dilluns, 20 de febrer de 2017

L'instant fugisser (Antònia García)



Si esbocines el teu temps en trossets cada vegada més petits, tindràs els instants. Com si diguéssim, la sorra més fina de les teves hores, les partícules gairebé invisibles dels teus minuts.          
            L'instant, tot i ser tan petit, pot tenir una gran força. Pensa en un llampec, en un terratrèmol, en una allau.
            Considera el poder de l'instant màgic, gloriós, de la sortida i de la posta del sol. Digues si no has pensat mai en el temps que triga la mirada per arribar a la claror d'una estrella que està a anys llum de tu. Digues si no t'has sentit fascinat pel que has endevinat en l'esguard de l'estimada, en un sol parpelleig. I digues si no t'ha arribat fins al fons de l'ànima algun somriure brevíssim, fugisser...
            En un obrir i tancar d'ulls. Així passa la teva existència. El temps fuig, corre, vola... El temps s'embolica en un garbuix de camins celestes i gira i gira eternament. Però el teu instant és incert. És tan ràpid que tot just comença i ja s'acaba. Com l'última alenada de la vida que declina. O com el primer alè, el primer batec, la primera vegada d'obrir els ulls quan la vida comença.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada