La meva vida de càmera de
fotos ha estat molt intensa. La meva propietària, Joana Biarnés,
nascuda l'any 1935, va ser reportera gràfica professional. De petita
ja ajudava el seu pare, un fotògraf esportiu, a revelar les fotos al
laboratori. Un any, per Nadal, li van regalar una màquina de
retratar i així va començar la seva afició. Aquell primer Nadal va
sortir al carrer i ja va fer unes quantes fotografies: la cua de gent
de la parada del tramvia, uns nens amb bicicleta, un home i una dona
amb un nadó als braços, asseguts a terra demanant almoina. Quan va
revelar les fotos, la dels pobres amb l'infant li va fer reviure la
mateixa tristesa que va sentir quan els va fotografiar. Des de
llavors, aquella foto ha estat sempre a la seva vista, primer sobre
la tauleta de nit del seu dormitori. Més tard, en un prestatge del
seu despatx...
Després
de la primera màquina de retratar vaig venir jo, que sóc una càmera
de professional. Amb mi treballava sovint, junt amb el seu pare, fent
fotos d'esdeveniments esportius. Es va convertir en una bona
professional. Pel fet de ser dona, va haver de viure amb l'hostilitat
de molta gent, que consideraven que aquella feina no era apropiada
per a una persona del sexe femení. Però la Joana era valenta.
Plantava cara a qui fos per tal de defensar el seu dret a treballar
de fotògrafa. Sempre duia una bossa de mà amb la càmera, o sigui,
amb mi, i el zoom. Una bona foto podia sorgir en qualsevol moment i a
qualsevol lloc.
I
cada Nadal, quan mirava la foto de la tauleta de nit, la imatge que
veia era la de les figures del pessebre, amb el Nen Jesús en braços
de Maria. Era un producte de la seva imaginació? Va fer una prova
amb mi. Em va posar un carret de fotografia 400 ASA, o sigui, de
sensibilitat molt alta, i va retratar la foto dels indigents. El
resultat va ser una reproducció exacta de la foto antiga. Però al
Nadal següent, la Joana, amb gran sorpresa, va tornar a veure la
imatge del Naixement, tant a la foto inicial com a la que va fer amb
mi. Hi va pensar molt. No sabia si explicar-ho o no. Però va decidir
no dir-ne res. Jo era l'única que estava al cas d'aquell fet tan
insòlit.
Jo,
ficada a la seva bossa de mà, anava amb la Joana a tot arreu, sempre
a punt per captar imatges. La Joana sovint s'arriscava molt per
obtenir una bona foto. Com va passar amb la visita dels Beatles a
Barcelona. No va haver-s'ho de pensar gaire per introduir-se a l'avió
per fer fotos ni va tenir cap problema per pujar amb el
muntacàrregues de l'hotel fins a les habitacions dels cantants. Jo,
a les seves mans, podia fer meravelles. Vaig fotografiar personatges
famosos, Salvador Dalí, Lola Flores, Roman Polanski, Orson Welles,
Raphael... També vaig captar les imatges de gran impacte de les
riuades de l'any 1962 a Terrassa. La Joana i jo formàvem un bon
equip. Vam treballar també en el món de la moda de l'alta costura
de Barcelona i, més tard, de la de Madrid.
L'any
1970 es va casar amb qui ja era la seva parella, el periodista Jean
Michel Bamberger. Ni tan sols a ell va voler explicar allò que li
passava, cada Nadal: continuava veient les fotografies amb les
imatges dels pobres captaires canviades per les del pessebre.
La
Joana, incansable, va treballar per diverses agències fotogràfiques
i va viatjar molt. Fins que, l'any 1985, va decidir deixar-ho i va
obrir el restaurant Ca na Joana, a Eivissa. Allí, la foto increïble
de la transformació en la imatge de Nadal, va continuar estan en
lloc preferent, a la vista de tothom. Però només ella i jo en
sabíem el secret.
Quan
es va jubilar, va anar a viure en un poble del Vallès. Pels seus
molts mèrits, l'any 2014 va rebre la Creu de Sant Jordi, de la
Generalitat. També, durant alguns anys, es van fer exposicions de
les seves fotografies en molts llocs.
La
Joana va morir el 19 de desembre de l'any 2018 a Terrassa. Va voler
que li deixessin aquelles dues fotografies a la tauleta de nit i va
demanar que jo, la seva càmera, fidel companya de la seva atzarosa
vida, estigués entre les seves mans. Faltaven pocs dies per Nadal.
Però la imatge de costum del Nadal, el canvi d'uns personatges que
havien estat reals per uns altres d'irreals, es va produir uns dies
abans, el dia que la Joana em va prémer per última vegada amb les
mans mentre la mirada es clavava en les fotos que des de petita
l'havien acompanyada. I aquest cop els personatges de les fotos
mostraven un somriure dolç, el mateix somriure que tenia la Joana en
l'últim moment de la seva vida i que només jo vaig saber
interpretar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada