El dia de l'ós blau (Antònia García)

L'ós blau és un animal mamífer que viu a les zones temperades a prop de la costa, als bosquets de pins i a prop dels conreus, ja que no té por de l'home. És molt fort i també molt àgil, s'enfila fàcilment als arbres i s'alimenta de fulles, fruites, arrels, mel, insectes i petits rosegadors. Igual que  les altres menes d'óssos, l'ós blau hiberna. S'encaua mentre dura el fred i no surt fins que la temperatura és més suau i els arbres borronen.

            Els habitants d'aquells indrets de la costa guarden religiosament els costums familiars com la joia més preuada. Un dels costums és la celebració del Dia de l'Ós Blau. És una tradició molt antiga, que ha anat passant d'una generació a una altra, i els joves preparen la festa amb la mateixa il·lusió que  els seus avantpassats.

            El Dia de l'Ós Blau s'escau a finals d'hivern. Encara negra nit, els adults i el jovent, homes i dones, es pinten la cara de color blau, es proveeixen de bastons de fusta d'avellaner i de còdols recollits al riu. Així que trenca l'alba, amb gran cridòria surten cap al bosc, colpegen els còdols, l'un contra l'altre, i venten cops de bastó als troncs dels arbres. Van a “despertar” l'ós blau. Mentrestant, la mainada, vigilada pels avis i tota esvalotada per la novetat, surt a peu de carrer o es queda a casa, però amb les cares enganxades als vidres de finestres i vidrieres, per espiar tot el que passa.

            En Marçal és un d'aquests nens que es deleixen per veure passar corrent pel carrer els óssos blaus, esbramegant, empaitats per la gent, fins que han fet la volta al poble. I després són acomboiats cap al bosc, on els homes els han deixat tot de menjar sobre unes escorces d'arbres perquè els óssos blaus, segurament debilitats per la hibernació, tinguin aliments a punt. Ve a ser com una ofrena dels humans a les forces de la naturalesa, representades per l'ós.

            Quan s'acaba la gresca i tothom és a casa, preparant-se per fer un esmorzar digne de festa major, en Marçal s'adona que al carrer, arran de casa, hi ha un ós molt petit. Sense dir res, procurant que no el vegin, obre la porta i agafa aquell osset. Se l'amaga sota el jersei i se'n va a la seva cambra. Allí li busca una caixa de cartró i li prepara una mena de niu amb una flassadeta de llana. Més tard, li porta llet amb un porronet i l'hi posa a la boca. L'ós, de color blau amb la panxeta blanca, ja satisfet, s'arrauleix i sembla que vulgui dormir. Però passada una estona, quan en Marçal va a mirar-se'l, no el troba a la caixa. L'osset s'ha enfilat al prestatge de la paret i s'ha quedat al costat dels llibres de contes. Sorprès, el noi agafa l'animaló i el torna a la caixa. Per uns moments, dubta. És una bona idea, quedar-se el cadell d'ós? No l'ensumarà, la mare óssa? I si ve a buscar la seva cria? I encara un altre dubte: quan els pares ho sàpiguen, li deixaran que es quedi l'animal, fora del seu hàbitat natural, que anirà creixent i creixent? En Marçal decideix deixar la qüestió per a l'endemà.

            L'endemà, quan es lleva, no troba el petit ós a la caixa. Mira per tot arreu. Res. On ha anat a parar, l'ós? Quan en Marçal surt de casa per anar a l'escola, veu que arran de la porta hi ha l'ós petit. Sense dir res, procurant que no el vegin, agafa l'osset i se l'amaga sota el jersei. Després li prepara una mena de niu amb la bufanda i posa niu i osset a dins de la cartera, amb els llibres i llibretes. De moment tot va bé, però quan el xicot torna de l'hora del pati, no el troba a la cartera. L'osset s'ha enfilat a l'ampit de la finestra i està intentant agafar una papallona que vola a prop d'ell. El noi agafa l'animaló i el torna a la cartera. Però no pot evitar que la Marta, la seva companya de taula, vegi l'ós. En Marçal li tapa la boca amb la mà per ofegar l'exclamació de sorpresa de la noia. Li xiuxiueja unes paraules a cau d'orella. I torna a dubtar. És una bona idea, quedar-se el cadell d'ós? No l'ensumarà, la mare óssa? I si ve a buscar la seva cria? I si això passa, no correran perill, els nens i els mestres? I si els altres nens també veuen l'osset i la mestra se n'adona, li deixaran que es quedi l'animal, fora del seu hàbitat natural? En Marçal no sap què fer. Demà ja ho decidirà.

            L'endemà, quan es lleva, el petit ós no és a la caixa. Mira per tot arreu i descobreix esglaiat l'osset damunt del balancí de la sala mentre el gat, davant seu, es llepa els bigotis i prepara la pota per atacar. D'una revolada, el noi enxampa l'ós, l'aparta de les urpes amenaçadores i foragita el gat, que salta del balancí fent marrameus. De moment, torna l'ós blau a la caixa. Però, què ha de fer? No se'l pot emportar pas, una altra vegada, a l'escola. Amb l'osset als braços, va a la cuina i ho explica tot a sa mare. La dona passa de la primera sorpresa a la preocupació. Què farà, la mare de l'osset? I si ve a buscar la seva cria? Mentrestant, perquè en Marçal se'n vagi tranquil a l'escola, li promet que vigilarà el petit ós i el tindrà amb ella fins que el noi torni d'escola. En Marçal passa el matí tot anguniós. Li sembla sentir esbramecs d'ós per tot arreu. Té por que la mare óssa no vagi a casa seva i venti urpada a sa mare o a son pare. I pensa que ell mateix fa olor d'ós, i els óssos tenen molt d'olfacte... I si, quan torni cap a casa, l'óssa el segueix? I si...? Quan arriba a casa comprova, alleujat, que no ha passat res de mal. La mare té l'osset a la falda mentre repassa els comptes del dia. El pare promet al noi que mirarà de resoldre el problema.

            L'endemà al matí, per tercer dia consecutiu, la caixa de l'ós és buida. La mare tranquil·litza el noi. Li diu que son pare se l'ha emportat a la ciutat, a un zoològic, per veure si troba un osset blau igual. Si el troba, podrien tornar el petit ós a la mare óssa, al bosc, i ell es podria quedar el nou osset. A la tarda, quan en Marçal arriba a casa, ja s'ha fet el canvi. I a sobre del seu llit troba un nou cadell d'ós blau, igual, igual que el primer. Aquest ós, sí que se'l pot quedar, li diuen els pares. L'han comprat per a ell. El noi respira fondo. El petit osset blau, peludet i flonjo, se'l mira amb ulls enjogassats i li salta a les mans. S'enfila pel braç i se li asseu a l'espatlla. Li fa pessigolles al coll amb el musell. En Marçal somriu, content. Ja no ha de tenir por de la mare óssa. 

            I, per a qui no ho sàpiga, l'ós blau de peluix és un animal que viu a les zones temperades, a prop de les cases, fins i tot al seu interior. No té por dels homes. I encara menys dels infants. És un animal àgil, s'enfila fàcilment a sobre dels llits o als prestatges. I quan ve el fred, hiberna en un calaix i no es desperta fins que no arriba el Dia de l'Ós Blau.