dilluns, 20 de febrer de 2017

La incerta glòria de l'instant fugit (Elisabet Prades)



Va ser gloriós, esplendorós, gairebé inesborrable, l'instant etern d'aquell superb petó que ell em va fer a dins de l'ascensor.
            Cos contra cos, llavis fonent-se en una mateixa boca, una única llengua. No sé quant de temps va durar. En aquell noment sublim, el rellotge es va aturar i l'instant va ser curt i llarg, etern o tan breu...
            Mentre me'l feia, ell em deia que m'estimava, que m'adorava, que em portaria la lluna, que moriria amb mi si jo moria, i jo me'l creia malgrat que m'adonava que ell tan sols em desitjava, que no m'estimava.
            I en aquell mínim instant l'ascensor va ser un capvespre daurat, i una albada nacrada, i tot el mar, i tota la immensitat.
            Em va semblar que tocava el cel, vaig santificar-lo, magnificar-lo, glorificar-lo, el vaig anomenar el millor instant de la meva vida. L'únic instant, el que val tota una vida.
            Com n'anava, d'errada. El que em va semblar un delirium tremens no es va tornar a repetir mai més, va ser un miratge, un estel fugaç, un llamp.
            L'endemà, ell ja no em va buscar. Va ser un altre instant, també amb la seva pròpia glòria, més aviat amb la seva disglòria, però no el meu instant.
            I aquell instant sagrat, de mica en mica es va anar esvaint, allunyant, gairebé desapareixent, i cada vegada que reapareix és més boirós, entelat, desdibuixat, fins que ha esdevingut un reflex gairebé transparent.
            Ara, després d'haver passat el temps, ja no sé ni tan sols si va existir.
            Va ser un instant, com tots els instants, eteri, transparent, fugaç, efímer, i la seva incerta glòria es va esvair.
            I en remembrar-lo en la distància, em pregunto què se’n deu haer fet de la minsa, vençuda, incerta glòria d'aquell instant efímer?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada