Un matí de març (Àngels Segú)

 Vàrem decidir plegats fer aquell cap de setmana a la muntanya. Ja sabíem tots dos on anàvem, o no, però que aquells dies  podien ser decisius, depenia del que havíem decidit, o algun factor extern  podia influir amb el que esdevingués els propers anys de la nostra existència. La veritat és que estava amoïnada i confusa, sense gairebé saber quin camí prendre. Per què havíem escollit aquell lloc? A tots dos ens agradava la naturalesa, però quin era el desig que ens havia dut fins allà? La veritat, encara no ho sé...

Quan me’n vaig adonar, érem en una casa al mig del no res, embolcallats de garrigars. Per poder-hi entrar vàrem haver d'utilitzar un rasclet, ho vàrem fer amb aquell aparell perquè era el que dúiem a la motxilla. Tot i que ja ens havien advertit que era un lloc una mica inhòspit, em vaig adonar de seguida que s’havien quedat curts, els garrics son molt macos quan els albires de lluny, però de prop us asseguro que gens. Tot i així, cap a dins que ens vam ficar.

Era un matí gelat de finals de març. Encara que ja entrada la primavera, feia fred. Tot just la claror del dia començava a filtrar-se per la finestra. Em va despertar i vaig pensar que potser no havia estat encertat, escollir aquell indret, però no hi havia retorn. Que la casa no tenia les millors condicions, era evident, però no era per això que érem allà. Hi havíem anat per a sentir i descobrir noves sensacions, per a  passar-ho bé i vaig decidir que faria tot el que estigués a les meves mans per a aconseguir-ho.

Com us deia, aquell matí que em vaig despertar al costat del Joan, en aquella casa on gairebé tot grinyolava, i per acabar-ho d’adobar, no hi havia llum elèctrica i ens haguérem de llevar a les  palpentes. Ell, com sempre, hauria volgut esmunyir-se i quedar-se en aquell racó de món tot el dia, però no li vaig deixar fer, érem allà per a alguna cosa més que passar-nos el dia al llit. Que seria molt romàntic..., això és el que em va vendre i, la veritat, el sopar a la llum de les espelmes, va estar força bé, però qui el va preparar? I el que va venir a darrere, sense llum... va ser bufar i fer ampolles. Aleshores no la vam trobar a faltar, la llum, ves per on.

Després d’haver esmorzat, amb tota la parsimònia del món, per part del Joan, com que no es volia moure, ni del llit, vaig haver d'insistir per a aconseguir-ho i vàrem emprendre cap al corriol que ens havia de dur a les pistes d’esquí. Carregats com anàvem, ens va ser difícil fer via i quan ho vàrem aconseguir el sol enlluernador no ens deixava veure més enllà del nas.

Quan vam arribar a les pistes, estàvem tan esgotats que quasi no teníem esma per posar-nos els esquís, però això ens va costar menys que sortir d’aquell indret i quan vaig veure la cara pigallada del Joan lliscant vall avall, xalar-se com un xiquet fent xerrics amb els esquís quan fregaven la neu, amb aquell posat de nen que no havia trencat mai cap plat, em va encisar  tant...!

Ja han passat dos anys des que vàrem anar a aquella casa, enmig del no res, plena de xerrics i garrics, que tot grinyolava, però a les palpentes segons què va molt millor i com que ara ja ens hem après el camí del corriol, en passem més via. Per això, cada dos per tres fem una escapada i recordem aquell dia que potser no va ser perfecte, però sí decisiu per a nosaltres. Tota una experiència de sensacions... Però només nostres, això és el que les fa diferents.