Per fi es decidí (Carme Marquès)

Quina sort. Finalment a l’aire lliure!!

     De bon matí la nostra mestressa ens ha agafat i amb pena al cor ens ha portat cap al carrer en direcció a la placeta del mercat, i ens ha deixat molt ben posadets sobre un banc d’allà. Duia els ulls espurnejats, no debades havien corregut el món plegades  quan fèiem de turistes per tot Europa. I aquí estem, a l’espera que algú ens necessiti i se’ns endugui.

     Passa una velleta, s’acosta al banc, seu al nostre costat i ens mira. Diu:

     —Apa, quines sabates més maques, quin número deuen ser? —N’agafa una i veu que és un 38. —Llàstima, m’anirien petites, amb el galindó no m’entrarien i em farien mal els peus.

     I marxa.

     S’apropa una mare jove amb la seva filla agafada de la mà.

     —Mira, mare, quines sabates.

     —Bah, no les toquis, qui sap qui les ha deixades.

     —Mare, semblen noves.

     —Mira, nosaltres no les necessitem, deixem-les perquè les agafi qui les precisi.

     I marxen.

     —Mira-la, ella ―diuen les sabates―. Si sabés la nostra història no ens menysprearia. Sàpiga, senyora, que hem trepitjant mig Europa: França, Suïssa, Àustria, Alemanya, Bèlgica, Hongria, Suècia, Dinamarca i més. Quina pena no tenir veu, li n’hagués dit quatre de fresques.

     —Tu, espavila, per allà ve una noieta molt eixerida que ens ha clissat i s’apropa directa cap aquí.

     ―Uau, quines sabates més guais. Són fantàstiques i de la marca Martinelli, el model just que necessito, tipus gàngsters anys vint, color marró fosc, puntera rodona clivellada de foradets, quatre ullets metàl·lics per passar-hi el cordó. La talla, just la meva. Apa cap a la bossa. Després us duré al sabater que uns posin unes tapes metàl·liques i a ballar claqué s’ha dit. Les companyes de l’acadèmia obriran uns ulls com taronges quan em vegin ballar amb vosaltres, unes sabates caigudes del cel. Les més boniques del món!

    —Companya, no diràs que no hem tingut sort, t’imaginaves tenir un esdevenidor  més alegre, sempre envoltades per la música i dansant als peus d’una noieta tan alegre i eixerida? —diu la sabata del peu dret.

     —Mai de la vida no ho hagués pensat. Això que ens passa és la compensació de tants anys recloses en aquell calaix sabater, conformades amb el nostre destí sense cap queixa i amb resignació —li contesta la sabata del peu esquerre.

     Vet-ho aquí les coincidències: qui ho havia de dir, que aquelles sabates que havien vist tant de món, i que havien estat tants anys recloses en un calaix sabater, arribarien a ser infinitament felices acompanyant aquella noieta seduïda per la dansa.