Mujer negra (Anna Collado)

Sota l’enunciat d’aquesta setmana i atesa la manca de temps, no se m’acut res millor que recordar, o donar a conèixer als que no la coneixeu, la poesia: Mujer negra inclosa al llibre de Cantos de sombra del poeta senegalès Léopold Sédar Senghor. Espero que la gaudiu:

¡Mujer desnuda, mujer negra
Vestida de tu color que es vida,
de tu forma que es belleza!
He crecido a tu sombra;
la suavidad de tus manos vendaba mis ojos.
Y en pleno verano y en pleno mediodía,
te descubro.
Tierra prometida desde la alta cima de un puerto calcinado,
tu belleza me fulmina en pleno corazón,
como el relámpago del águila.
Mujer desnuda, mujer oscura,
fruto maduro de carne tersa,
sombrío éxtasis del vino negro,
boca que haces lírica mi boca,
sabana de horizontes puros,
sabana estremecida
bajo caricias ardientes del viento del Este.
Tamtan esculpido, tamtan terso
que ruges bajo los dedos del vencedor.
Tu voz grave de contralto
es el canto espiritual de la Amada.

Conjuncions (Antònia García)

Se'm planteja una qüestió de gramàtica relacionada amb la traducció. En el poema El Càntic dels Càntics, també conegut com Cant de Salomó, hi ha un fragment que diu: “Sóc negra però bonica”. En una traducció recent s'ha canviat la conjunció “però” per la conjunció “i”, perquè a la versió en llengua hebrea així hi consta. Per quina raó no s'havia traduït bé, abans?

Jo no ho sé. Provo de treure'n l'entrellat. Penso que aquesta conjunció “però” és adversativa, uneix dos elements oposats. S'endevina que el sentit és aquest: essent negra, en principi podria ser poc agraciada. Però no és així. És bonica, malgrat la foscor de la pell. Per tant, s'associa el color negre amb la lletjor.

Em ve al cap aquella dita la culpa és negra i ningú la vol. En la nostra cultura el color negre és trist, es fa servir pel dol. També té connotacions de perill: negre com una gola de llop. La foscor de la nit fa por.  Tothom coneix la discriminació antiga i encara actual d'una part d'individus que tenen la pell blanca i que, només per aquest motiu, es pensen que són superiors als que la tenen negra, o groga, o d'un altre color. També penso que s'identificava la morenor com a signe de classe. Els que treballaven al camp tenien la pell colrada i, en canvi, els senyors la tenien pàl·lida.

Ara ja no és així. La moda és anar a la platja i que el sol ens faci tornar la pell ben morena. Fins i tot es pren com a senyal de bona salut. En aquest cas s'escau dir “sóc negra i bonica”.

“Sóc negra i bonica”, diu la Sulamita a les seves joves i alegres companyes, filles de Jerusalem, segons el Càntic dels Càntics. Mentre vigilava les vinyes, el sol li emmorenia el rostre i els braços nus. “Moreneta en só, i és que el sol em toca...”

Tot rumiant sobre el sentit de les conjuncions, evoco el misteri de les anomenades Verges Negres, tingudes per deesses mare, que representaven la terra. Gairebé sempre són figures petites que havien estat amagades en coves o al cor dels arbres. La terra fosca, rica de nutrients, és la millor per al desenvolupament de les llavors i la naixença de les plantes. Potser per això les marededéus trobades són negres o força morenes.

En el Càntic, la noia bruna i formosa cerca el seu espòs, el rei. Vol que la besi, que amb els  llavis li ressegueixi la pell, perquè troba aquells petons més dolços i suaus que el vi. La Sulamita, abillada amb vels transparents, guarnida amb braçalets, les mans pintades amb henna, espera el seu enamorat. Ell, quan arriba, la troba adormida. Contempla amorós el rostre negre com l'atzabeja i conjura les filles de Jerusalem perquè no la despertin. La Sulamita és, per a ell, una esvelta palmera, un lliri entre els cards; els ulls, uns coloms; els pits, dos cervatells que saltironegen. Damunt d'una estora, unes safates amb mel i dàtils, pomes i magranes. I com a ofrena per a l'estimada, mirra i sàndal de llunyans indrets.

Deixo estar els raonaments gramaticals i m'abandono lànguidament a l'encís del poema. Els versos tenen el so de les fulles de les palmeres, mogudes pel vent, i la frescor de l'aigua del pou, mirall profund del cel. Quina bella conjunció! La claror de la tarda dóna pas a les tenebres amb la lluna com un far. Traduiré els anhels dels dos amants, tórtores que parrupegen, i m'oblidaré de les frases i de les oracions. Flairaré el perfum nocturn de les assutzenes i escoltaré el silenci  intens que plana sobre el desert.

Esclavitud (Pilar Zabala)

Un article d’en Sergi Ramis, publicat l’any 1992, i que d’una manera casual ha caigut ara a les meves mans, ha aconseguit aportar al meu coneixement una mica més de llum gràcies a la nítida exposició que fa del vergonyós, dur i inhumà esclavatge a què varen ésser sotmesos per la força molts habitants del continent africà. D’aquest article, tan sols exposo a continuació alguns dels primers paràgrafs, els que per a mi han estat cabdals.

“A mitjans segle XI, l’aparició del navegant portuguès Vasco de Gama per les costes angoleses va ser el tret de sortida de l’operació de pirateria més llarga i sagnant de la humanitat. Competint feroçment amb l’imperi espanyol per l’hegemonia d’Europa i, per extensió, del món, els portuguesos buscaven al sud d’Àfrica noves possessions que els aportessin minerals preciosos o valuoses espècies, al mateix temps que es feien captius.

A causa que les matances de nadius a Amèrica estaven deixant sense mà d’obra els conqueridors, es va optar per iniciar el negoci de l’esclavitud, i van ser navegants portuguesos, holandesos i anglesos qui, en major mesura, s’aproparen a Àfrica per capturar “bestiar humà” que després seria venut a les colònies espanyoles d’Amèrica. La inferioritat tecnològica, i sobretot la falta d‘agressivitat, van suposar per als africans una derrota total.

Les zones de compra d’esclaus en particular, i tota l'Àfrica per extensió, eren conegudes com “la tomba de l'home blanc” per la quantitat de malalties i d'animals perillosos que acabaven amb la seva vida, per això els navegants negrers preferien posar-se d’acord amb reis i autoritats locals. Els negrers els compraven aquella gent que ja estava presa per haver comès delictes o que tenien deutes pendents amb la justícia, abans que haver de córrer el munt de riscos que suposava capturar-los. Però la contínua demanda de mà d’obra aviat va esgotar aquesta via, i llavors els europeus van emprendre ràtzies continuades, cosa que els resultava menys costós i més barat. Dahomey, Senegal i Zanzíbar van ser els llocs utilitzats per a aquest mercadeig.

Els europeus van organitzar un circuit que els resultava terriblement beneficiós: el triangle de l’esclavisme. A l’oest d’Àfrica (sobretot al Golf de Guinea) es carregaven persones per vendre-les al Carib i a les colònies angleses del sud d'Amèrica del Nord. Aquestes persones esclavitzades produïen béns colonials que s’elaboraven a Europa, i des d’allà es duien els productes manufacturats cap a l’est d’Àfrica, on es venien, i el cercle tornava a començar.

Un cop el mercat d’esclaus va arribar al seu punt de saturació, les potències europees varen començar a pensar en apoderar-se d’uns territoris que segurament ocultaven grans riqueses en minerals i fustes.

Al mateix temps que els governs pensaven apropiar-se de les colònies per objectius polítics i econòmics, les classes privilegiades enviaven homes per tal que visquessin les aventures que ells mateixos no s’atrevien a viure. D’aquesta manera van començar a pagar-se grans expedicions geogràfiques que descobriren zones tan romàntiques com el delta del riu Níger o les fonts del Nil. Aquestes missions no tan sols van elevar a la categoria d’exploradors immortals els seus protagonistes, sinó que van servir també perquè els països que costejaven l’operació s’anessin apoderant de més i més porcions d’Àfrica, a mesura que s’anaven coneixent les noves terres de l’interior.

Es pot dir, sense por a equivocar-se, que el centre d’Europa va prosperar i va posar les bases per llançar-se a la revolució industrial gràcies als esforços dels africans.”

L’article de Sergi Ramis no s’acaba aquí, segueix donant una valuosa informació sobre les grans ferides que aquella repugnant manera d’actuar va provocar a la població africana en aquells dies i les terribles conseqüències que, encara ara, se segueixen patint en molts llocs d’Àfrica per culpa de l’avarícia dels més poderosos, que miren impàvids com els diferents cabdills locals rivalitzen entre ells per fer-se amb el poder, empenyent la població, esgotada i empobrida, a lluitar enmig de sagnants i despietades guerres tribals.

Desgraciadament, el malaurat signe de l’esclavatge no ha desaparegut en els nostres dies, segueix ben latent en l’ànima de moltes persones, siguin grans o criatures, que a còpia d’enganys i amenaces, es veuen sotmeses a tota classe d’abusos per part de gent que, sense cap mena d’escrúpols, els fan caure dins un parany del que difícilment en sortiran ben parats.

Els negres (Montserrat Fortuny)

Últimament s’ha tornat a traduir “El càntic dels càntics”, de Salomó, la seva història d’amor amb la reina de Saba i s’ha descobert que, allà on deia “SÓC NEGRA PERÒ BONICA”,perquè ella n’era de negra, hauria de dir “SÓC NEGRA I BONICA”. Per què aquest PERÒ enlloc de l’”I”?

Qui ho va traduir era un BLANC, ben poc amic dels negres, aconsellat per l’Església, que no ha considerat mai aquella raça com a filla de Déu, com els blancs, sió que s’ha contemplat sempre com una raça inferior. Tot va començar quan Cam, un dels fills de Noé, va fer burla del seu pare perquè havia begut massa suc de raïm fermentat (el primer borratxo de la història) i va ser maleït i deportat a l’Àfrica. A ell se’l considera el pare de la raça negra.

A la raça negra li van en contra, no solament l’Esglèsia Catòlica, sinó també la Protestant, i totes les no cristianes. Sobretot la Islàmica.

Sempre hi ha hagut esclaus, des del començament de la història. Correntment eren els vençuts en les guerres, homes i dones i infants; els sans i bons, perquè els dèbils i malaltissos eren eliminats automàticament.

A més d’aquest fruit de les guerres, la raça negra ha tingut dins d’ella mateixa els enemics. Els mateixos cabdills negres empresonaven els seus compatriotes més pobres, els carregaven a les seves naus i, cap al Continent Blanc, a vendre’ls i, els blancs, a comprar-los.

Els amos disposaven d’ells com si fossin animals, més o menys domèstics. Pitjor encara, els fuetejaven, abusaven sexualment de les dones, els mataven…

El nostre país tampoc no n’ha estat lliure de culpa: qui no coneix Don Antonio López i López, el Marqués de Comillas, amb el seu monument en una plaça barcelonina? I això que és ben sabut que era un negrer.

Els Estats Units d’Amèrica són els que tingueren més esclaus negres, per a fer-los treballar a les plantacions de canya de sucre i de cotó, on feinejaven en unes condicions infrahumanes. També com a criats per a la feina domèstica, triant segurament els més agraciats. I tots ben vigilats perquè no s’escapessin, sobretot a l’època de la Guerra de Secessió, que lluitaven, els blancs del Nord contra els del Sud i els primers eren contraris a l’esclavitud dels negres.

Aquesta Guerra va començar el 1861 i va acabar el 1865, amb la victòria dels nordistes i amb l’abolició de l’esclavitud. I va començar el govern d’Abraham Lincoln, assassinat més tard.

No va acabar ací el sofriment dels negres, perquè es va fundar una associació de milions d’activistes, anomenada KKK, o sia, Ku Klux Klan, una societat secreta, amb un fort caràcter racista i xenòfob. Va ser dissolt el 1871, però va tornar encara amb més força a partir de 1920, proclamant la supremacia de la raça blanca, recorrent al terrorisme, a la violència i a actes intimidadors, com la cremada de creus, per tal d’oprimir les seves víctimes. I sembla que encara existeix, més d’amagat i són considerats grups d’odi extrem.

No sé què deuen pensar ara, amb el president de raça negra i descendent d’esclaus…