dilluns, 13 de febrer de 2017

Barreja de contes o contes barrejats (Montserrat Fortuny)



La Ventafocs es va espantar quan va sentir tocar les dotze campanades de la mitjanit. Tan bé que se sentia ballant amb el príncep! Va arrencar a córrer, se li va torçar un peu i va perdre la sabata de cristall. Va treure's l'altra amb un moviment ràpid i va arribar on l'havia deixada la carrossa. Però el vehicle ja havia volat, perquè passaven dos minuts de l'hora determinada.
            Va mirar en totes direccions fins que va veure un caminoi envoltat d'arbres, que li va semblar que anava en la direcció més propera a casa seva i el va enfilar, portant la sabateta a la mà esquerra i coixejant una mica. Però el caminet anava pujant i va desembocar en un bosc. Les branques dels arbres refulgien amb la llum de la lluna plena, les fulles semblaven maragdes. El silenci era total.
            Va seguir caminant fins que va arribar en una clariana. El terra, cobert d'herbes i de flors, també brillava. A l'altra banda de la clariana va veure una caseta blanca, amb una gran portalada, dues finestres a la façana i dos balcons plens de testos, amb flors de tots colors, al primer i únic pis. S'hi va acostar a poc a poc… El cor li bategava de pressa, de pressa. La porta només era ajustada. La va prémer cap endins i es va obrir en silenci. Es va trobar en un rebedor, il·luminat per la llum que entrava per les finestres. Va seguir per un passadís i va trobar una altra porta i la va obrir. Era una cambra petita, amb un llit, una tauleta de nit, un armari i dues butaques.
            Es va acostar al llit, va obrir els llençols i s'hi va ficar, vestida i tot, amb el vestit de festa. Estava tan cansada que es va adormir, només tancar els ulls.
            El sol que entrava per la finestra i li tocava la cara la va despertar, i abans de poder-se alçar, es va obrir la porta i va entrar un grup de set nans, de diferents edats i mides i tots cridant alhora: “No, no, una altra Blancaneu, no…!” “No sóc la Blancaneu ni sé qui és”, va contestar la noieta. “Em dic Poncellina, encara que a casa em diuen Ventafocs…!”
            Els nans li van demanar que els expliqués per què estava a casa seva i dormint al llit de la Blancaneu. I així ho va fer la donzella, mentre tots se l'escoltaven amb les boquetes obertes. Ells li van explicar també la història de la Blancaneu, comentant que totes dues havien estat víctimes de la seva madrastra, encara que, per sort, la d'ella no era bruixa. A això últim, la noia va contestar que ella en tenia tres, de bruixes, la madrastra i les dues germanastres..!
            Va voler saber com havia acabat la història de la Blancaneu i es va alegrar molt en veure que el bon príncep l'havia rescatada de la son-mort, feia només una setmana.
            Els nans li van oferir casa seva, mentre es guaria de la torçada de peu que havia sofert en la seva fugida del palau i van quedar tots encisats en contemplar la sabateta de cristall que li quedava.
            Al cap de pocs dies, la Poncellina ja es podia passejar pel bosc, al voltant de la casa, pensant sempre en el seu príncep i rumiant com ho havia de fer per anar al seu encontre i mostrar-li la sabata.
            Aquell matí, que ja era de plena primavera, el sol escalfava molt. La música dels ocells i el perfum de les flors omplien l'espai. La noieta va caminar una mica més que els altres dies i, en arribar en una altra clariana del bosc, va veure, a terra, un animalet molt pelut, que plorava i gemegava.
            S'hi va acostar, sense por, i la bestiola la va veure i va augmentar els seus plors.
            –Ai, nena bonica, no te'n vagis, no em deixis sol…!
            –Qui ets? –li va preguntar la Ventafocs.
            –Em diuen la Bèstia –va contestar–, però pensa que no hi ha ningú més pacífic que jo! Estic molt trist, desesperat, perquè la meva estimada, a qui li diuen la Bella, de tan bonica com és, va haver de marxar a casa seva i em va prometre que tornaria al cap d'una setmana i ja en fa dues i no ho ha fet.
            –No et desesperis, que algun motiu hi deu haver per la seva absència que no sigui el seu desamor. Vine amb mi i els meus amics, els nans, que són molt bondadosos, i t'ajudaran.
            Van arribar a la caseta i van explicar la història als amics, que, de seguida, es varen oferir per anar a casa de la Bella, per a veure què passava.
            Així ho varen fer els dos més grans i varen comprovar que les germanes de la Bella l'havien tancada amb pany i clau perquè no pogués marxar de casa seva i retornar al castell de la Bèstia.
            La van deslliurar i de seguida van tornar a la caseta on s'esperava el pobre enamorat.
            En veure'l, la Bella el va abraçar i li va dir que, aquests dies que havien estat separats, li havien fet veure que l'estimava i, per tant, que accedia a casar-se amb ell, tal com li ho havia demanat abans d'anar-se'n.
            Al mateix moment que ella deia aquestes paraules, la Bèstia va desaparèixer i, al mateix instant, va sorgir, al seu lloc, un príncep, alt i ben plantat, molt formós, que li va dir que una bruixa l'havia convertit en bèstia, fins que una donzella acceptés casar-se amb ell i que, per la mateixa maledicció, no ho podia explicar a ningú.
            Quina alegria! Els dos joves es van abraçar i, adreçant-se als seus salvadors, els van donar les gràcies més cordials, sobretot a la Poncellina.
            L'endemà, els nans van anar a la ciutat i es van trobar que el seu príncep, molt neguitós, es dedicava a anar de casa en casa, amb el seu seguici, portant la sabateta de cristall que havia perdut la Ventafocs i fent-la emprovar a totes les noies i que, fins a aquell moment, a cap d'elles no li entrava el peu a la sabata, per la qual cosa cada vegada estava més entristit.
            Llavors els nans el van fer anar amb ells i li van mostrar la seva caseta. Va entrar-hi i, només de veure la Ventafocs Poncellina, va caure de genolls davant seu. Però, seguint la successió, va demanar-li que s'emprovés la sabata, cosa que la noia va fer, i es va posar també la de l'altre peu, amb gran alegria de tothom.
            I aquest conte barrejat, s'ha acabat. Ja em direu si us ha agradat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada