L'ós formiguer (Eduard Alonso)

L'ós formiguer és descendent directe o indirecte del Big Bang Formiguer. Tots dos són gurmetaires i formigatòlegs. En el cas del Big Bang formiguer, la seva especialitat són els gèneres de formigues que tenen el seu hàbitat en els forats negres celestes.

Pel que fa al nostre company mamífer resident en el nostre estimat planeta Terra, el seu hàbitat va des de les sabanes fins a les selves plujoses. El seu musell és allargat i acaba en una minúscula boca circular per on treu la llengua filiforme. Per simpatia, és possible que la forma del musell ajudés a dissenyar la primera aspiradora mecànica inventada i fabricada per Hoover i Murray l'any 1905 als Estats Units d’Amèrica. També és probable que l'aspirador no sigui l'única cosa que els humans han copiat d'aquests óssos tan pacífics, educats i bons caminadors: en certs països del sud-est d'Àsia, és usual menjar formigues torrades, fregides, etc. Hem de dir que el nostre mamífer d'avui se les menja al natural, i és un gran exponent d'una mentalitat i un comportament altament ecològics el fet que només consumeix de 130 a 140 formigues de cada formiguer. Es calcula que l'ós formiguer menja unes trenta mil formigues diàries. Això significa que necessita un territori molt gran amb prou nius de formigues per completar la seva dieta diària. Això facilita el manteniment i la vida de les colònies de formigues i no exhaureix les formigues dels ous d'or.

Per què anomenem l'ós formiguer gurmetaire i formigatòleg?

Perquè dels milers i milers de gèneres de formigues existents, només consumeix els gèneres més saborosos i nutritius, com els Camponotus, Solenopsis i Pheidole, talment la crème de la crème.

El valor altament ecològic d'aquest animal també queda demostrat per la seva no interferència amb altres animals o els humans, mantenint l'ecosistema del seu hàbitat intacte. És un animal que no coneix el colesterol alt ni l'excés de triglicèrids, atès que les formigues que formen el seu menjar no tenen greix i estan ben musculades de tant caminar. Una altra característica ecològica és la seva cua gran i desplegable, que fa que no li calguin flassades per dormir o abrigar-se.

El dia del cargol (Llum)

Ací a Catalunya  som gent molt interessada pels cargols.

Em tenim un munt de  tipus, i tant els estimen que acabem cruspint-nos-els i amb molta alegria, per això els cuinem de mil maneres .

Esperem amb delit EL DIA DEL CARGOL. La gent va al camp i mira i remena per veure el primer.

I sí, arriba el moment després de dies de dolça pluja i pujada de les temperatures. Això ajuda a que esclatin els ouets.

Van apareixent petits cossos, tovets, carregats amb la seva closca, arrossegant-se lentament  sobre un peu clar, de marxa ondulant.

Unes banyetes obertes, allargant-se, mirant a tot arreu, amb el puntet negre al mig, van pujant per tiges, passejant sobre el verd mant tendre, mossegant fulletes, amagant-se entre plantes, investigant què hi ha a l’altra banda.

Les persones ja n’estan segures: la Primavera ja ha arribat.

Els pantalons s’alleugeren, es veuen faldilles i vestits, hi ha més jaquetes i menys abrics. Les botes són substituïdes per sabatetes i bambes. Les cames de les joves llueixen bé.

Els agosarats porten mànigues curtes i els tatuats ens deixen veure els seus dibuixos.

El bon temps serà més llarg cada dia.

S’ha de començar a pensar i preparar les vacances, l’estiu, la platja.

El Dia de la Marmota (Elisabet Prades)

"El Dia de la Marmota és un mètode folklòric usat pels grangers, especialment dels Estats Units i el Canadà, per predir la fi de l'hivern, basat en el comportament de l'animal quan surt d'hivernar el 2 de febrer.

Segons la creença, si la marmota, en sortir del cau, "no es veu l'ombra" perquè el dia és ennuvolat, deixarà el cau, la qual cosa significa que l'hivern acabarà aviat. Si, per contra, és un dia assolellat i la marmota "es veu l'ombra" i es torna a ficar al cau, vol dir que l'hivern durarà sis setmanes més.

El dia de la marmota assenyala aproximadament la meitat del període que va entre el solstici d'hivern i l'equinocci de primavera, de forma similar al dia de Tots Sants o el Dia dels Difunts (l'equivalent al Halloween), que assenyala la meitat del període que va entre l'equinocci de tardor i el solstici d'hivern."

Viquipèdia

EL JORN DE L'OCELL

Temps era temps, en un país de conte, un dia a l'any, quan l'hivern ja repapiejava, en sortir el sol, el vell més vell de tots els vells esdevenia ocell. Llavors estenia les ales i volava i volava fins a la muntanya més alta del país.

En arribar al cim, es posava en un arbre solitari que s'alçava eternament al pic. Aquell arbre era màgic i quan l'ocell arribava, si l'hivern estava gairebé adormit, començava a florir i a omplir-se de fulles i fruits. Llavors l'ocell en menjava i agafava forces per tornar abans del capvespre al poble on l'esperaven amb expectació tots els seus habitants.

Però, ai! Si l'hivern encara estava despert, l'arbre restava sec. L'ocell, que romania sense esma, cansat, vençut i sense ombra ni fruits per reparar forces, jeia sol en una branca nua i moria de fred.

Llavors la gent del poble sabia que l'hivern encara trigaria a marxar.

EL JORN DE L'ORENETA

En el país més gran del món, per saber si l'hivern està a les acaballes, el dia 2 de febrer fan una gran festassa. Van al camp, a prop del riu, i observen una marmota. Si en sortir del seu refugi fa sol, en veure la seva ombra l'animaló torna al cau. Això indica que el fred encara restarà per un quant temps. En canvi, si en sortir fa núvol i no veu la seva ombra, deixa el cau. Llavors vol dir que la primavera és a prop.

En el meu petit país, “tan petit que quan el sol se'n va a dormir mai no està prou segur d'haver-lo vist,” hi ha una dita que diu “si la Candelera riu el fred és viu i si la Candelera plora el fred és fora”. La candelera se celebra també el 2 de febrer, i realment, si és un dia radiant podem fer una bona recollida de llenya, però si plou ja podem començar a treure mantes i preparar roba de primavera.

Però jo sé un altre truc per endevinar quan ha arribat la primavera: el capvespre que estic a la terrassa i sento xisclar les orenetes, ben segur que l'hivern ha fugit.

Avui som a vint-i-set de febrer. Aquest febrer la Candelera ha estat seriosa, ni ha rigut, ni ha plorat i jo encara no he sentit xisclar les orenetes.

Escarbotarà la merla el teu jardí

allà on les magnòlies no floreixen.

I les albades seran plenes de boires i silenci.

El dia de l'ós (Montserrat Fortuny)

L'exercici d'avui m'ha fet pensar en el llibre que vaig comprar quan vaig veure el nom de l'autor: Joan-Lluís Lluís. M'agrada tant, quan parla de la nostra llengua, sobretot de la modalitat de la Catalunya Nord...! I també quan explica les llengües que estan a punt de desaparèixer d'aquest món, que són moltes. El trobo a la revista Presència, del diari oficial de Catalunya El Punt Avui, amb el títol de “A cremallengües”.

Aquesta novel·la l'anomena El dia de l'ós. Està molt ben escrita. Donaria gust de llegir-la si no fos per l'argument, que no em va agradar gens, fins i tot em va fer patir i em va deixar mal gust de boca.

Representa una noia, nada a la Catalunya Nord, en un poble dels Pirineus i que fa molts anys que va fugir de casa seva, pels mals tractes del seu pare i per la seva pobra mare, que anava perdent el cap pels maltractaments del marit.

Li comuniquen el decés de la seva mare. S'ha suïcidat. Agafa quinze dies de vacances i hi va. De seguida veu la gran diferència entre el poble i la gran ciutat i pensa que se n'anirà “demà passat mateix”. Però passen els dies i les setmanes… Sembla que hi hagi una cosa sobrenatural que la retingui.

Quasi no veu el seu pare, no coincideixen a casa ni enlloc, només a les nits, cadascú tancat a la seva cambra, ell quasi sempre borratxo.

S'acosta la celebració del “dia de l'ós”, la gran festa anual, en començar la primavera.

Nota que la gent se la mira d'una manera estranya, com si li tinguessin por… Vol marxar “demà passat mateix”, però es queda.

El dia abans de la festa, a la nit, els veïns la van a buscar i la porten a la Casa de la Vila. Ella no s'hi nega, s'hi deixa portar.

Un cop a dins veu que, a la sala gran, hi ha quasi tot el poble.

L'agafen i l'estiren damunt d'una taula i ella no fa res per a resistir-s'hi.

El metge li abaixa els pantalons i “la visita”.

“No, no ho és, no…!”, diu, i tothom respira alleujat. I se'n van contents, la deixen sola i, quan es refà una mica, se'n torna a casa.

Llavors recorda la llegenda: diu que el dia que retorni una noia que havia fugit del poble, quan arribi el “dia de l’ós”, aquesta fera l'anirà a buscar i s'aparellaran i, a continuació, aquella nit, a la llum de la lluna plena i de les torxes, l'ós matarà la gent del poble i s’endurà la noia a les muntanyes... Tot això si ella és verge. Si ho hagués estat, perquè l'ós no complís aquesta llegenda, l'haurien mort a la gran foguera, abans que arribés la fera.

Però, com que no ho és, ja no hi ha perill i per això la deixen que torni a casa o que se'n vagi d'una vegada.

Ella se'n va al bosc i fa el que feia la seva mare: va tocant el tronc de tots els arbres, donant-los cops de puny tan forts com poden les seves mans, convertides en punys…!

El dia de l'ós blau (Antònia García)

L'ós blau és un animal mamífer que viu a les zones temperades a prop de la costa, als bosquets de pins i a prop dels conreus, ja que no té por de l'home. És molt fort i també molt àgil, s'enfila fàcilment als arbres i s'alimenta de fulles, fruites, arrels, mel, insectes i petits rosegadors. Igual que  les altres menes d'óssos, l'ós blau hiberna. S'encaua mentre dura el fred i no surt fins que la temperatura és més suau i els arbres borronen.

            Els habitants d'aquells indrets de la costa guarden religiosament els costums familiars com la joia més preuada. Un dels costums és la celebració del Dia de l'Ós Blau. És una tradició molt antiga, que ha anat passant d'una generació a una altra, i els joves preparen la festa amb la mateixa il·lusió que  els seus avantpassats.

            El Dia de l'Ós Blau s'escau a finals d'hivern. Encara negra nit, els adults i el jovent, homes i dones, es pinten la cara de color blau, es proveeixen de bastons de fusta d'avellaner i de còdols recollits al riu. Així que trenca l'alba, amb gran cridòria surten cap al bosc, colpegen els còdols, l'un contra l'altre, i venten cops de bastó als troncs dels arbres. Van a “despertar” l'ós blau. Mentrestant, la mainada, vigilada pels avis i tota esvalotada per la novetat, surt a peu de carrer o es queda a casa, però amb les cares enganxades als vidres de finestres i vidrieres, per espiar tot el que passa.

            En Marçal és un d'aquests nens que es deleixen per veure passar corrent pel carrer els óssos blaus, esbramegant, empaitats per la gent, fins que han fet la volta al poble. I després són acomboiats cap al bosc, on els homes els han deixat tot de menjar sobre unes escorces d'arbres perquè els óssos blaus, segurament debilitats per la hibernació, tinguin aliments a punt. Ve a ser com una ofrena dels humans a les forces de la naturalesa, representades per l'ós.

            Quan s'acaba la gresca i tothom és a casa, preparant-se per fer un esmorzar digne de festa major, en Marçal s'adona que al carrer, arran de casa, hi ha un ós molt petit. Sense dir res, procurant que no el vegin, obre la porta i agafa aquell osset. Se l'amaga sota el jersei i se'n va a la seva cambra. Allí li busca una caixa de cartró i li prepara una mena de niu amb una flassadeta de llana. Més tard, li porta llet amb un porronet i l'hi posa a la boca. L'ós, de color blau amb la panxeta blanca, ja satisfet, s'arrauleix i sembla que vulgui dormir. Però passada una estona, quan en Marçal va a mirar-se'l, no el troba a la caixa. L'osset s'ha enfilat al prestatge de la paret i s'ha quedat al costat dels llibres de contes. Sorprès, el noi agafa l'animaló i el torna a la caixa. Per uns moments, dubta. És una bona idea, quedar-se el cadell d'ós? No l'ensumarà, la mare óssa? I si ve a buscar la seva cria? I encara un altre dubte: quan els pares ho sàpiguen, li deixaran que es quedi l'animal, fora del seu hàbitat natural, que anirà creixent i creixent? En Marçal decideix deixar la qüestió per a l'endemà.

            L'endemà, quan es lleva, no troba el petit ós a la caixa. Mira per tot arreu. Res. On ha anat a parar, l'ós? Quan en Marçal surt de casa per anar a l'escola, veu que arran de la porta hi ha l'ós petit. Sense dir res, procurant que no el vegin, agafa l'osset i se l'amaga sota el jersei. Després li prepara una mena de niu amb la bufanda i posa niu i osset a dins de la cartera, amb els llibres i llibretes. De moment tot va bé, però quan el xicot torna de l'hora del pati, no el troba a la cartera. L'osset s'ha enfilat a l'ampit de la finestra i està intentant agafar una papallona que vola a prop d'ell. El noi agafa l'animaló i el torna a la cartera. Però no pot evitar que la Marta, la seva companya de taula, vegi l'ós. En Marçal li tapa la boca amb la mà per ofegar l'exclamació de sorpresa de la noia. Li xiuxiueja unes paraules a cau d'orella. I torna a dubtar. És una bona idea, quedar-se el cadell d'ós? No l'ensumarà, la mare óssa? I si ve a buscar la seva cria? I si això passa, no correran perill, els nens i els mestres? I si els altres nens també veuen l'osset i la mestra se n'adona, li deixaran que es quedi l'animal, fora del seu hàbitat natural? En Marçal no sap què fer. Demà ja ho decidirà.

            L'endemà, quan es lleva, el petit ós no és a la caixa. Mira per tot arreu i descobreix esglaiat l'osset damunt del balancí de la sala mentre el gat, davant seu, es llepa els bigotis i prepara la pota per atacar. D'una revolada, el noi enxampa l'ós, l'aparta de les urpes amenaçadores i foragita el gat, que salta del balancí fent marrameus. De moment, torna l'ós blau a la caixa. Però, què ha de fer? No se'l pot emportar pas, una altra vegada, a l'escola. Amb l'osset als braços, va a la cuina i ho explica tot a sa mare. La dona passa de la primera sorpresa a la preocupació. Què farà, la mare de l'osset? I si ve a buscar la seva cria? Mentrestant, perquè en Marçal se'n vagi tranquil a l'escola, li promet que vigilarà el petit ós i el tindrà amb ella fins que el noi torni d'escola. En Marçal passa el matí tot anguniós. Li sembla sentir esbramecs d'ós per tot arreu. Té por que la mare óssa no vagi a casa seva i venti urpada a sa mare o a son pare. I pensa que ell mateix fa olor d'ós, i els óssos tenen molt d'olfacte... I si, quan torni cap a casa, l'óssa el segueix? I si...? Quan arriba a casa comprova, alleujat, que no ha passat res de mal. La mare té l'osset a la falda mentre repassa els comptes del dia. El pare promet al noi que mirarà de resoldre el problema.

            L'endemà al matí, per tercer dia consecutiu, la caixa de l'ós és buida. La mare tranquil·litza el noi. Li diu que son pare se l'ha emportat a la ciutat, a un zoològic, per veure si troba un osset blau igual. Si el troba, podrien tornar el petit ós a la mare óssa, al bosc, i ell es podria quedar el nou osset. A la tarda, quan en Marçal arriba a casa, ja s'ha fet el canvi. I a sobre del seu llit troba un nou cadell d'ós blau, igual, igual que el primer. Aquest ós, sí que se'l pot quedar, li diuen els pares. L'han comprat per a ell. El noi respira fondo. El petit osset blau, peludet i flonjo, se'l mira amb ulls enjogassats i li salta a les mans. S'enfila pel braç i se li asseu a l'espatlla. Li fa pessigolles al coll amb el musell. En Marçal somriu, content. Ja no ha de tenir por de la mare óssa. 

            I, per a qui no ho sàpiga, l'ós blau de peluix és un animal que viu a les zones temperades, a prop de les cases, fins i tot al seu interior. No té por dels homes. I encara menys dels infants. És un animal àgil, s'enfila fàcilment a sobre dels llits o als prestatges. I quan ve el fred, hiberna en un calaix i no es desperta fins que no arriba el Dia de l'Ós Blau.

L'instant fugisser (Antònia García)

Si esbocines el teu temps en trossets cada vegada més petits, tindràs els instants. Com si diguéssim, la sorra més fina de les teves hores, les partícules gairebé invisibles dels teus minuts.          

            L'instant, tot i ser tan petit, pot tenir una gran força. Pensa en un llampec, en un terratrèmol, en una allau.

            Considera el poder de l'instant màgic, gloriós, de la sortida i de la posta del sol. Digues si no has pensat mai en el temps que triga la mirada per arribar a la claror d'una estrella que està a anys llum de tu. Digues si no t'has sentit fascinat pel que has endevinat en l'esguard de l'estimada, en un sol parpelleig. I digues si no t'ha arribat fins al fons de l'ànima algun somriure brevíssim, fugisser...

            En un obrir i tancar d'ulls. Així passa la teva existència. El temps fuig, corre, vola... El temps s'embolica en un garbuix de camins celestes i gira i gira eternament. Però el teu instant és incert. És tan ràpid que tot just comença i ja s'acaba. Com l'última alenada de la vida que declina. O com el primer alè, el primer batec, la primera vegada d'obrir els ulls quan la vida comença.