dimecres, 11 de maig de 2016

Dos petits amics, Miguel i William (Antònia García)

Hello, Miguelín!
–Hola, Willy!
What tu fas?
–Jugo. Vedes? Aquests trossos de branca són vaixells de guerra i aquesta bassa és el mar.
–Puc jugar amb tu?
–És clar que sí! Busca una altra branca per fer més barques i farem una guerra al mar.
–Val que jo tindria més barques que tu?
–I vale que jo tindria gente de mar més valenta?
O.K., Miguelín, però representa que jo guanyaria, eh?
–No, no! M'hi jugo un peix... Què dic, un peix! Me juego un braç que guanyaria jo!
Well, però el capità de les meves barques n'enfonsaria de teves, veus? Blup, blup, blup... I faria presoners uns quants dels teus mariners.
Vale, Willy! Però ara juguem a una altra cosa. Vale que jo seria un caballero muy valiente i... i que aniria amb un cavall, i... i tindria un escuder baixet i grassonet?
Yes, Miguelín. I val que jo tindria un castell amb un rei i una reina, i mi ser un príncep?
–I què faríeu, los tuyos reyes i tu?
–Mi trobaria una calavera de xai...
–Una calavera de xai, Willy? I què voldries facer, con ella?
–Mi no saber, Miguelín. To be... No, potser no... Not to be...Ara no ho sé, no sé què faria...
–Doncs mentre et decideixes, jo trobaria uns gegants i m'hi barallaria.
–Miguelín, jo deixaria estar això de la calavera. Ara buscaria una noia per casar-m'hi. Jo em diria Tomeu i trobaria una noia que es diria Marieta.
–Ah, molt bé, Willy! Però això no és gaire divertit.
–Sí que ho és, sí que ho és! Perquè la família de la noia no ho voldrien i... i jo em mataria, i la noia també es mataria, i...
–Willy, el teu joc no és gens divertit. En canvi el meu sí que ho és, perquè jo escriuria un llibre amb totes les meves aventures.
–Ah, well! Però jo escribir molts, de llibres! I tindria un teatre, i la gent em vindria a veure, i seria molt famós!
Pues, mira, jo també escriuria molts llibres i seria molt famós, també!
–Però jo més, Miguelín!
–No, jo més, Willy!
O.K. Ara ja em començo a avorrir. Anem a la font i busquem un tresor?
–D'acord, Willy! A veure, per aquí... Una mica més avall...  Per darrere de la font... Albrícias! Ja l'he trobat!
–Ah, sí? Què has trobat, Miguelito?
–Aquesta ampolla de vidre, aquí, entre la molsa.
Well, però què té d'especial?
–Fixa-t'hi, Willy: és plena d'aigua...
–I...?
–Doncs que l'ampolla representa que és una ampolla màgica. Vale que si jo trenqués l'ampolla, l'aigua de dins quedaria amb la forma de l'ampolla?
O.K. I què en faríem, d'una aigua en forma d'ampolla?
–I jo què sé! Deixem-m'ho córrer! Anem a pescar renacuajos?
–Oh, very well! Capgrossos i granotes, Miguelín! Emportem-nos l'ampolla i hi posarem els capgrossos a dins!
–I les granotes? Què farem amb les granotes, Willy?
–Ai, ara no ho sé... No sé què en farem, Miguelín. Què serà millor, penjar-les d'una canya o bé tornar-les a l'aigua i deixar que facin front a les circumstàncies adverses...
–Eh, Willy, per què dius aquestes coses tan estranyes? No t'entenc... Bé, què fem, doncs, ara?
Well, la cosa és... ser o no ser... Perquè si ets una granota, si penses com una granota...
 –Ja tornes amb les coses rares? Deixa't estar de romanços i anem a casa a berenar, que començo a tenir gana!
Very good! Bona idea! I a més, ja deuen ser les cinc...
–Això! Very good, patates amb suc, Willy! Vinga, anem-hi corrents i tonto qui arribi l'últim!
O.K. Miguelín! Tonto qui arribar últim!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada