dilluns, 13 de febrer de 2017

El porquet dorment (Antònia García)



Una vegada hi havia una truja que vivia en una granja de porcs. Acabava de garrinar vuit preciosos marranxons de color de rosa amb la cueta tota rinxolada. La mare truja estava molt enfeinada amb els seus petits, oinc, oinc!, que amb el temps van créixer i es van convertir en uns porcellets ben grassonets.
            Un dia, un dels porquets es va esgarrinxar amb el filferro de la tanca, oinc!, i  li va sortir una mica de sang. Com que era molt aprensiu, li va agafar un desmai. La mare truja prou que li va llepar la petita ferida, srlap, srlap, però el porquet no va retornar, va quedar ben adormit i el granger el va posar en una soll petita plena de palla, pensant que ja es despertaria.
            Els dies següents, pel costat de la granja va passar un gat, trepitjant fort amb les seves botes i miolant, mèuuu, mèuuu...!, però el porquet no va sentir res. Després va passar un soldat de plom que només tenia una cama i anava tocant un tambor, ram, ram, ram pataplam! El garrí continuava dormint. Va passar una nena amb una caputxa vermella i, en veure el porquet adormit, li va fer ensumar la mel i les coques que duia per a la seva àvia, esnif, esnif..., però com si res. Una nit, va passar rabent una carrossa, ruummm...!, i darrere seu va arribar un príncep amb una sabata de cristall, clinc...! En veure el porc rosadet, com el color de les galtes de la seva estimada, per si de cas li va emprovar la sabateta, però només va aconseguir embrutar-la... Ecs!
            El granger i la grangera estaven molt estranyats amb aquell porc dorment. No sabien què fer-ne. I mentrestant, s'acostava Sant Martí. Això sí, de tant en tant li canviaven la palla de la soll i posaven aigua neta en un recipient, per si es despertava.
            Un dia, a la cort dels porcs, junt amb la palla hi va anar a parar una rateta molt eixerida i polida, que ho volia tot ben net, i no parava d'escombrar i escombrar. En veure el porquet dorment, li va ventar cop d'escombra per despertar-lo, pataplaf!, perquè volia escombrar aquell tros. Com que el porcell va continuar dormint com una soca, la rateta va canviar de tàctica. En lloc de la violència, va emprar la suavitat i la seducció: es va pentinar, es va posar un llaç a la cueta, i li va fer un petó a la galta. Ssmuac...! Allò va ser oli en un llum! El garrí es va despertar i la primera cosa que va veure va ser el musell, els ullets vius i els bigotis d'aquell ratolí tan ben guarnit, i se'n va enamorar bojament. La rateta dubtava. Per una banda, aquell godall li semblava un mandrós i un xic porquissó, encara que tenia uns pernils atractius. Per una altra banda, va sentir una música molt bonica, tiroliro, tiroliro...!, i va veure tot de rats i rates que seguien un jove ben plantat que tocava una flauta. Aquella música tenia un gran poder d'atracció i la rateta es va decantar per seguir el flautista cap a Hamelin.
            Però quan el flautista i les rates van entrar al bosc, els va sortir de trascantó un llop enorme, grouuuu...!, amb uns ullals esmolats, la llengua fora i els ulls enfebrats per la gana. Es va llançar al coll del flautista i li va seccionar la jugular d'una queixalada. Nyec! Totes les rates van fugir esparverades. Hiii... hiii...! La rateta, amb el llaç mig desfet, va córrer cap a la granja i es va amagar sota la palla de la soll del porquet dorment, que ja no dormia. Ell li va dir que no tingués por, que ell la defensaria de qualsevol perill. La rateta, en veure'l tan encaterinat, se'l va mirar amb uns altres ulls i va acceptar que fossin parella de fet.
            Des d'aquell dia que viuen feliços i contents, i la cort està més neta que una patena. I si no són morts, és que encara son vius. I qui no ho vulgui creure, que ho vagi a veure.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada