Gairebé ja era
l'hora. Els amics que esperava a sopar no trigarien a trucar a la porta. Vaig
repassar-ho tot per si m'havia descuidat alguna cosa i el resultat em va satisfer. Damunt la taula no hi faltava res, tot estava llest, cuinat i preparat.
A punt per a ser menjat.
El timbre va sonar amb
insistència, d'aquella manera tan caracterĂstica que sempre fa servir en Jaume
per anunciar la seva arribada.
Ja Ă©rem tots asseguts al voltant
de la taula quan de sobte algĂş em va demanar si tenia aigua fresca. No, no en
tenia, havia oblidat una cosa tan senzilla com posar l'ampolla dins la nevera.
Em vaig disculpar i vaig cĂłrrer a ficar-ne una dins el congelador, segur que en
pocs minuts seria ben freda.
La trobada va transcĂłrrer com
sempre amb una bona entesa entre tots. La conversa, les anècdotes i els bons
records amanits amb frases divertides van fer que la nit semblés curta.
L'endemĂ em vaig adonar que
l'ampolla seguia dormint dins el congelador. AllĂ s'estava, la pobreta,
oblidada de tothom i amb la seva pell de plà stic esquinçada per la pressió que
l'aigua havia exercit al seu interior.
Alliberada de la cuirassa
plastificada, l'aigua apareixia ara amb la mateixa forma que l'ampolla que
minuts abans la constrenyia. Durant una estona vaig contemplar extasiada aquella
aigua gelada, brillant i transparent, que per una circumstĂ ncia que res no
tenia a veure amb la mà gia o els miracles, es trobava ara amb aparença
d'ampolla.
El cas Ă©s que jo em pregunto: si
aquesta porció d'aigua tingués consciència, se sabria només aigua o
s'identificaria més amb l'ampolla?
I ara, extrapolant la frase a
nosaltres mateixos: ens identifiquem amb l'aparença del nostre cos o tenim
consciència del que realment som?
Vet aquĂ la qĂĽestiĂł.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada