murs que no pretenien retallar la llibertat dels pobles, sinó gaudir de més seguretat dintre dels espais delimitats per la seva construcció: el Mur d'Adrià per protegir la Britània romana de les tribus dels pictes o la Gran Muralla xinesa per protegir-se de les tribus nòmades de l'Àsia Central.

            En un context molt diferent, com en el que nosaltres vivim actualment, el panorama és molt més divers i l'aixecament de murs i tanques només s'explica pel discurs de l'odi que, en el cas d'Europa, sol manifestar-se contra persones d'altres religions, d'altres cultures, amb un altre color de pell. En definitiva, gent que no és blanca ni de cultura cristiana.

            Quin és el perquè d'aquesta discriminació, d'aquests prejudicis amb què ens tanquem els uns als altres?

            Iniciatives històriques molt lloables, com per exemple la Revolució Francesa. Qui no coneix allò de LIBERTÉ, ÉGALITÉ, FRATERNITÉ, i els Drets de l'Home, que no pas de la dona! Un altre exemple és la Revolució nord-americana, equipada amb una constitució i uns drets impecables, però això no va significar la llibertat dels esclaus negres. Si més no, no en tots els estats de la Unió.

            La paraula i la idea de llibertat estan carregades de futur i formen part indestriable de l'essència del ésser humà.

            Quan s'aixeca una tanca, en quin cantó queda la llibertat?

            En el nostre cor.

Quan s’aixeca una tanca, en quin cantó està la llibertat? (Llum)

Què és la Llibertat?

Un dret, un valor, una necessitat, fer el que et doni la gana, o només una paraula?

Cadascú anem gaudint o patint la nostra vida d'acord amb els nostres propis conceptes, valors, esquemes.  Depèn molt del nostre temperament, cultura, família, àmbit en què hem crescut, amics, companys...

Acceptar o no, practicar o no, necessitar o no, reafirmar-se o no, acceptar o no.

Sempre he pensat que un home dins la presó es pot trobar més lliure que un altre que viu a casa.

El de dins es pot adequar, “acomodar” a allò que té i no oferir resistència; sap que tot és passatger i decideix viure amb el que li toca. No li agrada però ja no s'obsessiona  per sortir, per fer una altra vida.

El que viu a casa ha d'acceptar les ordres,  gustos, imposicions, voluntats del que està per sobre, almenys així s'ho creu, i diuen que conviuen plegats, ell es rebel·la, es neguiteja, odia el seu rol, no sap com sortir-se’n, pateix d'amagat, intenta portar una vida normal, dissimulant, porta una feixuga càrrega al damunt que l'ofega. El verí que es va excretant creix més cada dia i s'acaba enverinant i surten: gastritis, ofecs, úlceres, pedres, dolors...

Tots tenim una tanca davant nostre; a vegades la veiem massa seguit i patim molt. Altres vegades, una tanca antiga arribem a no veure-la, ni ens n'adonem perquè s'ha dissolt, ha desaparegut, ja no és un obstacle per superar.

És que no sempre ho sabem gestionar, ens costa molt aprendre, tenim massa condicionaments. Cada tanca té aspectes i circumstàncies diferents, que cadascú li ha posat, segons les pròpies valoracions i judicis.

Hi ha tanques que les tenim presents durant tota la vida, ens n'anem sense dissoldre-les i allí estaran esperant-nos quan tornem.

Hi ha moltes formes de viure la vida. Cadascú té la seva pròpia i així va teixint la seva xarxa que l’emmordassa.

Les barreres, les resistències, els patiments, les recances, són pròpies, depèn del nivell d'implicació personal, de la força que posem en cada situació.

L'Absolut és absolut. Tota la resta és relatiu, perquè tot és subjectiu i mai no hi ha dues ocasions iguals.

Per a uns hi ha la tanca davant la seva llibertat. Per a d'altres hi ha tanca sempre, no aspiren a més.

La  llibertat està on tu la vols viure.

La tanca de les vaques (Antònia García)

No puc pasturar més enllà d'aquesta tanca de fils. Aquests fils, si els toco, em fan una mena de sotragades molestes, com unes pessigolles fortes. Però això no em preocupa perquè tinc prats amb força herba en aquest costat d'aquí. N'hi ha prou per a tot el ramat. I cada dia pasturem en un indret diferent. Muuuu...! D'aquesta manera l'herba té temps de tornar a créixer i fer-se ufanosa. Que contents que estan, en veure-ho, els vedells! Les meves companyes i jo els ensenyem on hi ha l'herba més bona, l'aigua on abeurar-se i les pedres on posen la sal. Cap a migdia busquem un lloc assolellat per descansar i després tornem a pasturar fins a la tanca.

A l'altra banda de la tanca hi ha un camí. Tot sovint hi passa gent. No puc intercanviar paraules amb les persones, però entenc el que diuen: “Mira, mira, quines vaques més maques!” Muuu...! “Oh, i quins vedellets més petits! Deuen tenir dos o tres mesos!” Muuu...! Els caminants passen tot mirant-nos i nosaltres els mirem a ells. Són curioses, les persones. Pel que diuen, es veu que consideren que estem tancades, les vaques. Presoneres. I en canvi, ells es pensen que viuen en llibertat. Angelets! S'ho pensen... I quan enraonen entre ells, expliquen que s'han de llevar a punta d'alba i han d'anar a un lloc on els fan treballar tot el dia, tant si els agrada com si no. Gràcies a aquesta feina, poden tenir menjar. Això és ser lliure?

De vegades van amb fills i els van ensenyant les coses que han de fer, com fem nosaltres amb els vedells. “Nen, no toquis la tanca, que t'enramparàs! Aquests fils són perquè les vaques no surtin!” I jo, si pogués, els diria: i perquè vosaltres no entreu! Perquè si ens trepitgen molt l'herba, ja no ens va bé per menjar-nos-la.

Alguns cops he sentit que parlaven de tanques d'altra mena. Tanques metàl·liques de molta llargada, molt altes, amb punxes i ganivets esmolats, per impedir que moltes persones entrin en un territori on pensen que viurien més bé. O fins i tot, on pensen que, senzillament, viurien. La por els empeny. Són gent que fuig de moltes coses: de la pobresa, de la fam, de la persecució per la seva manera de pensar... He sentit també que això de posar obstacles, muralles o impediments de tota mena, és una tendència que tenen els humans. Diuen que aquests murs són per defensar-se dels enemics, de les invasions amb violència... També de les invasions pacífiques de persones que busquen ajuda.

No ho entenc. Ningú no deixa les cledes, les cases, i se'n va dels seus prats per gust. Si l'herba s'acaba, has d'anar on n'hi hagi. Muuu...! Els vaquers han d'engegar el ramat cap els pasturatges de muntanya a l'estiu i cap a les valls o als estables, si molt convé, a l'hivern. Han de procurar que, si no hi ha herba fresca, hi hagi farratge guardat. Les vaques hem de seguir la vaca dominant que és la que sap què ens convé. Els vedells han de créixer i han de campar lliurement. Què fan els vaquers de les persones? Parlen, parlen... Muuu...! Però no arreglen les coses. Només fan que posar tanques. Cada vegada n'hi ha més, diuen.

I jo em penso que les tanques, les barreres, les tenen ficades al cervell. Aquestes barreres són les primeres que s'haurien de treure. És clar que jo penso com una vaca que sóc, no com una persona. I com que veig que les meves companyes comencen a passar cap avall, m'afegeixo al ramat. Aquest vespre, mentre remugo, rumiaré en totes aquestes qüestions, per si en puc treure l'entrellat...

Petit vals (Elisabet Prades)

(Poema dedicat a Leonard Cohen.)

 

PETIT VALS

 

Avui has partit

cap aquell indret ignot

on tot comença i tot acaba

on tot s'obre i tot es tanca.

Avui has partit

i no ha fugit cap crit dels llavis

ni un mínim plor

ha fet lliscar una llàgrima per les galtes.

Avui has partit

i he ballat un vals, un vals petit,

el teu vals,

i en honor teu he cantat Hallelujah.