dilluns, 3 d’abril de 2017

Davant d'unes tasses de cafè (Antònia García)

El cambrer ens posa les tasses de cafè sobre la taula de marbre, amb les culleretes i un parell de sobrets de sucre al platet de cada tassa. Després es posa la safata a sota el braç i se'n va.
Miro el meu acompanyant amb incredulitat i, al mateix temps, amb respecte i admiració. Ell sembla que no se n'adona. La barba, atapeïda i fosca, accentua la pal·lidesa del rostre. Allarga la mà i pren un sobre de sucre.
–No és una broma, oi? Sou el poeta? –li pregunto.
–I és clar, que sí! Per què t'hauria d'enganyar?
–És que... Vaja, no recordo exactament quan, però tinc entès que vau morir a principis del segle XX.
–El desembre del 1911, sí senyor.
–I... Com pot ser que... En fi, ja m'enteneu...
–Que el meu cos estigui absent no vol dir que el meu esperit no pugui ocupar el seu lloc, en alguna situació puntual.
–Ah...! No m'imaginava que... Us puc fer unes preguntes?
–Com a amic o conegut, sí. Com a periodista, no, si us plau. No en tinc ganes.
–No en sóc pas, de periodista. Només que no sé gaires coses, de vós. He llegit algunes poesies, això sí, però... Vau començar a escriure versos, de jove? De petit, potser?
–No, no! Vaig començar de més gran. Quan vaig acabar els primers estudis el pare em va fer entrar d'aprenent a l'empresa familiar, que era de teixits. Aleshores jo tenia quinze anys. I no em va agradar gens, aquella feina. Passats uns pocs anys, vaig tenir una forta discussió amb el pare, vaig deixar la feina i vaig ingressar a la facultat de Dret. Però, per què perdem el temps, aquí, tancats...? Mira quin cel tan blau, quin solet que fa... Sortim a respirar l'aire net, a escoltar les orenetes, a veure passar la gent...
–D'acord, d'acord. Podem parlar mentre caminem. Digueu-me una cosa: amb la perspectiva que dóna el temps passat, com considereu els fets de la Setmana Tràgica?
–Ja hi som, pel tros! Sempre em pregunten per la bomba del Liceu i per la Setmana Tràgica! Doncs aquella setmana érem a Caldetes, o sigui que no vam veure els disbarats... Però pocs dies més tard, vaig escriure uns articles que van tenir molt de ressò. Perquè, a més de poesies, suposo que ja saps que també escrivia prosa, assaig, pròlegs... Era periodista del Diari de Barcelona... Traduïa obres dels romàntics alemanys...
–Sabíeu alemany?
–Home! En vaig aprendre. És millor llegir les obres en la llengua original. I, a més, si volia traduir-ho, bé n'havia de saber! Però, ara, parla'm de tu: també et dediques a escriure?
–Oh, no! Només ho faig per afició.
–Ja tens en compte que les paraules que fas servir siguin vives? Que tinguin tota la força dels sentiments? Has de deixar estar la forma. La paraula ha d'anar més enllà, ha d'arribar al fons de l'ànima, ha de sotraguejar el cor...
–Ai, com si fos tan fàcil...! En prosa i en poesia, jo no us arribo ni a la sola de la sabata, senyor Joan Maragall...! Ni tampoc ho pretenc, pobre de mi!
–Doncs estigues atent a la teva veu interior. Omple't de vent, de muntanyes, de cascades, de mar... I deixa que parlin a través teu! I vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis dur a la tranquil·la
aigua mansa de cap port.
La veu del poeta ressona a dins del meu cervell. Giro el cap per mirar-lo, però ja no hi és. Només hi ha el vent que mou les fulles.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada