Converses (Carme Marquès)

―Que bé que hagis pogut venir ―li va dir al Joaquim, amb un ampli somriure al rostre ombrejat per una espessa barba on ja es veien cabells blancs. Semblava que l’emoció fes espurnejar una incipient llàgrima que ell separà amb un gest de la mà.

―Difícil d’ignorar, ja saps que et tinc en gran estima ―li contestà amb veu amb prou feines audible a causa de l’emoció que el trasbalsava.

―Tu diràs, estimat Joan. El teu misteriós missatge  no m’ha deixat dormir en tota la nit ―va dir, amb posat preocupat.

―No sé si saps que fa uns mesos va morir la meva mare ―va dir en Joan, amb la veu trencada per la pèrdua irreparable de l’ésser estimat―. Com ja saps, mai no m’he casat i sempre hem viscut junts; la llar, la de sempre.

Un silenci emocionat s’instal·là entre els amics, només trencat pel  soroll de tasses i culleres al fons del bar. Els dos homes estaven asseguts en una de les tauletes més allunyades del taulell.

En Joaquim acotà el cap, no calia dir cap paraula, ell havia conegut la mare d’en Joan i coneixia els lligams tan estrets que els unien. Amb un impuls, agafà la mà del seu amic i la va prémer amb afecte per demostrar-li el dol que li produïa la notícia. Passats uns instants, en Joan inicià el diàleg.

―Bé, el cas és que he rebut l’herència de la mare. És prou quantiosa per donar-me l’oportunitat de satisfer el somni de la meva vida. Viatjar al Tibet.

En Joaquim obre uns ulls com plats i un oh allargassat surt dels seus llavis.

Com que l’amic no comenta res, en Joan continua.

―He pensat que tu m’acompanyis. Tu, com a expert en estudis tibetans, ets la persona més indicada. Què te’n sembla? No cal que contestis ara mateix. Tu t’ho penses, i quan sàpigues què vols fer m’ho fas saber i llavors, plegats, començarem a planejar-ho ―diu amb veu vibrant, pensant en un futur millor, d’esdeveniments venturosos. Els ulls uns moments abans tristos, ara brillen confiats en un esdevenir prometedor.

En Joaquim continua en un estat de sorpresa tal que el color li ha fugit del rostre i les paraules també li han fugit dels llavis. Un llarg silenci s’instal·la entre ambdós. 

Sort que en aquell moment el cambrer s’acosta per saber si volen prendre res.

―Bé, com pots comprendre, les dues notícies m’han deixat en un estat de xoc. Sobre la primera, sàpigues que lamento tan irreparable pèrdua i t’acompanyo en el teu dol ―va dir, amb veu plena d’emoció―. De la segona, no surto de la meva sorpresa, em costa d’assimilar-la,  ignorava el teu desig de fer aquest viatge. Em sembla molt bé. Quan em recuperi de la sorpresa et donaré una resposta adequada. Ara parlem de nosaltres, del que ens ha succeït durant aquests llargs anys sense saber res de les nostres vides. I prenem el cafetó i si pot ser, acompanyat d’un conyac millor.

Una forta rialla va unir més aquells amics de tota la vida.