El tren de la vida (Carme Marquès)

Ara em pregunto com es podia ser feliç en una època on l’escassetat de tota mena, afectava la canalla nascuda en plena guerra civil.

Érem feliços per manca d’informació. La ràdio, la premsa, no informaven gaire d’allò que succeïa. De vegades, escoltant la gent gran esgarrapàvem algun mot que ens cridava l’atenció: “al camp de la Bota s’hi fan afusellaments, al Palau de Justícia estan plens els calabossos”...

Però nosaltres continuàvem jugant sense copsar l’abast del que deien. Car, un rerefons fosc, del qual no n’érem conscients ens creixia dins sense adonar-nos-en.

Vàrem aprendre a estimar la família, també l’amistat, respectar  tothom per igual. Valorar-lo ja era una altra cosa. Havíem aprés que els fill/es dels botiguers duien millors vestits i tenien els joguets que nosaltres mai podríem aconseguir...

D’aquelles mancances la vida m’ha compensat, les lliçons les he aprofitat. Donant, sempre he rebut més.

Entenc la vida com un viatge en tren, al néixer hi pugem, allà hi ha unes persones que ens fan companyia, desprès en pugen d’altres, a vegades ocupen seients contigus o bé més llunyans, pensem que ens acompanyaran sempre, per desgràcia no serà així i ells baixaran en alguna estació, deixant-nos orfes del seu amor, amistat, i companyia irreparable.

El trajecte continua, el viatge és llarg, suposem. El paisatge de vegades és meravellós: els prats són verds, d’un verd lluent que el sol escalfa i un esclat de flors ho encatifa tot. També pot ésser que en un revolt del trajecte uns núvols negres, atapeïts, enfosqueixin el panorama i ho veiem tot de color negre. El nostre ànim decau i pensem que els dies bons ja no tornaran, però vet ací que durant la nit, quan dormíem, en una estació qualsevol, han pujat uns jovenets carregats d’enormes motxilles i, alegres, omplen de llum el vagó sencer.

El trajecte continua, les estacions se succeeixen, algun passatger ens abandona, el sentiment d’enyor ens acompanyarà molt de temps, sovint les llàgrimes ens humitejaran els ulls, més ai, el trajecte continua. També sentim la necessitat de baixar i estirar les cames caminant pel prat florit que albirem des de la finestra. Ens diuen que tinguem paciència que encara no hem arribat al nostre destí, que ja ens avisaran quan sigui l’hora.

D’aquesta manera van passant les estacions, l’una rere l’altra i sembla que s’hagin oblidat de nosaltres. Dels passatgers ja no en queden gaires de coneguts, aquells que vàrem pujar alhora. Ni ha de nous, d’aquests no me’n sé el noms, però fan companyia.

Ja  tinc ganes de baixar-ne, el trajecte ha estat llarg. Estic cansada i l’esquena em fa mal. Desitjo arribar al meu destí per descansar i retrobar les persones que més m’he estimat.

Un sopor dolç, com una pesantor, fa que les parpelles em caiguin sobre els ulls. Vaig a dormir una estona.

Vet aquí la qüestió (Pilar Zabala)

Cal dir sempre la veritat? Es pot consentir la mentida? Davant d’aquesta doble pregunta es presenta una qüestió que a través de la història ha estat i encara és molt discutida.

El meu raonament em diu que sí, que cal dir sempre la veritat, però el meu sentiment em fa dubtar. Em diu que depèn molt de la circumstància i del moment i, sobretot, depèn de a qui va dirigida.

Hi ha persones, malaltes o no, que tot i sabent o intuint la causa del seus patiments no volen que ningú els digui la veritat. Haver d’admetre la realitat del fet que els preocupa els produeix un pànic extrem, prefereixen escoltar paraules que no els siguin doloroses, desitgen i volen creure com a veritat la mentida que se’ls dóna disfressada.

Altres, molt al contrari, s’enorgulleixen de dir, i també d’acceptar, la veritat. No volen admetre la possibilitat de dir una mentida, ni pietosa ni de cap altra mena. Ells diuen sempre la veritat, la seva veritat, i moltes vegades ho fan d’una manera brutal, sense aturar-se a pensar que poden estar equivocats, sense tenir en compte el mal que pot causar la seva impetuosa manera de fer.

Una altra cosa és quan un s’equivoca de bona fe. Considero que a aquesta persona no se la pot tractar de mentidera perquè no era la seva intenció perjudicar ningú. Només expressa la seva creença tal com la sent.

Hi ha dues classes de mentiders, els que suposen o coneixen la veritat i tot i així callen, i els que diuen una falsedat fent-la passar per veritat. Penso que en aquests casos el que s’ha de jutjar és la intenció que s’amaga en la seva ment.

Alguna gent menteix per diners, per obtenir el seu propi benefici. D’altres ho fan per amagar la seva debilitat.L’il·lusionista Marc Tempest, en preguntar-li sobre l’engany, va dir: “Un mag promet enganyar-te i ho fa. La màgia és l’única mentida honesta”.

El general xinès Sun Tzu va dir que tota guerra es basa en l’engany.

Pio Rossi, en el llibre Sobre la mentida diu el següent: “De veritats només n’hi ha una, les mentides són infinites”.

Sí, sí, no, no, potser, potser (Núria Soler)

La veritat i la mentida es barregen constantment, de tal manera que en l’inconscient es crea un estat perpetu d’indefinició.

Hi ha veritats absolutes, d’altres relatives i és en aquestes on s’insereix la mentida. Quan una veritat pot ser interpretada amb criteris diversos o bé pot ser considerada no del tot certa és quan apareix la mentida. Aquesta és una classe de mentida que pot tenir tantes variants com punts de vista hi hagi sobre la veritat.

Només cal que ens fixem de quantes formes diferents podem sentir explicar un mateix fet. Pot ser que totes siguin certes, però quan entre elles apareix un petit canvi, que no necessàriament ha de ser fals, es pot tergiversar el fet primer i aleshores és quan apareix la mentida.

No es pot dir que sigui intencionada però és segur que no s’ajusta a la veritat. I, en conseqüència, tot el que derivi de la versió no certa serà una mentida.

En alguna ocasió, aquesta premissa no té cap importància perquè el fet que l’ha originada tampoc no en té. En d’altres pot tenir derivacions greus, car la verificació dels fets es fa difícil d’aclarir.

Moltes vegades la falsedat s’origina en l’ús o en la comprensió d’algun concepte. Si no comprenem adequadament un concepte o el relat d’un fet, quan el volem transmetre a algú altre ho farem, segurament, de manera equivocada i per tant generarem una falsedat que pot anar ampliant-se tantes vegades com aquells que reben la informació la expliquin a d’altres i acabi completament tergiversada.

Hi ha altres tipus de mentides, que no modifiquen cap realitat perquè aquesta no existeix. La imaginació ens pot jugar males passades ja que, a vegades, un petit detall ens pot portar a fantasiejar sobre com podria haver estat un fet real i arribem a creure’ns que realment ho ha estat.

Hi ha, però, una mentida elaborada. És la creació d’una “veritat” no certa que es difon de manera intencionada per tal d’intentar crear una realitat falsa. Aquesta “veritat” s’escampa i arriba a tots els racons on la falta d’informació o de formació suficient impedeix discernir-ne l’autenticitat.

La mentida i la veritat van de bracet, és molt difícil separar-les car la nostra capacitat d’anàlisi no sempre és tan infal·lible com ens pensem.

Mentiras y verdades (M Jesús Mandianes)

La humanidad a lo largo de los siglos ha logrado progresar a pesar de que las civilizaciones surgidas en distintas épocas de la historia han sentado las bases de su estructura social en grandes mentiras.

Hubo un tiempo en que los hombres no entendían los fenómenos atmosféricos y mitificaban las fuerzas de la naturaleza convirtiéndolas en deidades a las que no dudaban en ofrecerles sacrificios humanos para aplacar su ira o lograr sus favores.

La Biblia desmitificó los fenómenos naturales poniéndolos al servicio del hombre, creado por Dios a su imagen y semejanza. Un Dios único al que pertenecían el cielo, la tierra y todo cuanto en ellos se contiene. Solo a él debían adorar y servir si no querían sentir el peso de su cólera infinita.

Tuvieron que llegar los filósofos griegos para separar el mito (lo que no puede probarse), del logos (la verdad fruto de la experiencia y del análisis), en definitiva la realidad palpable.

Las invasiones bárbaras destruyeron la cultura greco-romana hundiendo a Europa en un largo periodo de oscuridad cultural, la Edad Media impuso la fe ciega por encima de la razón. Grandes errores se establecieron como dogmas indiscutibles: Una tierra plana sostenida por cuatro columnas era el centro del sistema solar.

Oponerse a esta teoría era enfrentarse a la Inquisición que no dudaba en torturar y mandar a la hoguera a todos los que osaban poner en duda las mentiras impuestas como verdad incontestable. Solo Averroes, en el siglo XII, desde Al-Ándalus, logró imponer la filosofía aristotélica como referencia científica a la hora de describir la realidad (la verdad).

Pasaron los siglos y las mentiras sostuvieron el despotismo y los privilegios de las monarquías absolutas alegando que eran de origen divino. Llevaron a generaciones de jóvenes a perder su vida en los campos de batalla luchando por una bandera tras la cual se ocultaban solo intereses económicos. Justificaron el genocidio de pueblos y razas. Modificaron la historia haciendo aparecer como héroes libertadores a los que traicionaron la voluntad del pueblo conduciéndolo a guerras fratricidas. Se utilizan ahora para destruir impunemente el estado social y de derecho.

Pienso luego existo (Descartes). Esa debe de ser nuestra única verdad. Somos seres humanos capaces de reflexionar sobre el mundo que nos rodea, sobre el universo que nos envuelve. Estamos capacitados para analizar la información que nos llega a diario a través de los distintos medios de comunicación desechando las mentiras utilizadas con el único objeto de manipularnos.

Intuyo que la última gran falacia es establecer como única diferencia con los primates el gen miR-94. Asumo como verdad absoluta que estamos dotados de un “alma” que nos hace sentir respeto por nosotros mismos y los que nos rodean. Nos dota de creatividad e inteligencia para dar una respuesta racional a las dos grandes preguntas que han inquietado siempre al ser humano: ¿De dónde venimos? ¿Hacia dónde vamos?

La verdad - la mentira (Elisabet Prades)

Verdad - La palabra verdad proviene del latín “veritas” y significa lo que es cierto e indubitable. Antítesis de la mentira.

Mentira - Expresión o manifestación contraria a lo que se sabe, se cree o se piensa.

La verdad absoluta ha sido buscada desde la noche de los tiempos por la humanidad, se puede decir sin equivocarnos que desde sus orígenes. Desde los primeros brujos, siguiendo por los filósofos clásicos, los teólogos, los existencialistas... ¿Se debe negar entonces la verdad?

Verdad, todo aquello que es cierto e indubitable... Hoy me miro en el espejo, me refleja y es cierto que muestra mi imagen, ayer me miré y aparecía otra imagen y cuando me mire mañana descubrirá otra completamente distinta. ¿El espejo miente? Él, a cada instante nos muestra “su” verdad, y no nos engaña, porque a cada instante la verdad cambia sin ser mentira.

Mentira, manifestación contraria a lo que se sabe... Sin embargo, toda mentira está basada en una verdad que se cree, así que la mentira reafirma la verdad. La mentira también es una verdad deseada que a veces, a fuerza de ser repetida, se termina creyendo. Asimismo, ante la duda, siempre terminamos creyendo aquello que deseamos sea la verdad, aunque a veces no sea una ecuánime realidad y no nos molestemos en averiguarlo.

La verdad absoluta no existe, cada instante tiene la suya, relativa. Cada uno tenemos la nuestra, cada ser o pieza del universo posee otra completamente diferente. Cada lugar tiene su verdad que, en otro punto o contexto, es mentira. Por otra parte, la mentira siempre está basada en una verdad. En consecuencia no podrían existir la una sin la otra, siendo las dos mentira y las dos verdad.

Nada es verdad ni es mentira, todo es según el color del cristal con que se mira.

Assaig: Això era i no era (Antònia García)

Si es vol definir què és la veritat i què és la mentida, de primer sembla fàcil però quan s'hi aprofundeix resulta molt complicat perquè, com deia el poeta, tot és segons el color del cristall amb què es mira.

Els adults ensenyen als petits que no s'han de dir mentides. I per saber si un infant en diu, li fan ensenyar la llengua. És que es poden veure les mentides, a la llengua? I després també hi ha la intimidació: si es diuen mentides, poden caure les dents. A l'antiga Roma hi havia “la boca de la veritat”, una gran màscara de pedra amb la boca oberta. S'havia de posar la mà a dins d'aquella boca. Deien que si es tractava d'un mentider, la boca tallava la mà d'una mossegada. El cas és que els nens observen i comproven que els grans menteixen i no els passa res. I ells imiten els grans.

La prova que la mentida i la veritat és una qüestió difícil és que savis i filòsofs de tots els temps ho han estudiat. El resultat d'alguns dels estudis són les paradoxes, que tampoc s'han pogut solucionar. La paradoxa d'Epimènides, de Creta, que deia “tots els cretencs són uns mentiders”, potser és la més coneguda, però n'hi ha més, i totes creen contradiccions i confusió.

De vegades val més una mentida piadosa que una veritat cruel. A la pel·lícula Johnny Guitar, el protagonista demana a la seva estimada que li menteixi, que li digui que l'estima, encara que sigui mentida. I ella li fa cas, li diu “t'estimo, encara que sigui mentida”. I d'aquesta manera, estrafent la mentida, li diu la veritat.

Les paraules de Johnny Guitar a la pel·lícula foren utilitzades per l'escriptora Montserrat Roig per al títol d'un seu llibre. I entre les moltes coses interessants que hi diu, fa aquestes constatacions: “Hi ha qui em diu creadora perquè menteixo. Hi ha qui em diu mentidera perquè m'invento històries”.

En el món dels contes es fa molt evident aquest binomi de conceptes en les fórmules característiques de començament i acabament: “Això era i no era”, Rondalla ve, rondalla va, si no és mentida veritat serà”, “De follies i de rondalles jo us en contaré un grapat, les unes seran mentides, les altres seran veritats”, entre moltes d'altres.

El món de la ficció es pot extrapolar al món real, on certeses i falsedats es barregen i sovint es dedueix que, com el verí, la mentida i la veritat en dosis adequades no fan mal, al contrari, poden ajudar a viure més bé, a tenir una certa harmonia de tracte amb la resta de persones. Però, això sí, cal mesurar molt bé. Sobretot, cal mirar les coses des de tots els angles possibles, a través de vidres de colors diferents. I, com a resum, cal recordar la frase del poeta bengalí Rabindranath Tagore: “el riu de la veritat va per lleres de mentides”.

Realitats paral·leles (Anna Collado)

Segons el Diccionari de la Llengua Catalana, la veritat és: “Allò que realment és”, mentre que la mentida és: una “Asserció feta cientment contra la veritat”. Però, què és el que realment és? No és cert que la realitat depèn dels ulls amb què es mira? Per tant, existeix la veritat? De la mateixa manera, si la veritat no existeix, com és possible fer assercions contra ella?

Si no existeix, doncs, ni la veritat ni la mentida... on és la base de la nostra existència? És veritat que cada dia surt el sol? O és mentida? Obrim els ulls en realitat cada matí, o només ho imaginem?

A la pel·lícula El show de Truman, el desventurat protagonista triga més de vint anys a prendre consciència que tot el que l’envolta és una mentida... però, no és més veritat per a ell la mentida abans de descobrir-la que la suposada veritat que desconeix? I si la vida fos una mentida i nosaltres no ho sabéssim?

ID 34947140 © Dpikros | Dreamstime.com

Un altre exemple més clàssic: El mite de la caverna de Plató. Els presoner lligats a la caverna creuen que la veritat és el que els mostren les ombres de les figures que els projecten a la paret i estan tan convençuts que allò és la veritat que quan un d’ells aconsegueix escapar, descobreix la veritat i torna per explicar-ho als altres, aquests no se’l creuen i el prenen per boig.

Quina és doncs la vertadera realitat? La veritat o la mentida? Hollywood o “el món real”?

I encara, si partim de la base que la veritat és la que creiem que és, i tenint en compte que “dient la veritat, es perd l’amistat”, no és més raonable instal·lar-nos en la mentida per estar millor acompanyats? Què és millor, ser fals i tenir amics o ser franc i estar sol...

Que cadascú triï el camí, veritat, companyes?