―Que bé que hagis pogut venir ―li
va dir al Joaquim, amb un ampli somriure al rostre ombrejat per una espessa
barba on ja es veien cabells blancs. Semblava que l’emoció fes espurnejar una
incipient llàgrima que ell separà amb un gest de la mà.
―Difícil d’ignorar,
ja saps que et tinc en gran estima ―li contestà amb veu amb prou feines audible
a causa de l’emoció que el trasbalsava.
―Tu diràs,
estimat Joan. El teu misteriós missatge
no m’ha deixat dormir en tota la nit ―va dir, amb posat preocupat.
―No sé si saps
que fa uns mesos va morir la meva mare ―va dir en Joan, amb la veu trencada per
la pèrdua irreparable de l’ésser estimat―. Com ja saps, mai no m’he casat i
sempre hem viscut junts; la llar, la de sempre.
Un silenci
emocionat s’instal·là entre els amics, només trencat pel soroll de tasses i culleres al fons del bar.
Els dos homes estaven asseguts en una de les tauletes més allunyades del
taulell.
En Joaquim
acotà el cap, no calia dir cap paraula, ell havia conegut la mare d’en Joan i
coneixia els lligams tan estrets que els unien. Amb un impuls, agafà la mà del
seu amic i la va prémer amb afecte per demostrar-li el dol que li produïa la
notícia. Passats uns instants, en Joan inicià el diàleg.
―Bé, el cas és
que he rebut l’herència de la mare. És prou quantiosa per donar-me l’oportunitat
de satisfer el somni de la meva vida. Viatjar al Tibet.
En Joaquim obre
uns ulls com plats i un oh allargassat surt dels seus llavis.
Com que l’amic
no comenta res, en Joan continua.
―He pensat que
tu m’acompanyis. Tu, com a expert en estudis tibetans, ets la persona més
indicada. Què te’n sembla? No cal que contestis ara mateix. Tu t’ho penses, i
quan sàpigues què vols fer m’ho fas saber i llavors, plegats, començarem a
planejar-ho ―diu amb veu vibrant, pensant en un futur millor, d’esdeveniments
venturosos. Els ulls uns moments abans tristos, ara brillen confiats en un
esdevenir prometedor.
En Joaquim
continua en un estat de sorpresa tal que el color li ha fugit del rostre i les
paraules també li han fugit dels llavis. Un llarg silenci s’instal·la entre
ambdós.
Sort que en
aquell moment el cambrer s’acosta per saber si volen prendre res.
―Bé, com pots
comprendre, les dues notícies m’han deixat en un estat de xoc. Sobre la primera,
sàpigues que lamento tan irreparable pèrdua i t’acompanyo en el teu dol ―va
dir, amb veu plena d’emoció―. De la segona, no surto de la meva sorpresa, em
costa d’assimilar-la, ignorava el teu
desig de fer aquest viatge. Em sembla molt bé. Quan em recuperi de la sorpresa
et donaré una resposta adequada. Ara parlem de nosaltres, del que ens ha
succeït durant aquests llargs anys sense saber res de les nostres vides. I
prenem el cafetó i si pot ser, acompanyat d’un conyac millor.
Una forta rialla va unir més
aquells amics de tota la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada