La fotògrafa Joana Biarnés (Montserrat Fortuny)

Quan, pels deures, em toca fer la història d'alguna persona cèlebre que no conec, he de buscar el seu nom a l'enciclopèdia i em surt una fotografia si no és gaire antiga o una representació d'una pintura o d'una escultura i unes poques lletres d'on va néixer, d'on va morir, si és difunta, i només amb això he de fer els deures. Si la busco a l'ordinador, em surt, també, una breu explicació d'on va néixer, acompanyada d'unes quantes fotos de la seva infantesa, la seva maduresa i la seva vellesa, si és que hi ha arribat. I d'on i quan va morir, si ja és difunta.

Aquesta vegada, a més, surten moltes fotos de les que va fer ella, la Joana Biarnés, fotoperiodista, que es va fer cèlebre gràcies a les seves fotos, fetes a persones molt famoses, com ara The Beatles, Roman Polanski, Salvador Dalí, Clint Estwood, Tita Cervera, Lucía Bosé, Rocío Dúrcal, Marisol, Carmen Sevilla, Joan Manuel Serrat... i moltes més figures d'aquella època.

Havia nascut a Terrassa l'any 1935 i hi va morir el 19 de desembre del 2018.

Va guanyar la Creu de Sant Jordi el 2014.

El seu pare era fotògraf esportiu i ella li va seguir les petjades, cosa que abans no havia fet mai cap dona, de posar-se a fotografiar atletes i més esportistes. I per això va ser molt criticada.

A les seves imatges, hi surt l'Espanya del franquisme i de l'inici de la democràcia.

Es va descobrir el seu arxiu per casualitat, quan un documentalista buscava imatges d'unes inundacions a Catalunya el 1962 i es va trobar amb les seves fotos.

La fotògrafa i el conte de Nadal (Antònia García)

La meva vida de càmera de fotos ha estat molt intensa. La meva propietària, Joana Biarnés, nascuda l'any 1935, va ser reportera gràfica professional. De petita ja ajudava el seu pare, un fotògraf esportiu, a revelar les fotos al laboratori. Un any, per Nadal, li van regalar una màquina de retratar i així va començar la seva afició. Aquell primer Nadal va sortir al carrer i ja va fer unes quantes fotografies: la cua de gent de la parada del tramvia, uns nens amb bicicleta, un home i una dona amb un nadó als braços, asseguts a terra demanant almoina. Quan va revelar les fotos, la dels pobres amb l'infant li va fer reviure la mateixa tristesa que va sentir quan els va fotografiar. Des de llavors, aquella foto ha estat sempre a la seva vista, primer sobre la tauleta de nit del seu dormitori. Més tard, en un prestatge del seu despatx...

Després de la primera màquina de retratar vaig venir jo, que sóc una càmera de professional. Amb mi treballava sovint, junt amb el seu pare, fent fotos d'esdeveniments esportius. Es va convertir en una bona professional. Pel fet de ser dona, va haver de viure amb l'hostilitat de molta gent, que consideraven que aquella feina no era apropiada per a una persona del sexe femení. Però la Joana era valenta. Plantava cara a qui fos per tal de defensar el seu dret a treballar de fotògrafa. Sempre duia una bossa de mà amb la càmera, o sigui, amb mi, i el zoom. Una bona foto podia sorgir en qualsevol moment i a qualsevol lloc.

I cada Nadal, quan mirava la foto de la tauleta de nit, la imatge que veia era la de les figures del pessebre, amb el Nen Jesús en braços de Maria. Era un producte de la seva imaginació? Va fer una prova amb mi. Em va posar un carret de fotografia 400 ASA, o sigui, de sensibilitat molt alta, i va retratar la foto dels indigents. El resultat va ser una reproducció exacta de la foto antiga. Però al Nadal següent, la Joana, amb gran sorpresa, va tornar a veure la imatge del Naixement, tant a la foto inicial com a la que va fer amb mi. Hi va pensar molt. No sabia si explicar-ho o no. Però va decidir no dir-ne res. Jo era l'única que estava al cas d'aquell fet tan insòlit.

Jo, ficada a la seva bossa de mà, anava amb la Joana a tot arreu, sempre a punt per captar imatges. La Joana sovint s'arriscava molt per obtenir una bona foto. Com va passar amb la visita dels Beatles a Barcelona. No va haver-s'ho de pensar gaire per introduir-se a l'avió per fer fotos ni va tenir cap problema per pujar amb el muntacàrregues de l'hotel fins a les habitacions dels cantants. Jo, a les seves mans, podia fer meravelles. Vaig fotografiar personatges famosos, Salvador Dalí, Lola Flores, Roman Polanski, Orson Welles, Raphael... També vaig captar les imatges de gran impacte de les riuades de l'any 1962 a Terrassa. La Joana i jo formàvem un bon equip. Vam treballar també en el món de la moda de l'alta costura de Barcelona i, més tard, de la de Madrid.

L'any 1970 es va casar amb qui ja era la seva parella, el periodista Jean Michel Bamberger. Ni tan sols a ell va voler explicar allò que li passava, cada Nadal: continuava veient les fotografies amb les imatges dels pobres captaires canviades per les del pessebre.

La Joana, incansable, va treballar per diverses agències fotogràfiques i va viatjar molt. Fins que, l'any 1985, va decidir deixar-ho i va obrir el restaurant Ca na Joana, a Eivissa. Allí, la foto increïble de la transformació en la imatge de Nadal, va continuar estan en lloc preferent, a la vista de tothom. Però només ella i jo en sabíem el secret.

Quan es va jubilar, va anar a viure en un poble del Vallès. Pels seus molts mèrits, l'any 2014 va rebre la Creu de Sant Jordi, de la Generalitat. També, durant alguns anys, es van fer exposicions de les seves fotografies en molts llocs.

La Joana va morir el 19 de desembre de l'any 2018 a Terrassa. Va voler que li deixessin aquelles dues fotografies a la tauleta de nit i va demanar que jo, la seva càmera, fidel companya de la seva atzarosa vida, estigués entre les seves mans. Faltaven pocs dies per Nadal. Però la imatge de costum del Nadal, el canvi d'uns personatges que havien estat reals per uns altres d'irreals, es va produir uns dies abans, el dia que la Joana em va prémer per última vegada amb les mans mentre la mirada es clavava en les fotos que des de petita l'havien acompanyada. I aquest cop els personatges de les fotos mostraven un somriure dolç, el mateix somriure que tenia la Joana en l'últim moment de la seva vida i que només jo vaig saber interpretar.

Quan em miro al mirall (Montserrat Fortuny)

A l'estiu, quan sóc a Sant Feliu, em llevo aviat perquè vaig a la platja ben d'hora, però a la tardor i a l'hivern, normalment no poso el despertador i em desperto entre un i tres quarts de nou, em llevo i al bany, i el primer que faig és mirar-me al mirall.

Normalment faig bona cara, no és per dir-ho. He dormit bé i si he tingut algun somni desagradable, que de vegades en tinc, ja no me'n recordo. Quan era jove me'n recordava dels somnis perfectament i hauria pogut parlar-ne o escriure'ls, però ara, deu ser cosa de l'edat, els evoco al moment de despertar-me, però de seguida se me'n van del cap i, per més que vulgui, no me'n recordo gens ni mica... Només sé que he somniat.

És clar que no puc comparar-me a quan tenia quinze anys, o vint o trenta. La joventut ho és tot. Però tampoc no puc queixar-me. N'hi ha, de la meva edat, molt més arrugades que jo. I no és que em posi cremes, no. Només me'n poso una, de la farmàcia, pel sol, perquè el sol no em faci mal, tant a l'estiu com a l'hivern. Me la va receptar el dermatòleg. El pitjor que tinc són les taques fosques, d'haver pres massa el sol, de jove.

Quan em llevo tinc les galtes rosades, els ulls sense ulleres a sota, brillants... Em pinto poc, normalment, ni coloret, ni pólvores, i si me'n recordo, em pinto els llavis, però no sempre. Quan vaig al taller d'escriptura, sí! Ja fa cinc anys que no em tenyeixo els cabells i m'agraden, tan blanquets. N'hi ha de la meva edat i de més grans que els porten tenyits i d'esquena semblen més joves que jo, però de cara, no.

Recordo que, al despatx, treballava amb mi una noia un any més gran que jo (hem continuat l'amistat més de 70 anys i espera...!). Era molt morena, tenia el cabell molt negre i ens posàvem de costat, davant del mirall, i se'ns veia la diferència de color dels cabells, ella negres, negres i jo castanys i ho trobàvem molt bonic, una diferència que ens afavoria a totes dues. Ara, ella porta els cabells tenyits d'un color vermellós, que no m'agrada gaire.

O sigui que no em veig malament al mirall, quan em llevo... Però la cara és una cosa i les cames en són una altra.

L'edat no perdona. Ara, quan camino, trobo que tots els carrers fan pujada, tant a Gràcia com al Guinardó, cosa que no havia trobat mai, abans, quan era jove. Però és que fan molta pujada, de veritat, eh!

Normalment tinc poca feina, a casa. Els divendres al matí em ve la noia i fa el més pesat i jo, durant la setmana, passo l'escombra, més que res pel menjador i la cuina i para de comptar.

Engego la rentadora una vegada a la setmana, més que res pels llençols i tovalloles i, de tant en tant, una altra pels vestits, bruses, faldilles, jerseis, etc. i, últimament, quasi que no planxo.

Que bé que he dormit! Això em passa quasi sempre, si no és que tingui alguna preocupació, que per sort en tinc poques, o que algun familiar o amic estigui malalt... En aquest cas no puc fer-hi res però m'amoïno i em costa més d'agafar el son.

Però no faig mai mala cara, al mirall...!

Quan al mirall em miro

en llevar-me al matí,

veig taques i arrugues...

allà on hi havia or fi.

Els ulls encara em brillen,

les galtes, dues roses,

els llavis em somriuen,

els cabells d'argent m'enjoien.

Al matí quan ens llevem (Antònia García)

Quan ens llevem, si hem dormit bé durant prou hores i estem ben descansats, pot ser que ens mirem al mirall i trobem que fem bona cara, que tenim els ulls brillants i les galtes rosades i eixerides. Ens veiem escabellats, això sí, perquè ens tombem i ens girem força mentre dormim, i especialment, si hem tingut una nit boja amb la parella, que ens ha deixat agradablement fora de combat però amb les energies ja recuperades gràcies a un son reparador. Així, doncs, ens cal passar la pinta pels cabells però això ho farem després de dutxar-nos i de vestir-nos.

Si resulta que no hem dormit bé, és a dir, que ens falten hores de son i, per tant, ens falta descans, quan ens llevem després d'aturar el despertador amb una plantofada geniüda i ens n'anem al lavabo, la imatge que trobem al mirall és aquesta: una cara borrosa perquè les parpelles ens pesen, les tenim mig tancades, cosa que no ens priva de veure, molt marcades, les arrugues de la cara i la pell mat, les galtes caigudes i sense color.

Podem analitzar per què no hem dormit bé. Doncs perquè tenim cabòries. Problemes a la feina, disgustos amb la família, dificultats econòmiques... I durant la nit, vinga fer voltes i voltes a aquests temes, cosa que ens té desvetllats i de mal humor.

I si volem esbrinar per què hem dormit bé, si és aquest el cas, doncs potser és perquè el dia abans vam fer un sopar lleuger i vam trigar força estona a anar al llit, o sigui que ja havíem fet la digestió. A casa tot rutlla, arribem a final de mes sense entrebancs i les relacions de feina, així com les familiars i les d'amistats, són prou bones. No hi ha conflictes que ens treguin la son.

Com que no ens podem veure si no és en un mirall, en una superfície polida o en el reflex de l'aigua quieta, ens hem de refiar dels comentaris de les altres persones: “I quina bona cara que fas!”. “Caram, quina cara de pomes agres...!”. “Tens una cara de pa de ral...”. “No cal que diguis res, amb la cara ja pagues”. “Sí, ara fas cara llarga!”. O “fas cara de jutge”. O “fas cara de tres déus...”.

Repetim-ho: Al matí, quan ens llevem, només els miralls i els que viuen amb nosaltres ens podran donar aquestes informacions. Ells ens diran que fem cara de son, o de molta son, o bé que se'ns veu ben espavilats. O, fins i tot, veient el nostre posat, ens poden preguntar si ens hem llevat amb el peu esquerre.

Perquè només amb els nostres mitjans, nosaltres no ens veiem, només tenim sensacions, ens sentim, i ens podem sentir igual que ens veuen els altres, o no. Cada matí, cada dia, ens podem sentir d'una manera molt diferents i només cadascú sap què li passa per dins. I per a això no calen ni altres persones ni miralls.

Mà de foc (Montserrat Fortuny)

Mà de foc que em condueixes

cap a l'infern de l'amor,

mà de foc que t'atreveixes

a destruir el meu cor.

Et veig de lluny, com avances,

et sento grunyir com un gos,

t'acostes rodolant com les boles

i cada vegada t'atanses,

per fer més mal, més a prop.

Mà de foc, obscur sanglot,

que vas entrar en ma vida,

sang de gel, ardència viva,

cada dia fas més nit.

Nit negra, nit obscura,

negra aurora matutina,

que vas sortint del meu cor,

alba sense sol, sense llum...!

Què faig jo, sense l'amor...?

La mà del foc (Antònia García)

Tu vas robar el foc als déus, Prometeu, per donar-lo als homes. Ho vas pagar car, però. Digues, te n'has penedit?

El foc, un dels quatre elements, actua pel seu compte. Surt dels cràters dels volcans o cau incandescent amb el llamp. Les llengües del foc són mortíferes. Cremen tot el que troben. Fins i tot una petita guspira pot ocasionar un incendi paorós.

L'home va provar de dominar el foc que li vas donar. Va aprendre a guardar-lo amb les brases, protegit amb la cendra.

El foc pot ser bo o dolent, segons l'ús que se'n fa.

Digues, Prometeu, quan veus que amb el foc els homes viuen més bé, es protegeixen del fred i d'altres perills, trobes que vas fer ben fet, de robar-lo als déus?

I quan veus que aquests mateixos homes, els piròmans, usen el foc per cremar els boscos i els habitatges, i posen en greu perill d'altres homes com ells fins a l'extrem que molts han tingut una mort horrible entre les flames descontrolades, tot i així, trobes que vas fer ben fet? I no t'esgarrifa pensar en els que han sofert càstigs pel foc, ordalies, cremes de bruixes i bruixots?

Em pots dir que el foc també purifica. El foc ha estat motiu de veneració, ha estat tractat com un déu, amb culte propi als temples i també a les llars. Tens raó, Prometeu, si m'ho dius. I jo afegiré que ha estat i és encara expressió de festes i costums. He vist passar el foc d'una persona a una altra, amb torxes. I tu diràs que encara actualment es construeixen grans fogueres i es baixen troncs encesos de les muntanyes fins al mig dels pobles.

Prometeu, la mà del foc té dits grocs i vermells que es mouen contínuament. Al mig de la llar, atrau els grups al seu voltant i és així com es transmeten les tradicions orals.

La mà del foc té l'origen en la gran bola de foc que és el Sol. Digues, Prometeu, és d'aquest sol, d'on vas robar les flames? Ensenya'm les mans. Vull veure si hi ha senyals de pell socarrada, una mica de brasa, un rastre de cendra. Només així em podràs demostrar que el teu turment i el teu mite van ser reals.

Ets col·leccionista? De què? (Montserrat Fortuny)

Sí, sí que en sóc. Ja em ve de família. El meu pare col·leccionava segells, a la seva joventut. En tenia de molt bonics i molt bons, però una vegada, un cosí seu, el Miquelet, li va robar els millors i ell, empipat, ho va deixar córrer i no va continuar. Així i tot va conservar tres àlbums de segells molt macos, que a mi m'agradaven molt, encara que es notaven els buits dels que s'havien arrencat.

Quan ens va deixar, vaig regalar els àlbums al marit d'una cosina de la mare, a Sant Feliu de Guíxols. Amb aquest regal el vaig fer feliç.

Jo també vaig començar a fer col·lecció de segells, només d'Espanya, que en sortien dos o tres cada setmana, però me'n vaig cansar, potser perquè resultaven cars i ho vaig deixar córrer quan ja havia omplert dos àlbums; vaig pensar que, si continuava, m'omplirien la casa. Els conservo, però no me'ls miro mai.

Fa molts anys, també, vaig començar a fer col·lecció de didals. En tinc de moltes ciutats i pobles, sobretot de Catalunya, però també d'Espanya: castellans, andalusos, bascos, gallecs... Ciutat o poble que visitava, didal que comprava. I en aquella època viatjava molt. Igualment de molts països europeus: francesos, italians, anglesos, irlandesos, escocesos, etc., etc. També d'Egipte, d'Aràbia. Fins i tot d'alguns llocs d'Estats Units d'Amèrica i del Canadà, llocs on no he estat mai, perquè no he passat mai ni l'Atlàntic ni el Pacífic. Si alguna amistat hi anava, didal que em portava.

El cas és que en tinc molts, molt ben posats, en sis o set casetes de fusta, amb prestatges, penjades a la paret de la meva habitació a Sant Feliu i fan bonic de debò. De tant en tant, encara algú me'n regala un, però jo ja no me n'he comprat cap més, ja en tinc prou amb els que tinc.

El que faig, actualment, és la col·lecció d'euros. En tinc de totes les nacions que usen aquesta moneda:

Andorra (que em falten els d'un cèntim i de dos cèntims i que no hi ha manera de trobar-los), Alemanya, Àustria, Bèlgica, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Finlàndia, França, Grècia, Holanda, Irlanda, Itàlia, Letònia (que em falta el de dos euros especial), Lituània, Luxemburg, Malta, (que també em manca el segon), Mònaco, Portugal, San Marino, el Vaticà (del papa Joan Pau II, un de sol de Benet XIII i un, també sol, del papa actual, Francesc) i Xipre.

De totes aquestes nacions, només en tinc una pàgina de cada una, amb els anys de les monedes barrejats. En canvi, d'Espanya, en tinc una pàgina per a cada any, o sia, començant per l'any 1999, fins el 2019, amb quasi tots els especials de 2 euros, que surten cada any, diferents i molt bonics.

I ara, aviat, compraré els de l'any 2020 i estaré al corrent.

També tinc els que seran de Catalunya, quan pugui ser...!

I monedes del 1870, d'Isabel II, de Fernando VII, d'Alfonso XII, d'Alfonso XIII, de la primera República, del rei Amadeo, de la Segona República...

De la República Francesa, francs; d'Itàlia, lires; d'Anglaterra: lliures, d'Elisabet II, una de Carles i Diana... D'Argentina, i alguna més d'Amèrica del Sud, però poca cosa. I algunes gregues i algunes romanes, autèntiques.

També tinc bitllets d'abans de la guerra, de durant la guerra i de l'època de Franco. I els del rei Juan Carlos, fins al 1999:

D'1 pesseta, de 2, de 5, de 25, de 50, de 100, de 200, de 500, de 1.000, de 2.000, de 5.000 i de 10.000.

Tot posat també en àlbums adequats, bitllets i monedes.

És una bona col·lecció, oi?

La dèria de col·leccionar (Antònia García)

La dèria de col·leccionar ja em venia de petit. Quan la mare comprava una rajola de xocolata, a dins del paper que l'embolcallava hi havia un cromo. Jo l'agafava amb avidesa i comprovava, de memòria, si el tenia. Si no era així, celebrava aquella nova adquisició amb grans alegrois. Em faltava temps per anar a buscar l'àlbum i tot seguit l'hi enganxava.

Tenia uns quants àlbums de cromos: un era de monuments de Catalunya. Un altre, d'avions. Un tercer, d'imatges de contes infantils, etc. Els cromos repetits servien per a fer intercanvis. Tots els menuts teníem una gran traça en anar passant els cromos d'una mà a l'altra: “Tengui, tengui, falti, tengui, falti...” “Et canvio aquest cromo de l'hidroavió per un cromo de l'església del Pi... Fet?” “Fet!”

Aquesta fal·lera es va estendre a d'altres coses col·leccionables: postals, estampes, bitllets de tramvia... Moltes postals eren de sants, concretament de sant Josep, perquè jo em dic Josep i pel meu sant sempre en rebia algunes. D'estampes, me n'arribaven, sobretot, de les comunions. La mare em guardava els bitllets dels viatges que feia en tramvia quan anava a veure els avis. Després van venir els cap-i-cues, els llibrets de paper de fumar, les capses de mistos amb imatges d'escuts nobiliaris...

El temps passava i jo eixamplava les meves col·leccions: en tenia de segells, de monedes... Els prestatges del meu armari estaven ocupats per tot aquest material. La falta d'espai es va notar més quan també vaig començar a fer col·lecció d'ampolletes petites i de figuretes d'animals: cérvols, cocodrils, mussols...

Per aquelles coses de la vida, l'àvia va morir i, perquè l'avi no quedés sol, vam anar a viure amb ell. La casa de l'avi era una casa gran, de poble, amb baixos, dos pisos, golfes i celler. A mi, el canvi em va anar de perles, deixant de banda el sentiment que vaig tenir per la falta de l'àvia. Vaig poder tenir les meves col·leccions ben ordenades i tot classificat. Era feliç.

I encara ho vaig ser més quan vaig conèixer la Rosa. Era la noia més bonica del món! Al principi de viure tots junts, nosaltres dos, els pares i l'avi, tot semblava anar bé. Fins que un dia ella em va dir que volia que visquéssim tots dos sols. Per tant, era qüestió de buscar un habitatge més petit i anar-nos-en-hi a viure. Jo no hi vaig estar d'acord. I totes les meves col·leccions? A la casa de l'avi hi havia espai per a tot i per a tothom. No, no. Res. Ja estàvem bé com estàvem. Llavors la mare li va dir: “Ho veus, Rosa? Ja t'ho he dit, que no ho voldria”. Jo, aleshores, ho vaig veure clar. La proposta de la Rosa no era per les possibles típiques desavinences entre nora i sogra, no. Elles dues prou que anaven a l'una. El problema era... les meves col·leccions! La Rosa n'estava fins al capdamunt. Si hagués gosat, ho hauria llençat tot a la bassa!

Vam viure una sèrie de dies amb un estira-i-arronsa desesperant. La Rosa em va arribar a dir que triés: o les col·leccions de cromos, estampes, capsetes, animals i d'altres andròmines o ella. Andròmines! Va titllar d'andròmines les meves estimades i valuoses col·leccions! Això sí que no ho podia admetre. De cap de les maneres. I vaig triar. I tant, que vaig triar! Llavors la Rosa se'n va anar a viure amb una seva germana i no va voler saber res més de mi.

Per no notar el buit que em va deixar la Rosa, em vaig dedicar encara més a col·leccionar tota mena de coses. La casa s'anava omplint. Va morir l'avi i al cap d'un temps també els pares. I, malgrat disposar de dues habitacions més, tota la casa estava plena. M'havia quedat petita. Vaig comprar la casa del costat, que tenia un pati força gran al darrere. Hi vaig construir un edifici de tres pisos. I tot es va omplir. Fins que un dia, mentre estava enfilat en una escala per abastar unes caixes, em va lliscar un arxivador de les mans. Vaig voler agafar-lo al vol però vaig perdre l'equilibri i vaig caure de l'escala. Vaig quedar a terra, sense poder-me moure. Al cap d'unes hores em va trobar la dona de fer feines i va avisar el metge. Va venir una ambulància i em va dur a l'hospital. He patit unes quantes operacions i sembla que trigaré a tornar a casa.

Mentrestant, per entretenir-me, estic fent col·lecció de material sanitari. Ja m'he fet dur una prestatgeria amb capses per arxivar-ho tot com cal. Quan vaig començar aquesta col·lecció, al personal de l'hospital els va fer gràcia, però ara... ja no n'estic gaire segur... Hi ha un indici que no m'agrada. Avui, la doctora m'ha dit: “Ja ho sap, oi, que no pot tenir aquí aquestes andròmines...?”