dilluns, 16 de maig de 2016

Un parell de bones sabates (Montserrat Fortuny)

Hola, amics! Som un parell de sabates de saló, negres, de pell molt fina i amb un talonet mitjà.
Tenim una mestressa molt bona, molt neta, molt polida; sempre ens té ben enllustrades, lluents i netes.
    Ja fa bastants anys que la servim. Érem un 35 i ara ens hem convertit en un 36, per coses de la numeració europea.
    Sempre li hem anat molt bé, a la mestressa, però fa un temps que als peuets tan bonics li han sortit unes protuberàncies pròpies de la vellesa, perquè ja se'n va cap als vuitanta anys.
Al peu dret, té el segon dit, el del costat del dit gros, en martell, i al peu esquerre exhibeix un galindó que Déu n'hi do. I avui, mirant-nos amb tot l'afecte, ha pensat que ja no li servim, perquè se n'ha comprat unes altres més adaptables, més flonges, i ja no ficarà mai més els peuets dins nostre.
    Ens ha agafat amb molta cura i ens ha deixat al carrer, davant la porta de casa seva, al peu d'un plàtan ple de fulles verdes, acabades de néixer, perquè som a la primavera.
    Ens mira amb molta recança, perquè ens estima i, girant-nos l'esquena, entra a casa seva.
    Fa més de mitja hora que ens ha abandonat i estem molt tristes, quan una senyora gran, de cabells blancs, que passa per aquella vorera, ens veu i s'atura.
    S'ajup i ens agafa i ens posa a l'alçada dels ulls. Pensa: “Semblen un 35 o un 36, el número de la Xell. Les agafaré i  mirarem si li van bé.”
    Continua pensant, mentre camina: “La noia ja fa més de dos anys que és a l'atur i, ara, precisament, està convidada a les noces d'una amiga seva; s'ha pogut preparar un vestit bastant adequat i jo li he proporcionat una bossa de mà nova, negra, i només li falten unes sabates negres… Mirarem si li van bé aquestes, caigudes del cel.”
    Arriba a casa de la seva néta i li ensenya la troballa. La noia ens mira, ens toca, ens flaira i ens posa als seus peuets, tan bonics com els de la nostra mestressa quan era jove, i diu que sí, que sí que li anem bé i que ens veu molt netes i que no fem pudor de formatge ni res.
    I nosaltres, ben contentes altra vegada, després del disgust que hem passat en veure'ns abandonades.
    Arriba el dia del casament i ella, la Xell, amb el vestit jaqueta gris clar, amb la brusa vermella i amb nosaltres als peus, fa la mar de goig, amb els cabells arrissats i els ulls bonics. I nosaltres també, ben enllustrades.
    Els nuvis es casen a l'església del barri i després van, amb tots els familiars i amics, a un bon restaurant, on dinen. Després, vinga musiqueta i vinga ballarugues.
    A la nostra nova mestressa la treu a ballar el germà del nuvi,  a qui no coneixia, un noi alt i ben plantat i molt simpàtic. Mentre ballen, s'expliquen les seves vivències. Ell treballa en una oficina i està molt ben considerat. Ella diu que fa dos anys i mig que està a l'atur i que no troba cap més feina, mecanògrafa com és.
    El noi li diu que mirarà de col·locar-la al seu despatx i queden per a trobar-se la setmana vinent, que ell ja li podrà dir alguna cosa.
    Efectivament, nosaltres, als seus peus, veiem que la noia està esperançada i va a trobar el seu nou amic.
    Ell li dóna l'esperada notícia: “Sí, dilluns vinent, que vagi a parlar amb el seu 'quefe', que la rebrà”.
    Hi va (hi anem) i l'agafa, com a bona mecanògrafa que demostra que és.
    Ha passat temps. Els dos joves s'han casat, tenen un nen i una nena i la Xell, amb una mirada plena d'agraïment, ens deixa al llindar de casa seva, a la vorera, dient que l'hem servida molt bé i que ara ja li ajustem massa els dits, una mica engrandits i encorbats.
    Al cap d'una estona, quan ja estem altra vegada entristides, passa davant nostre una parella d'andalusos, ella amb uns ulls negres preciosos, que ens miren fixament. S'ajup i ens agafa i diu al noi que què li semblem.
    Ell diu que sí, que som bastant noves, que tenim uns talonets adequats i que semblem de la seva mida, i que ens agafi i, a casa, que se'ns emprovi.
    Així ho fa i resultem perfectes. I nosaltres pensem que ens adaptarem de seguida als seus peus.
    L'endemà, ella vestida d'andalusa i amb nosaltres als peus, anem a un concurs de sevillanes i ella, gràcies a nosaltres, guanya el primer premi. Ja podeu pensar quina alegria, tant per a  ella com per a nosaltres.
    Des de llavors, no hi ha dia que no caminem plegades.
    Fins que, finalment, de tant ballar, els nostres talons queden molt desgastats i, com que ja som velles, la Flora decideix que, en lloc de portar-nos a l'ataconador per a posar-nos talons nous, que se'n comprarà unes altres, de sabates, i a nosaltres ens deixarà al carrer, per si encara hi ha algú que ens necessita.
    Així ho fa i passem un parell de dies i un parell de nits a la intempèrie i, quan ja perdíem l'esperança, veiem venir una colla gran d'homes i dones i criatures, tots molt morens i vestits diferent dels que acostumem a veure. A prop nostre s'atura una parella bastant jove. Ell porta una nena agafada de la mà, d'uns dos anyets, i ella, un nen a coll, de pocs mesos, i tots dos van arrossegant un parell de maletes.
    La noia ens veu i corre a agafar-nos. Ens ensenya al marit i ell li diu que se'ns emprovi als peus descalços, perquè ha perdut el calçat en el naufragi, venint de Síria i, sí, li anem perfectes , i quedem tots contents, ells i nosaltres, perquè començarem una altra aventura, una altra vida.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada