El periple d'unes sabates (Pilar Zabala)

Tancades dins d’un moble sabater, comprimides i sense prou aire per poder respirar, hem passat molts mesos a les fosques. La noia que se'ns va endur de la sabateria amb tant d'entusiasme ha acabat utilitzant-nos tan sols unes poques vegades, cosa que evidencia de manera molt clara que ha perdut tot l'interès que sentia per nosaltres.

         Encara que una mica tard, faré les presentacions. La meva companya i jo formem un parell de sabates de pell fina molt elegants, de color vermell i amb un taló de sis centímetres d'alçada. A ella li correspon un peu del costat dret i a mi un de l'esquerre.

         Són moltes les vegades que ens hem preguntat per què altres companyes de menys qualitat tenen la sort de ser acceptades i nosaltres no?  El cert és que no ho acabem d'entendre...

         Calla, espera un moment! La noia ha obert el calaix i sembla que aquest cop ens mira amb atenció. Sí, per fi s'ha decidit i ens treu d'aquesta presó, però... què fa, ara? Per què ens fica dins d'una bossa? Vaja, ja tornem a ser a les fosques.

         I ara ens treu de la bossa, ens deixa al carrer i se'n va.

         —No, no te'n vagis, per què ens abandones? Potser no som del teu gust? T'hem fet cap mal? Torna, ens adaptarem als teus peus, t'ho prometem.

         Ha estat endebades, la noia ha marxat sense mirar enrere i ara la meva companya i jo som a terra, encegades per la llum del sol i a tocar d'uns cartrons que s'arrepengen en un gran embalum de plàstic dur de color gris. La gent que passa ni tan sols no s'atura a mirar-nos. Què serà de nosaltres?

         Un noiet de pell bruna i ulls tristos ha vingut cap a nosaltres, ha valorat la nostra qualitat i,  després de ficar-nos dins d'una vella bossa d'esport, ens ha col·locat dins el seu carro metàl·lic, al costat d'una nina bòrnia i uns ferros rovellats. De mica en mica el volum de papers i de deixalles arreplegades ha anat creixent fins a arribar a la capacitat màxima d'aquell vehicle improvisat.

         No ha estat fins llavors, després d’hores passades recorrent places i carrers, que el noiet s'ha dirigit a un descampat on un grup de gent heterogènia, d'edats i procedències diverses, esperen el seu torn aferrats als seus carrets davant d'una vella camioneta plena de guixots.

         Després d'un breu estira-i-arronsa entre l'espavilat comprador i el jove buscador de ferralla, aquest ha hagut de cedir la seva mercaderia per quatre quartos mal comptats. Hem vist marxar el pobre noi amb el cap cot i arrossegant els peus amb gran desànim. Això ens fa pensar que la misèria i la mala sort no és cosa d'uns pocs.

         El cas és que, sense saber com, hem anat a parar dins l'espai mig enderrocat d'una antiga fàbrica de vés a saber què. Ara les andròmines, els trastos vells i els parracs són els seus ocupants preferents i nosaltres, les sabates vermelles, hem passat a ser un número més en el munt de sabatots, botes i botins, amb tacons o sense, atrotinats o no, que jeuen espantats en un racó.

         A trenc d'alba ens sorprenen les veus d'un grup de gent que es va distribuint amb rapidesa al llarg de la nau, mentre explora amb ulls inquisidors la quantitat de tresors que s'apilonen arreu. Una dona s'acosta decidida al nostre “sabatorum” i comença a fer una tria de les que li semblen més aprofitables. Tenim sort, entre elles hi som nosaltres.

         Ara ens trobem en un mercat a l'aire lliure, ben arrenglerades damunt d'un llençol que ha conegut temps millors. Aquí el brogit és constant i el pas de la gent no s'acaba. Molts ulls es fixen en la mercaderia exposada i algunes companyes d'exili ja han tingut la sort de ser escollides, però nosaltres, tot i que intentem mostrar el nostre millor somriure, encara seguim aquí esperant comprador.

         Per fi cridem l'atenció d'una dona de bon aspecte que sembla ratllar la cinquantena. Ens observa atentament, ens gira del dret i del revés i després comprova si som de la mida dels seus peus. Quin goig! Li anem tan bé com un guant.

         La sabata dreta i jo ens abracem i saltironegem d'alegria dins de la bossa que ens du camí a una nova llar. Per fi s'ha acabat el nostre patir. Tenim una altra oportunitat per demostrar que podem servir i lluir.

         —Mira, filla, quines sabates tan boniques he trobat en un mercat, em van perfectes. Oi que recorden aquelles que vas dur en el teu últim aniversari? Ja et vaig dir que m'agradaven molt i, ves per on, ara n'he aconseguit unes que s'hi assemblen.