dilluns, 26 d’octubre del 2015

Aquell personatge (Montserrat Fortuny)

—Quin conte t'agrada més, fillet?
            —El de la Blancaneu, mare.
—Ah, sí? I per què?
—El que més m'agrada és quan la Blancaneu mossega la poma que li dóna la madrastra. Li fa una bona queixalada i cau rodona...
—Però, nen! Si això és el més dramàtic de tot el conte!
—Sí, mare, però està tan ben explicat... Quan me'l llegeixes m'agrada molt.
—I cap més tros?
—Sí, ja al final, quan arriba el Príncep, tan guapo, tan alt i ben plantat i li fa un petó i li fa caure el bocí de poma enverinada i ella torna en sí, perquè no estava morta.
—Però, nen, la Blancaneu és molt maca...
—A mi no m'agrada gaire, tan blanca com la neu, els ulls i els cabells negres i els llavis com la sang... En canvi, el Príncep, amb els ulls blaus com el mar i els cabells rossos com l'or… Per què m'hauria d'agradar més la Blancaneu?
I la pobra dona es quedava estranyada d'aquesta reacció meva amb la bonica narració. Però, sí, aquest príncep de conte va ser el meu primer amor, el meu amor d'infantesa.
Vaig néixer el dia 23 de juny del 1912, a Paddington, Londres. El meu pare es deia Julius Mathison Turing i la meva mare Ethel Stoney Turing. I jo, Alan Mathison Turing.
Després, a l'escola, als 14 anys, vaig enamorar-me d'un company, un any més gran que jo, Chistopher Morcom, però no vaig ser correspost i vaig patir molt. I més, quan va morir, ben jove. Els altres amors meus eren l'Aritmètica, les Matemàtiques.
Una vegada, un amant meu em va robar i vaig denunciar-lo, però en saber la policia l'essència del cas, volien posar-me a la presó, per homosexual, que estava tan castigat en aquella època. L'única manera d'escapar-me'n era injectar-me moltes hormones per a fer-me ser “com els altres”. I així ho van fer.
Després d'aquest tràngol i pensant en el meu primer amor, mort en plena joventut, em vaig tornar ateu. Sí, res de religió, res de Déu.
Vaig treballar en camps com la informàtica, la criptoanàlisi i la intel·ligència artificial. Durant la segona guerra mundial vaig ser molt útil als aliats. Vaig descobrir molts còdecs secrets dels nazis i vaig ser de la secció responsable de la lectura dels senyals navals alemanys.
Mentre treballava a Bletchley, de tant en tant anava corrent fins a Londres, uns 40 km., quan havia d'assistir a reunions de gran nivell. Vaig ser un corredor de fons notable. A més, gràcies a mi podeu escriure aquesta meva història en un magnífic ordinador.
Ha arribat el dia 7 de juny del 1954, ja tinc 41 anys, o només tinc 41 anys? Sóc a Wilmslow, Cheshire. Tinc a les mans una magnífica poma: rodona, vermella, llustrosa. Em recorda la de la Blancaneu... Quines ganes de mossegar-la!
Després de mort s'ha reconegut la seva vàlua com a físic i com a persona. A Manchester se li han dedicat una colla d'homenatges. Un tros de carretera i un pont porten el seu nom. Se li ha ofert una estàtua en un parc pròxim a la Universitat de Manchester, amb la seva figura asseguda en un banc (que recorda la que hi ha a la plaça Rovira, a Barcelona, al barri de Gràcia, dedicada a l'arquitecte Antoni Rovira).
El 23 de juny del 1998, que hauria estat el seu 86è aniversari, se li va dedicar una placa commemorativa a la casa on va néixer i el 7 de juny del 2004, pel 50è aniversari de la seva mort, es va descobrir una placa commemorativa a la seva antiga casa, a Holymeade, a Wilmslow, Manchester.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada