Pobres sabates (Antònia García)

A la Mei li sabia greu, però no podia fer una altra cosa: deixaria les sabates al carrer, per si algú les volia aprofitar. I això que li agradaven, aquelles sabates negres, de mig taló, amb una tireta i una sivella daurada. I eren gairebé noves. Però els galindons... Ai, els galindons...! Quan li van començar a fer mal, es va adonar que no ho havia encertat. Les sabates li anaven massa estretes. I no hi va valer que l'ataconador les tingués uns quants dies a la forma. Així, doncs, les va ficar en una bossa de plàstic transparent i les va deixar arran de l'arbre, davant de la porta de l'escala.

           Les sabates van tenir un bon disgust. La Mei, des del dia que les va triar a la sabateria, les havia tractades molt bé. No acabaven d'entendre que ara les hagués abandonades. Les sabates estaven molt preocupades. Com seria la seva vida, a partir d'aquell moment?

           Havia passat molt poca estona després de l'abandó sabateril quan una dona s'hi va fixar, les va agafar, es va emprovar la del peu esquerre, i com que li va costar de fer-hi entrar el peu, les va tornar a deixar al mateix lloc. Les sabates de la Mei van evocar aquell conte de la sabateta de cristall, en què el príncep l'emprovava a la pobra noia i... Trobarien, elles també, una persona que les volgués?

           En lloc d'un príncep, qui les va trobar va ser un gos que les va ensumar i a continuació va aixecar la pota de darrere, i va anar d'un pèl que no s'hi pixés a sobre. Sort que l'amo del gosset va ventar una estrebada a la corretja i el va apartar d'allà. El quisso va haver de fer servir l'arbre, que per això hi ha arbres, als carrers.

           Després va passar una noia. Les va agafar i se les va emportar. Que estrany, van pensar les sabates. Ni ens ha tret del plàstic per mirar-nos més bé, ni sembla que tingui intenció d'emprovar-nos... El cas és que aquella noia, passats dos carrers i després d'uns quants raonaments contradictoris, va abandonar les sabates arran d'un semàfor.

           I van passar un parell de galifardeus que sortien d'escola. Les sabates no s'assemblen gens a una pilota, però ells, en veure-les allí, van començar a xutar-les, ara l'un, ara l'altre, com si estiguessin fent entrenament al Camp Nou. I així van anar baixant pel carrer, fins que les sabates, que ja havien perdut el plàstic protector, van anar a parar a sota les rodes d'un cotxe. Quina experiència més traumàtica! Aixafades, brutes, terriblement adolorides... Ningú, i encara menys aquells vailets, no  les van auxiliar. La crueltat humana no té fi ni compte. Ai, Mei, si veiessis les teves sabates!

           Per acabar-ho d'adobar, es va posar a ploure. Potser la pluja els va anar bé, a les pobres sabates. Les va netejar i els va calmar el dolor dels cops i les nafres.

           Al cap d'uns moments, va arribar un jove amb un carret de supermercat ple de materials diversos, un d'aquests nois que busquen als contenidors del rebuig qualsevol cosa que puguin vendre als ferrovellers. En veure les sabates, les va agafar i les va examinar. Les va eixugar amb un tros de roba i les va posar a dins del carret, protegides de la pluja per una placa d'alumini. El gest i les mans sol·lícites del noi van tocar el cor de les sabates, i una llàgrima d'agraïment va lliscar per la tireta fins a la malmesa sivella, que ja no era daurada.

           Un cop les sabates van estar ben eixutes i mitjanament presentables, aquell xicot les va dur a una botiga de segona mà, als Encants de la plaça de les Glòries. Les van col·locar en una pila, junt amb d'altres parells de sabates de diferents mides i colors, damunt d'un taulell de fusta. I passades unes hores, un senyor se les va mirar, i també va mirar altres companyes de la pila, i va començar a regatejar amb el venedor, que si en vull trenta, que si no valen pas tant, que si deixem-ho en vint-i-cinc, que diguem que vint-i-vuit, que vinga, vint-i-tres i em quedo també aquestes... Al final, només per quinze, aquell home que sabia fer l'article i aquell comprador que coneixia l'art de l'estira-i-arronsa, es van posar d'acord. I les sabates, junt amb uns quants parells més, van anar a parar en una bossa gran de plàstic. I d'allí, a un cotxe. I del cotxe, a una casa que servia de magatzem de roba i material per fer teatre.

           Les sabates de la Mei poc s'haurien pensat que pujarien en un escenari i formarien part d'una representació. De moment, mentre durés aquella obra, sabien que les mantindrien en bon estat. Però, i quan s'acabés la temporada teatral? Els actors estaven assajant ja una nova representació. Els caldrien, aquelles sabates? No se les traurien de sobre, potser venent-les un altre cop als mateixos Encants?

           Les sabates que un dia havien estat de la Mei, noves i boniques, havien passat per totes aquelles males experiències, i tot i així, havien sobreviscut. Tenien l'ànima forta. Qui sap, potser un dia anirien a raure a les mans agraïdes d'alguna noia descalça, una noia que se les miraria com si fossin les sabatetes de cristall d'un conte, i amb elles als peus, seguiria camins imaginaris d'invisible felicitat.