La dèria de col·leccionar (Antònia García)

La dèria de col·leccionar ja em venia de petit. Quan la mare comprava una rajola de xocolata, a dins del paper que l'embolcallava hi havia un cromo. Jo l'agafava amb avidesa i comprovava, de memòria, si el tenia. Si no era així, celebrava aquella nova adquisició amb grans alegrois. Em faltava temps per anar a buscar l'àlbum i tot seguit l'hi enganxava.

Tenia uns quants àlbums de cromos: un era de monuments de Catalunya. Un altre, d'avions. Un tercer, d'imatges de contes infantils, etc. Els cromos repetits servien per a fer intercanvis. Tots els menuts teníem una gran traça en anar passant els cromos d'una mà a l'altra: “Tengui, tengui, falti, tengui, falti...” “Et canvio aquest cromo de l'hidroavió per un cromo de l'església del Pi... Fet?” “Fet!”

Aquesta fal·lera es va estendre a d'altres coses col·leccionables: postals, estampes, bitllets de tramvia... Moltes postals eren de sants, concretament de sant Josep, perquè jo em dic Josep i pel meu sant sempre en rebia algunes. D'estampes, me n'arribaven, sobretot, de les comunions. La mare em guardava els bitllets dels viatges que feia en tramvia quan anava a veure els avis. Després van venir els cap-i-cues, els llibrets de paper de fumar, les capses de mistos amb imatges d'escuts nobiliaris...

El temps passava i jo eixamplava les meves col·leccions: en tenia de segells, de monedes... Els prestatges del meu armari estaven ocupats per tot aquest material. La falta d'espai es va notar més quan també vaig començar a fer col·lecció d'ampolletes petites i de figuretes d'animals: cérvols, cocodrils, mussols...

Per aquelles coses de la vida, l'àvia va morir i, perquè l'avi no quedés sol, vam anar a viure amb ell. La casa de l'avi era una casa gran, de poble, amb baixos, dos pisos, golfes i celler. A mi, el canvi em va anar de perles, deixant de banda el sentiment que vaig tenir per la falta de l'àvia. Vaig poder tenir les meves col·leccions ben ordenades i tot classificat. Era feliç.

I encara ho vaig ser més quan vaig conèixer la Rosa. Era la noia més bonica del món! Al principi de viure tots junts, nosaltres dos, els pares i l'avi, tot semblava anar bé. Fins que un dia ella em va dir que volia que visquéssim tots dos sols. Per tant, era qüestió de buscar un habitatge més petit i anar-nos-en-hi a viure. Jo no hi vaig estar d'acord. I totes les meves col·leccions? A la casa de l'avi hi havia espai per a tot i per a tothom. No, no. Res. Ja estàvem bé com estàvem. Llavors la mare li va dir: “Ho veus, Rosa? Ja t'ho he dit, que no ho voldria”. Jo, aleshores, ho vaig veure clar. La proposta de la Rosa no era per les possibles típiques desavinences entre nora i sogra, no. Elles dues prou que anaven a l'una. El problema era... les meves col·leccions! La Rosa n'estava fins al capdamunt. Si hagués gosat, ho hauria llençat tot a la bassa!

Vam viure una sèrie de dies amb un estira-i-arronsa desesperant. La Rosa em va arribar a dir que triés: o les col·leccions de cromos, estampes, capsetes, animals i d'altres andròmines o ella. Andròmines! Va titllar d'andròmines les meves estimades i valuoses col·leccions! Això sí que no ho podia admetre. De cap de les maneres. I vaig triar. I tant, que vaig triar! Llavors la Rosa se'n va anar a viure amb una seva germana i no va voler saber res més de mi.

Per no notar el buit que em va deixar la Rosa, em vaig dedicar encara més a col·leccionar tota mena de coses. La casa s'anava omplint. Va morir l'avi i al cap d'un temps també els pares. I, malgrat disposar de dues habitacions més, tota la casa estava plena. M'havia quedat petita. Vaig comprar la casa del costat, que tenia un pati força gran al darrere. Hi vaig construir un edifici de tres pisos. I tot es va omplir. Fins que un dia, mentre estava enfilat en una escala per abastar unes caixes, em va lliscar un arxivador de les mans. Vaig voler agafar-lo al vol però vaig perdre l'equilibri i vaig caure de l'escala. Vaig quedar a terra, sense poder-me moure. Al cap d'unes hores em va trobar la dona de fer feines i va avisar el metge. Va venir una ambulància i em va dur a l'hospital. He patit unes quantes operacions i sembla que trigaré a tornar a casa.

Mentrestant, per entretenir-me, estic fent col·lecció de material sanitari. Ja m'he fet dur una prestatgeria amb capses per arxivar-ho tot com cal. Quan vaig començar aquesta col·lecció, al personal de l'hospital els va fer gràcia, però ara... ja no n'estic gaire segur... Hi ha un indici que no m'agrada. Avui, la doctora m'ha dit: “Ja ho sap, oi, que no pot tenir aquí aquestes andròmines...?”