dilluns, 3 d’abril de 2017

Encontre agradable i màgic en una llibreria (Montserrat Fortuny)

En una llibreria francesa de la meva ciutat, hi ha un raconet on pots prendre un cafè o un gelat, etc., sense que ningú no et vingui a molestar, és un lloc molt íntim. Per això vaig quedar ben estranyada que se m'acostés un home ben plantat, somrient, que em va demanar de seure a la meva taula.
Li vaig dir que sí, perquè tenia un aspecte seriós i simpàtic a la vegada.
Es va asseure davant meu i em va dir que, encara que no m'ho semblés, era un conegut meu de tota la vida. Em va preguntar si em recordava de les meves lectures, de quan jo tenia nou, deu anys... Li vaig dir que, el que recordava més que res, és que tots els dies del món trobava uns moments per a llegir novel·les de Juli Verne i, de més grandeta, d'Alexandre Dumas i, ja en plena joventut, les de Victor Hugo.
El seu somriure es va ampliar i em va allargar la mà, tot dient-me: “Sóc un dels teus amics, en Juli.” Li vaig donar la mà, també, sorpresa i encantada.
Em va dir que ja sabia que, de joveneta, tenia cinc volums de l'oncle Tonet, germà del meu pare, en castellà, i decorats amb preciosos gravats en blanc i negre. Que el sisè llibre, l'oncle l'havia deixat a un nebot de la seva dona, que no li va retornar mai, però jo ja l'havia llegit, per sort. I que jo, en plena maduresa, m'havia comprat moltes de les seves novel·les en francès.
Em va preguntar quines obres seves m'havien agradat més. Li vaig respondre que era molt difícil dir-li quines obres m'havien plagut més, perquè totes són magnifiques... Però pensant-ho bé, podria dir que Maties Sandorf, Els fills del capità Grant, El llampec verd, que, a més d’instructives com totes les seves, són molt romàntiques... També Viatge al centre de la Terra...
Bé, veig que has triat les menys conegudes!
Sí, les més famoses són: La volta al món en 80 dies, De la Terra a la Lluna, Al voltant de la Lluna, Miquel Strogoff, Les tribulacions d’un xinès a la Xina, Un capità de 15 anys, Les Índies negres... Però tinc flaca per les que us he dit, sobretot Maties Sandorf em té el cor robat!
Sí, a mi també em va agradar quan la vaig acabar. La vaig dedicar al meu amic, l'Alexandre Dumas, com a resposta a la seva famosíssima El comte de Montecristo, una preciositat! L'has llegida?
Oh, sí! Va ser de les primeres que vaig llegir d'ell. I, a part d'Els tres mosqueters, la més popular, m'agrada moltíssim La Dama de Monsoreau i la seva continuació Els quaranta-cinc. I, anys després em vaig assabentar que n'hi ha una de primera, La reina Margot, que encara no he llegit. I, del fill, La Dama de les Camèlies.
Coneixes el francès, oi?
Per llegir-lo, sí. L'entenc molt bé, sobretot el francès clàssic, com el vostre i el d'Alexandre Dumas i també el de Victor Hugo, sobretot el d'Els miserables. Si hi ha alguna paraula que no conec, pel sentit de la frase la comprenc. En canvi, el francès modern ja em costa més. Per cert, que tinc una anècdota sobre la meva primera lectura d'Els miserables. La vaig comprar en castellà perquè llavors no sortia res en català i vaig començar a llegir-la i, noi, no me'n sortia... La trobava espessa, avorrida... No la vaig acabar ni de bon tros. No gaire temps després la vaig veure en francès i la vaig adquirir, pensant si és que l'altra estava mal traduïda i per això no m'havia agradat i, sí...! Quina diferència! Quina preciositat! Quin tip de plorar!
I quines altres obres, a més d'aquesta, recordes que t'hagin tocat més?
Oh, sí! L’home que riu, Els treballadors de la mar, Notre-Dame de Paris...
Caram, noia! Tens molt de gust!
Gràcies! És que ja em ve del meu pare. Ell, ja abans que jo les llegís, ja m'havia explicat tot l'argument de L'home que riu i d'Els treballadors de la mar, per això les vaig comprar de seguida que les vaig veure a la llibreria francesa. Quins grans drames..! I a La dama de Monsoreau, de Dumes, li trobava totes les gràcies. Estava captivat per un personatge molt especial, amic del protagonista, que es diu Quelus, que ell el pronunciava tal com s'escriu, perquè no en sabia, de francès, el meu pare. Mira si se l'estimava que li va posar el seu nom al colom que teníem com a capitost a la gran gàbia del terrat.
Noia, veig que aquest viatge meu a Barcelona, no ha estat en va...!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada