Antony Leeuwenhoek (Carme Marquès)

Nat a Delft, Països Baixos, fill de menonites comerciants de cistelles. Els pares Philip i Margriete. Abans de complir sis anys mor el pare i dues germanes. La mare torna a casar-se.

Als 16 anys mor el padrastre, i la mare l’envia com aprenent de tractant de teixits a Amsterdam. També treballarà de comptable a la casa del seu mestre. Els tractants de teles feien l’ús d’una petita lupa a fi de controlar la qualitat de les robes, amb capacitat de tres augments.

El 1654 retorna a la seva ciutat Delft on viurà durant tota la seva vida, muntant un comerç de teles i merceria. El 1660 obté el càrrec de chambelant del Lord Regent de la ciutat. El 1669 es converteix en agrimensor, controlador de les vinyes, càrrec que li permet dedicar-se a la seva gran afició: la microscòpia.

Desprès d’enviudar dues vegades conviu amb la seva filla Maria supervivent de cinc germans morts prematurament. “Es pot veure com el bon Leeuwenhek no es cansa de furgar per tot arreu fins a on el seu microscopi arriba, si bona part d’altres bons savis haguessin dedicat el mateix esforç, el descobriment de coses belles aniria molt més lluny”. Aquestes observacions provocaren l’admiració de molts, també es criticà la manca de preparació científica acadèmica, a més del desconeixement de llengües estrangeres. A pesar de la carència de coneixements científics, li va permetre fer observacions des d’un punt de vista innovador, lliure de prejudicis dels anatomistes de la seva època. Tot el llegat i correspondència abundosa, sempre va esser publicada en el seu idioma, el neerlandès, la majoria lliurat a la Royalt Society.

Fou la primera persona d’observar bacteris i d’altres microorganismes. L’octubre de 1676 descriu el que actualment denominem protozous. El 1677 fa esment per primer cop dels espermatozous en una carta enviada a la Royalt Society on menciona animàlculs molt nombrosos en l’esperma. Duu a terme observacions utilitzant microscopis simples que ell mateix construeix els qual aconsegueixen més de 200 augments. No va deixar cap indicació sobre els mètodes de fabricació de les lents. Calia esperar varies dècades per disposar de nou d’aparells tant potents.

Mor el 26 d’agost del 1723 a Delft a l’edat de 90 anys.

Font: <https://es.wikipedia.org/wiki/Anton_van_Leeuwenhoek>

El rellotger John Harrison (Antònia García)

Per ser un taller de fusteria s'ha de tenir vocació, com jo, que col·laboro en tot i per tot amb el meu amo, el senyor John Harrison. Es pot dir que l'he vist néixer perquè ja vaig ser el taller del seu pare, que també era fuster.

En Johnny, com li dic jo, era un marrec que no alçava un pam de terra i ja jugava amb les fustetes i els encenalls, aquí al taller. Jo el tenia a la falda i el feia saltar, tot cantant-li “arri, arri, tatanet, que farem un rellotget...” Cap als sis anys va agafar la verola, pobret. Va estar malalt molts dies i fins que no va poder anar a escola, passava hores entre les meves parets, observant com treballava son pare. Li vaig ensenyar a distingir les menes de fusta: roure, boix, cirerer... I li vaig proporcionar la millor joguina: un rellotge de fusta, ja espatllat, que jeia en un dels meus racons. L'haguéssiu vist, amb quina traça treia i posava les peces de la maquinària, provant d'arreglar-lo!

Aquell rellotge va ser l'inici. En John va aprendre l'ofici de fuster, feia cadires, taules, armaris... i rellotges. Tenia una habilitat remarcable. Força jove encara, va fer un rellotge de pèndol, tot de fusta. I després en va fer més...

Es va casar amb l'Elizabeth Barrel i varen tenir un fill. Passats uns pocs anys ella va morir. En John, més tard, es va tornar a casar amb una altra Elizabeth, de cognom Scott, i van tenir un noi, en William, i una noia, l'Elizabeth. I jo vaig ser el taller del petit William, perquè aquest nen també va agafar l'afició de construir rellotges.

Mentrestant, en John i el seu germà James continuaven fent proves i més proves. En John estava molt interessat a resoldre el problema dels rellotges marins. Va buscar noves solucions. Va construir un rellotge, el H-1, (Harrison 1), el primer d'una sèrie de rellotges, cada cop més perfectes, i per comprovar-ne el funcionament, feia viatges per mar.

Després de la construcció del H-2, va concentrar totes les seves energies, es va tancar a dins de les meves parets i va buscar obsessivament millorar la maquinària del rellotge marí. Jo, el seu taller, amb l'olor de fusta, els taulons, les serres, els ribots i les altres eines per una banda, i el seu fill, en William, per una altra, potser érem els únics que el compreníem. El noi també li donava ànims i l'ajudava.

Els tallers com cal, com sóc jo, ens identifiquem amb els nostres amos com si fóssim una sola persona. Jo sentia el neguit d'en John i li feia costat de la manera com ho pot fer un taller de fusteria: li cridava l'atenció sobre les fustes més indicades, li incentivava la imaginació amb el polsim de les serradures, no em planyia ni per hores de vetlla ni per intents poc reeixits. Jo encoratjava en John, l'empenyia, l'inspirava, un any rere l'altre sense defallir. En John no va parar fins que va aconseguir dissenyar i fabricar el primer rellotge nàutic d'alta precisió, un cronòmetre que permetria determinar la longitud en els viatges per mar.

Així va ser com el meu amo i rellotger va acabar el rellotge H-3 i després també el H-4. Va comprovar el funcionament de tots dos en viatges a Jamaica i a Barbados. Vaig esperar el seu retorn amb impaciència per saber-ne el resultat i la seva alegria també va ser la meva.

Els anys passen i ara, en John, mentre espera que li reconeguin els mèrits i la feina, ha decidit dissenyar un nou rellotge, el H-5. Hi treballa en cos i ànima, com ha fet sempre les coses. I jo, sense que ell se n'adoni, l'envolto de la meva essència vegetal, el respecto i l'admiro.

Font: <https://ca.wikipedia.org/wiki/John_Harrison>

Aquell personatge (Montserrat Fortuny)

—Quin conte t'agrada més, fillet?

            —El de la Blancaneu, mare.

—Ah, sí? I per què?

—El que més m'agrada és quan la Blancaneu mossega la poma que li dóna la madrastra. Li fa una bona queixalada i cau rodona...

—Però, nen! Si això és el més dramàtic de tot el conte!

—Sí, mare, però està tan ben explicat... Quan me'l llegeixes m'agrada molt.

—I cap més tros?

—Sí, ja al final, quan arriba el Príncep, tan guapo, tan alt i ben plantat i li fa un petó i li fa caure el bocí de poma enverinada i ella torna en sí, perquè no estava morta.

—Però, nen, la Blancaneu és molt maca...

—A mi no m'agrada gaire, tan blanca com la neu, els ulls i els cabells negres i els llavis com la sang... En canvi, el Príncep, amb els ulls blaus com el mar i els cabells rossos com l'or… Per què m'hauria d'agradar més la Blancaneu?

I la pobra dona es quedava estranyada d'aquesta reacció meva amb la bonica narració. Però, sí, aquest príncep de conte va ser el meu primer amor, el meu amor d'infantesa.

Vaig néixer el dia 23 de juny del 1912, a Paddington, Londres. El meu pare es deia Julius Mathison Turing i la meva mare Ethel Stoney Turing. I jo, Alan Mathison Turing.

Després, a l'escola, als 14 anys, vaig enamorar-me d'un company, un any més gran que jo, Chistopher Morcom, però no vaig ser correspost i vaig patir molt. I més, quan va morir, ben jove. Els altres amors meus eren l'Aritmètica, les Matemàtiques.

Una vegada, un amant meu em va robar i vaig denunciar-lo, però en saber la policia l'essència del cas, volien posar-me a la presó, per homosexual, que estava tan castigat en aquella època. L'única manera d'escapar-me'n era injectar-me moltes hormones per a fer-me ser “com els altres”. I així ho van fer.

Després d'aquest tràngol i pensant en el meu primer amor, mort en plena joventut, em vaig tornar ateu. Sí, res de religió, res de Déu.

Vaig treballar en camps com la informàtica, la criptoanàlisi i la intel·ligència artificial. Durant la segona guerra mundial vaig ser molt útil als aliats. Vaig descobrir molts còdecs secrets dels nazis i vaig ser de la secció responsable de la lectura dels senyals navals alemanys.

Mentre treballava a Bletchley, de tant en tant anava corrent fins a Londres, uns 40 km., quan havia d'assistir a reunions de gran nivell. Vaig ser un corredor de fons notable. A més, gràcies a mi podeu escriure aquesta meva història en un magnífic ordinador.

Ha arribat el dia 7 de juny del 1954, ja tinc 41 anys, o només tinc 41 anys? Sóc a Wilmslow, Cheshire. Tinc a les mans una magnífica poma: rodona, vermella, llustrosa. Em recorda la de la Blancaneu... Quines ganes de mossegar-la!

Després de mort s'ha reconegut la seva vàlua com a físic i com a persona. A Manchester se li han dedicat una colla d'homenatges. Un tros de carretera i un pont porten el seu nom. Se li ha ofert una estàtua en un parc pròxim a la Universitat de Manchester, amb la seva figura asseguda en un banc (que recorda la que hi ha a la plaça Rovira, a Barcelona, al barri de Gràcia, dedicada a l'arquitecte Antoni Rovira).

El 23 de juny del 1998, que hauria estat el seu 86è aniversari, se li va dedicar una placa commemorativa a la casa on va néixer i el 7 de juny del 2004, pel 50è aniversari de la seva mort, es va descobrir una placa commemorativa a la seva antiga casa, a Holymeade, a Wilmslow, Manchester.

(Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Alan_Turing)

Lise Meitner, la física que va descobrir la fusió nuclear (Pilar Zabala)

Lise Meitner va néixer a Viena l'any 1878. El dia concret és una mica confús però dins la comunitat jueva consta que va ser el 7 de novembre.

Els seus pares, d'origen jueu, van ser Hedwig i Philipp Meitner. El pare, advocat de professió, tenia el seu despatx a casa, i això va propiciar que tant Lise com els seus germans visquessin dins un ambient plenament intel·lectual.

Va decidir de cursar estudis de ciències i lletres. En acabar, només quatre dones van aprovar el Matura, l'examen de l'època, entre elles Lise.

El 1901 va cursar estudis universitaris i va assistir a les classes del físic Ludwig Boltzmann. La passió que aquest mestre posava a l'hora d'interpretar i predir els fenòmens naturals que els sentits no detectaven va fascinar tant Lise que va decidir unir-se a la comunitat científica que Boltzmann va establir.

El 1905, en les seves pràctiques de la universitat va explicar, entre d'altres fenòmens, un experiment que el britànic Lord Rayleig no acabava d'entendre. Gràcies a aquest minuciós treball Lise va aconseguir, el 1906, el grau de Doctora.

En aquells dies una científica no tenia gaire futur a Viena, per molt èxit que hagués obtingut. Això la va empènyer a anar a Berlín i seguir estudis sobre la radioactivitat.

Un cop a Berlín, va demanar a Max Planck d'assistir a les seves classes. El professor era del parer que les dones no havien d'anar a la universitat, tret que tinguessin un talent extraordinari. Però Lise ben aviat li ho va demostrar. Tot i així, com que el laboratori del seu col·laborador Otto Hahn, al que es va unir, no acceptava més dones, es va veure obligada a treballar al soterrani i fins i tot li era prohibit de pujar al laboratori d'Otto, que era al primer pis.

L'experiència química de Hahn, unida al gran coneixement que Lise tenia de la física, es va materialitzar en un treball força productiu. El 1906 van publicar tres estudis molt importants sobre l'actini, i el 1909 en van seguir sis més.

El 1912 es va construir l'Institut per a la Física anomenat Kaiser Wilhelm. A Hahn li van oferir un lloc de jove científic. A Lise li van reservar una col·laboració gratuïta. Aquell mateix any i gràcies a Max Planck, Einstein va conèixer Lise, a qui afectuosament anomenava “la nostra Marie Curie”.

El 1913 Planck va nomenar Lise primera ajudant de científic a Prússia. No va ser fins llavors que va aconseguir el seu primer sou, molt per sota del de Hahn. Tot i així va ser un bon any per a Lise: Hahn i ella van aconseguir la seva primera secció de radioactivitat, el Laboratori Hahn-Meitner.

El 1918 van enviar conjuntament un treball sobre el descobriment del “protactini”, en què Hahn constava com a investigador principal. Lise ho va admetre com una manera de compensar Hahn per la pèrdua d'anys d'investigació quan ell era al front de guerra.

El 1919 Lise va ser la primera dona que va aconseguir plaça de professora d'universitat. Aquell mateix any, l'Associació de Química Alemanya va condecorar Hahn amb la medalla Emil Fischer. El tribunal va oferir una còpia de la medalla a Lise però sense cap mena de reconeixement per la seva contribució. Ella no va dir res, simplement no es va presentar a la cerimònia.

Amb l'arribada de Hitler al poder, li van retirar el títol de professora però va poder continuar el seu treball al laboratori i va investigar amb Hahn la possibilitat de crear elements més pesats que l'urani.

El 1938 la situació es va agreujar. Lise va perdre la nacionalitat austríaca i la feina, i li van retirar el passaport. Un any més tard va sortir clandestinament cap a Holanda, d'on va marxar mesos després perquè cap laboratori no li va oferi

r feina.

D'Holanda va passar a Suècia i es va traslladar a l'Institut Manna Seigbahn, on el professor va posar tota mena d'impediments a la seva investigació. Tenia el sou més baix i no se li va permetre tenir alumnes.

Els anys següents varen ser plens de problemes i vicissituds per a Lise. Hahn mantenia que ell era l'únic descobridor de la “fusió” i que l'hauria descobert abans si Lise no s'hagués interposat en els seus experiments.

A finals de 1944 es va concedir el Premi Nobel a Otto Hahn. No era comprensible que, havent estat nominats junts Lise i Hahn el l939, se li concedís només a ell. El 1947 Hahn va recollir el premi i no va citar els trenta anys de col·laboració amb Lise.

El 1946 Lise va viatjar a Amèrica per veure la seva família. En arribar, va ser rebuda amb tots els honors i el President Truman li va lliurar el premi “Dona de l'any”.

Encara que no va rebre el Nobel, Lise Meitner va rebre molts altres reconeixements en la seva carrera. En honor seu, l'element químic 109 es va anomenar “meitneri”.

Lise va lluitar tota la vida per l'ús pacífic de l'energia atòmica. El 1960 es va traslladar a Cambridge per estar a prop de la seva família. Va morir el 1968 als 90 anys.

El seu nebot Otto Robert Frisch va compondre la següent inscripció per a la seva làpida: LISE MEITNER UNA FÍSICA QUE MAI VA PERDRE LA SEVA HUMANITAT.

Font: <https://ca.wikipedia.org/wiki/Lise_Meitner>

Jo l’he vista (Pilar Zabala)

El relat que seguidament us donaré a conèixer és del tot cert. Ja sé que el que explico us pot semblar irreal. Potser direu que sóc massa imaginativa i que tota aquesta història és pura fantasia, però m'heu de creure. Jo he vist una ciutat que és invisible.

Us puc assegurar que es tracta de la més bonica ciutat que mai hàgiu vist. Ara bé, aquesta ciutat no és gens fàcil de descobrir. Està situada damunt del punt més alt d'un dels cims de la nostra terra. Aquesta ciutat resta immòbil, surant totalment protegida per l'abraçada d'espesses boires perpètues.

Perquè us feu una idea aproximada de quines són les característiques d'aquesta singular ciutat anomenada Boirina, intentaré descriure-us-la de la millor manera que sé, perquè vull compartir amb vosaltres l'emoció i el goig que sento d'haver-la trobada.

Els habitants de Boirina tenen la pell del color del coure. Duen llargs cabells negres curosament trenats i rinxolats. Els seus ulls ametllats són d'un intens color verd maragda i la seva mirada és plàcida i serena.

Les dones vesteixen llargues túniques i mantells de cotó de vius colors naturals. Cenyeixen la cintura amb amples cinturons de pell o de cànem trenat i les seves úniques joies són els senzills i variats medallons que mostren a l'alçada del pit. Els homes porten les túniques no més enllà dels genolls i mostren preferència pels tons grisos o marronosos. Duen cinturó i una ampla tira de pell lligada a cada canell.

A Boirina totes les cases tenen una estructura que les distingeix per la seva originalitat. Cadascuna d'elles disposa de gracioses cúpules i imaginatius minarets apuntant al cel. Als vespres, la ciutat es mostra totalment grisenca però pels matins, així que el sol es fa present, tot el conjunt llueix de manera esplèndida amb bells colors irisats, talment com si tota en ella fos de vidre tallat.

A Boirina es parla una llengua que jo mai no havia sentit abans. El to armoniós i fluid del seu so em convidava a escoltar. Naturalment, els gestos, més que no pas les paraules, varen servir per comunicar-me d'una manera senzilla i pràctica.

Els pobladors de Boirina posseeixen importants coneixements adquirits al llarg de generacions. Els seus treballs són totalment artesanals i dins dels oficis que necessiten. Són també excel·lents agricultors i experts ramaders. Aquest conjunt de tasques comunals els permet dur una vida totalment autosuficient.

Pel cantó nord de Boirina, un gran llac de temperades i plàcides aigües emergeix de les profunditats de la terra. Una part d'aquestes aigües baixa esglaonadament pel mig de la ciutat formant esplèndides cascades escumoses. Un seguit de passeres amb baranes curosament treballades uneixen places i carrers.

Curioses flors molt belles i de nombroses tonalitats, són al llarg de places i jardins, omplint l'aire de subtils fragàncies aromàtiques. També petits brolladors encantadors i extraordinàries fonts d’aigua fresca i clara es reparteixen per aquests espais acollidors, oferint calma, descans i benestar.

No puc precisar quina és l'extensió de Boirina perquè, en la mateixa mesura que jo m'endinsava per la ciutat, es tornava misteriosament invisible tot allò que jo deixava enrera. A la fi, en arribar a l'últim tram de l'últim carrer, tan sols boscos, matolls i un paisatge cobert per la gebrada va ser tot el que va quedar d'aquesta ciutat invisible, protegida fidelment sota l'abraçada d'unes espesses boires perpètues.

Accèssia (Anna Collado)

El viatger troba a faltar quelcom en arribar a Accèssia, i al cap de poc se n’adona de què és el que hi manca: a Accèssia no hi ha cap esglaó. Els habitants d’Accèssia es desplacen sobre rodes; allà hi han anat a parar tips de sentir-se incompresos a les seves ciutats d’origen. A Accèssia, tot està pensat per a no trobar-se cap entrebanc: rampes per a superar qualsevol desnivell, portes automàtiques, vehicles de pis baix, ascensors a dojo, elements urbans a l’alçada adequada per ser utilitzats estant assegut...

El visitant que hi arribava caminant, ha d’acostumar-se a l’urbanisme amable d’aquell indret. Bregat a batallar amb graons i traves diverses, Accèssia es fa fins i tot incòmode per a ell. A tall d’exemple us diré que per utilitzar les cabines telefòniques o els caixers automàtics cal que el viatger es posi a la gatzoneta; o que ha de fer milers de passes per les bastes extensions sobre les que s'estenen supermercats i biblioteques (aquests espais són molt extensos per aconseguir que els productes a la venda o llibres estiguin ubicats a les prestatgeries a una altura màxima de 80 cm). No hem d’oblidar també que caminar per les voreres li resulta un xic arriscat, atès que corre el perill de ser atropellat per les rodes d’algun habitant d’Accèssia.

Però, allò que enutja més el visitant d’Accèssia, perquè l’assenyala com a diferent de la resta és, estimat emperador, el que us explicaré a continuació: el visitant bípede es veu obligat a entrar als edificis per les portes secundàries ubicades, generalment i per motius estètics, a la part del darrera dels mateixos; el motiu és que les portes principals d’accés són amples però baixes, atès que foren dissenyades, com bé es pot esperar, per a l’exclusiva comoditat dels estàndards accessians.

Però si l’accés de segona classe els enutja, encara ho fa més el següent: per compensar les dificultats que als visitants bípedes poden provocar les mesures de les cambres higièniques (vàters massa alts o piques massa baixes), existeixen espais especials assenyalats amb el símbol d’un home dempeus. Aquestes cambres unisex, compten amb les mides estàndard de les ciutats de bípedes i solen estar tancades amb clau per garantir-ne la netedat, malgrat que, tot sovint, siguin utilitzades com a magatzem.

Tot plegat, esgota de tal manera el viatger que l’obliga a marxar d’Accèssia abans de vint-i-quatre hores. Quina sort que tinc, pensa el visitant, de poder marxar cap a casa on tot és a la meva mida! I jo penso: No ho saps prou!

Basat en la idea del vídeo de l’EDF: http://youtu.be/Bb7GYhyw5Cs 

Grisèlida, ciutat invisible (Antònia García)

Hi ha una ciutat que no surt a cap atles ni a cap guia ni a cap mapa. Ben mirat, com moltes de les ciutats imaginades i descrites com si fossin reals. L'anomenen Grisèlida. Quan algú entra per la porta de la muralla, veu de seguida que les pedres es transformen en una tanca de xiprers on el vent resta presoner. Alça les mans i no sap quin vent és, no s'assembla a cap altre vent, no és sec ni humit. Però du sentors d'herbes d'olor, com les que es flairen a la cambra de les àvies. El viatger entra per un camí que devia haver estat el carrer principal i arriba al gran estany que potser fou la plaça. Una munió d'infants juguen a empaitar-se, per damunt de l'aigua. Aquella aigua deu ser molt i molt salada perquè els nens no s'hi enfonsen. En ficar-hi la mà, no es nota res. No hi ha aigua; no hi ha criatures juganeres; no hi ha estany. Qui sap si ha estat una al·lucinació. El viatger aviat descobreix que Grisèlida és la ciutat dels miratges.

Sempre s'havia dit que els miratges es veien en la llunyania i desapareixien en acostar-s'hi. Però ara el visitant és a dins mateix d'un miratge múltiple i voldria destriar el que és real del que és una impressió dels sentits, a la ciutat de Grisèlida. Avança cap a una alta torre, puja l'escala de caragol fins a dalt de tot i mira al seu voltant: les cases tenen forma de cubs de diverses mides i de tant en tant hi ha alguna casa de forma arrodonida... Però de cop i volta, la torre que li fa de mirador esdevé un salt d'aigua que arrossega el viatger temerari cap a un canal on una multitud es deixa endur pel corrent, com si es tractés d'un joc plaent. Aquelles persones, infants i adults barrejats, xerren a crits entre elles en un llenguatge incomprensible. No detecten l'intrús o potser no li fan cas. Tots arriben en un gran pla i l'aigua s'escola per les vores mentre la gent queda al mig. El visitant, atordit, prova de prendre contacte amb una dona jove que té a la vora. Li parla. Ella se'l mira com si no el veiés, com si la seva mirada el travessés i anés més enllà... En aquesta ciutat, els miratges es van renovant contínuament i ningú no sap si aquell home que intenta fer-se entendre forma part d'un nou miratge.

Però de quina manera viuen i es relacionen, aquestes persones? Com saben què és un miratge i què no ho és? El viatger observa alguns grups que es formen de manera espontània, d'on sorgeixen converses alegres. Els vells s'eixuguen al sol. Els joves passegen. Els nens juguen. Que potser és festa, en aquest lloc? On és la gent que treballa? On són les botigues, els tallers...? Fa un nou intent de parlar amb una altra persona. S'adreça a una nena que salta a corda. La corda se li entortolliga com un serpent, la nena i tota la gent desapareixen i el visitant cau per un forat fins el soterrani d'una casa. Allí hi ha alguna cosa inquietant, una massa gelatinosa que canvia de forma contínuament. El viatger troba una escala de fusta i surt per una trapa a la planta baixa i d'allí al carrer. El carrer no té cases, és un indret ple de falgueres gegants habitat per insectes desconeguts.

Després de molta estona de caminar perdut per llocs increïbles, el visitant aconsegueix trobar la porta de la muralla i la traspassa ràpidament. Camina uns quants passos abans de girar-se. Quan ho fa, la muralla no hi és. Al seu lloc s'alça una sinuosa paret de cristalls on els raigs del sol produeixen un devessall de colors que l'enlluernen.

El viatger reprèn el seu camí. No es vol tornar a girar. Treu una llibreta de la seva bossa, passa algunes pàgines i hi escriu: Grisèlida, ciutat dels miratges. Torna a guardar la llibreta i continua caminant. Ell no ho sap encara, però el que acaba d'escriure a la llibreta s'ha esborrat i hi han aparegut unes paraules diferents...

La meva Ciutat Invisible és així (Montserrat Fortuny)

Dibuix: Montserrat Fortuny

Té en un costat el mar. Sí, el nostre mar menut que, per ser petit, hi ha hagut molts cadàvers enfonsats... Molts vaixells de guerra, guarnits de veles blanques; altres, adornades amb dibuixos del color de l'or i del color de la sang... Creus, mitges llunes, ensenyes de tots colors; cadàvers blancs com la neu; altres, bruns com els troncs dels roures; altres, negres com l'eben... I continuen engrossint la llista, rostres morens i negres, actuals...

Acariciat per les ones hi ha un pujol, on abans enterraven els jueus, que ha mantingut el mateix nom des de llavors i on ara enterren també els de totes les religions i els ateus... Però també té jardins i miradors.

Les quatre barres que abans duien els peixos en sos lloms, ara les veiem penjades a les finestres i balcons de les cases, tant als barris antics com als moderns.

Al costat contrari de la muntanyeta n'hi ha una altra, més airosa, que forma part d'una serralada, però és en aquesta segona muntanya on s'hi veuen atraccions per a menuts i grans, i una imatge que la corona, que vol assemblar-se a una de gegantina que hi ha en un altre cim d'una altra ciutat, la qual té davant seu un altre mar, immens, aquell.

En aquesta ciutat molts genis hi han deixat les seves petjades: palaus, basíliques… N'hi ha una en construcció, que no s'acaba mai, amb punxes i més punxes i que encara està esperant les més altes que l'han de coronar, mostrant la seva agudesa altiva.

Hi ha un parc amb un estany d'aigua, adornat per un carro tirat per quatre cavalls, tota l'escultura del color de l'or. A més, aquest parc conserva entre reixes animals mansos i ferotges.

N'hi ha un altre, de parc, que té, sota una gran superfície de sorra, envoltada de bancs molt originals, una altra superfície magnífica, que sosté la de dalt amb gruixudes columnes, tan altes que semblen esveltes...

Barris antics, de carrers estrets i cases senyorials, de rambles que han canviat les seves aigües torrencials per parades de flors... Barris que abans eren viles... Barris nous, veritables ciutats-dormitori...

Ah! I el seu nom? Barcanovena… (És que abans d'ella n'hi van haver vuit més?).

Quants anys? Quinze (Núria Soler)

Han passat els anys i jo sense adonar-me’n. Quan vaig començar el taller gairebé no m’atrevia a escriure i llegir el que havia escrit se’m feia una muntanya. El recolzament de la Consol i de la resta d’integrants del taller, l’ambient de Rocaguinarda que tan bé ens va acollir, em van aportar confiança.

Escriure ja m’havia agradat quan estudiava però amb el pas del temps i el tràfec de la vida havia quedat totalment oblidat. Potser el que em va salvar va ser la lectura. He llegit des de sempre i ho continuo fent.

Assistir a taller m’ha fet treballar el llenguatge, buscar-ne els mots més adients, utilitzar-ne molts que coneixia però que en la parla diària no fem servir. I, em demano perquè no ho fem, per què el vocabulari diari és tant limitat? La resposta és clara: no ens l’han ensenyat prou.

Escriure, consultar diccionaris de sinònims, trobar frases fetes, dites, verbs, mots escaients en els moments oportuns és apassionant.

També aprendre a expressar el que sento, el que penso, el que he après amb el pas dels anys i fer-ho d’una manera coherent, utilitzar les regles que fan entenedora l’escriptura és un exercici que em permet mantenir la ment desperta.

Per aquest taller, en aquests quinze anys, han passat persones d’edats molt diverses però res no ha estat obstacle car l’única cosa que hem tingut en compte ha estat millorar els relats.

En tots i cadascun dels cursos hi he trobat persones de qui aprendre, no només per com ho diuen sinó també pel que diuen. Escoltar els escrits dels companys, adonar-me que darrere de cada relat hi ha un treball millor que el meu, que els punts de vista difereixen, que les emocions coincideixen, que la fantasia no té límits, que cada un de nosaltres té conceptes distints, que he d’aprendre encara tantes coses... després de quinze anys!

Espero que aquest neguit no ens abandoni mai i, ja sigui en el taller o fora, ens mogui sempre l’ànsia d’embrutar papers.

Han passat quinze anys (Antònia García)

Quinze anys enrere, l'any 2000, em vaig apuntar al Taller d'Escriptura Creativa que havia programat la Cooperativa. El conduiria l'escriptora Consol Sánchez Bondia. Com que m'agradava escriure, vaig pensar que m'aniria bé trobar-me amb gent que tingués la mateixa afició que jo, i el primer dia de classe m'hi vaig presentar tota il·lusionada.

Ens vam reunir un grup de set o vuit homes i dones. Em va agradar. La Consol va aconseguir de seguida que fóssim un grup cohesionat i ens va despertar encara més l'interès per la lectura i l'escriptura. Sota el seu guiatge, em vaig acostumar a llegir a classe, en veu alta, els exercicis que escrivia, i també a llegir alguns fragments de llibres quan era del cas.

La Consol ens va saber encomanar la seva afició per les lletres, les paraules, el so i el significat de les paraules. Ens dedicava una atenció afectuosa, ens animava a escriure i ens corregia amb encert per ajudar-nos a millorar l'expressió escrita. Va fer que, a més de companys, ens anéssim tornant amics. El taller, que havia començat per trimestres, va continuar com a activitat estable de la Cooperativa, on sempre ens hem sentit ben acollits.

Per a mi, el taller era aquell escrit fet a casa, destinat a ser llegit davant dels companys i a ser comentat per ells i per la Consol; era fer a classe aquells exercicis divertits, imaginatius, que resolíem cadascú d'una manera diferent; era la bona estona que passàvem parlant de llibres, de narracions, de poesia...

Amb el pas de quinze anys, gairebé tot experimenta canvis. El taller també. De tant en tant, unes persones no han pogut continuar i unes altres s'hi han incorporat. Però la dinàmica i el tarannà inicials s'han mantingut.

Recordo les classes que havíem fet a casa de la Consol, de forma esporàdica, tot prenent una tassa de te. I els finals de curs, amb unes trobades delicioses al jardí de la Núria, junt amb la seva família, menjant coca i bevent xampany, sota el llimoner. Totes volíem veure la tortuga, la Marcel·lina. I algunes vegades, la Coral i l'Elmar ens obsequiaven amb música de guitarra i acordió.

Quan em va tocar passar un temps amb problemes familiars de salut, el taller fou per a mi com una finestra oberta que em permetia respirar. Podia abocar en els meus escrits una part del que tenia a dins. La comprensió de tot el grup m'ajudava.

Mentrestant, la Consol, que havia lluitat amb coratge contra la seva malaltia, ens va deixar per sempre. Ens l'estimàvem. Vam perdre una bona amiga i una persona excel·lent. I el taller va quedar orfe... Vam pensar a buscar una persona que el pogués portar. Mentre ho resolíem, vam decidir fer la prova de conduir-lo entre nosaltres, per rotació.

Més tard, amb la malaltia i la mort de dues de les meves persones estimades, em vaig adonar encara més de com era d'important l'afecte i la companyia del grup. Em vaig agafar al taller com els nàufrags s'agafen a una fusta. Al taller, per una estona, la tristesa quedava al marge: els escrits, les lectures, les hores amb les companyes, eren una mà que em sostenia, que m'ajudava a tirar endavant. Mai no els ho podré agrair prou.

Actualment, la preparació del taller continua per rotació. A mi em sembla una bona experiència, té el seu al·licient. Jo no tinc la capacitat de crítica i de mestratge com pot tenir un tallerista de veritat, però m'agrada molt buscar exercicis i temes per treballar-los al taller. I la resta de companyes, quan els toca a elles, aporten elements de millora de l'escriptura, idees originals, jocs amb les paraules... Cada dilluns vaig a la Cooperativa amb ganes de sentir la veu de cadascuna llegint el seu escrit. Tinc molta curiositat per saber com han resolt l'exercici de torn i quins nous exercicis ens proposen. La creativitat plana damunt les taules de marbre, les pàgines en blanc s'omplen de lletres, de paraules que expressen sentiments i sensacions, i que dibuixen les traces de la imaginació que avança i no té fi.

No tinc cap pretensió d'arribar a ser una escriptora, en tinc prou amb ser una aficionada i penso que les bones estones que passo amb les companyes valen molt la pena. Portem quinze anys gaudint del plaer de l'escriptura. Ens en podem alegrar. Tenim a les mans la continuació del taller i espero de tot cor que es perllongui força temps.

Per molts anys! 

Un encert (Carme Marquès)

Formar part del Grup d’escriptura em va obrir horitzons ignorats que posseïa. Descobria sensibilitats i sentiments mitjançant l’escriptura en posar negre sobre blanc, hi abocava idees fantasioses o records que sorgien espontanis sense ser convocats. Em sorprenien per la seva naturalitat. Així, sense proposar-m’ho, sóc capaç d’escriure amb coherència narracions humils de les quals em sento cofoia.

Les companyes excel·lents. Elles m’han animat en tot moment amb els seus suggeriments i rectificacions, que jo sempre he agraït.

El grup, dones amants de les lletres, lectores insaciables, fa que el seu entusiasme encomanadís ens animi a totes a llegir i després a comentar les obres recomanades.

També vull fer palès el cordial acolliment de la Cooperativa Rocaguinarda al llarg de més de vuit anys. Gràcies per l’amabilitat de la vostra companyia.

La trucada (Elisabet Prades)

Tot va començar amb una trucada. Era ben bé una cita a cegues i estava neguitosa, no sabia amb què ni amb qui em trobaria.

Però volia provar, fer el pas, treure'm la por i la vergonya de sobre i provar una experiència desconeguda.

Així que em vaig vestir amb els millors texans i el suèter més nou, em vaig calçar les botes de pell i amb la llibreta i un bolígraf dintre de la bossa vaig fer cap a l'adreça on havíem quedat.

En arribar no em vaig trobar amb una taula amb espelmes, coberts de plata i un menú de cinc estrelles, sinó amb una colla meravellosa de somniadores de paraules de qui em vaig enamorar al moment. Totes amb els seus llapis i els seus fulls plens d’històries i poemes. I puc assegurar que aquest amor encara dura i després de dos anys de matrimoni espero amb delit les nostres trobades com el primer dia i us puc ben assegurar que aquesta relació va per llarg, molt llarg.

15è aniversari del Taller d'Escriptura (Montserrat Fortuny)

Quinze anys! Ningú no ho diria...!

Han passat volant!

Tothom escrivia.

Tothom ho feia i continuem.

Que la inspiració mai no ens manqui.

Veteranes i joves totes escrivim

i recordem totes les que ho feien

i a nosaltres ens recordaran

les que vindran rere nostre.

Donem foc a l'ànima...!

Expandim el cor...!

Omplim els fulls blancs...!

Posem-hi l’amor...!

Sóc escriguinarda (Anna Collado)

ID 49951209 © Marija Vidovic | Dreamstime.com

Els dilluns, quan travesso la porta de la Cooperativa, ja albiro els caps de les meves companyes al fons del local, al voltant de la taula estreta que ens reuneix expectant cada setmana.

Sorprenentment, la meva imaginació es transforma en recipient perceptiu i comença a omplir-se amb les lletres dels exemplars que romanen a les prestatgeries de la llibreria. L’olor d’impremta reviu els meus sentits més adormits.

M’agrada escoltar les històries que han escrit les companyes sobre un mateix tema i em meravella adonar-me, setmana rere setmana, de com pot donar de sí cada tema proposat en mans de les nostres plomes, o millor dit, teclats. Tot plegat, em fa la sensació que les possibilitats davant l’escriptura són infinites i m’enorgulleixo de formar part d’aquest infinit amb la meva micromilionèsima modesta aportació.

Comparo el petit racó del fons de la Cooperativa, aquest espai que compartim cada setmana, amb un enorme univers on tot és possible: paraules inventades, complexos, quadres, lleteres, personatges mitològics, diàlegs, converses, inferns, miralls, pors, cors, somnàmbuls, dones negres, passats, no-llocs, veritats, mentides, pàgines en blanc, cuines, obres de teatre, maratonians, perruques, trens, boscos, portes, retorns, rodes de fira, instruments, esperes...

Les nostres ments lletraferides s’activen amb els suggeriments de temes, ja sigui in situ o des de casa, i desenvolupen, en forma de paraules escrites les mil i una possibilitats que se’n desprenen.

El Taller és imaginació, repte i aprenentatge. El Taller és amistat, respecte mutu i indret on compartir somnis. Tot això és el Taller per a mi.