Visita al dentista (Antònia García)

Ara que ja no sóc una criatura, em puc riure de les pors infantils que vaig patir. Però en aquella edat m'ho passava molt malament i no entenia que les persones grans no en tinguessin, de por.

            Una cosa que em feia pànic era anar al dentista.

            Quan la mare em deia que em rentés les dents, que aniríem a la consulta del doctor Soler, jo ja començava a tremolar. L'ajudant del dentista, una noia molt agradable, ens feia passar a la saleta on ja s'esperava alguna altra persona. Després entràvem en una altra saleta que feia olor com de líquid per glopejar i el doctor ens saludava, es mirava la meva fitxa i em feia seure en aquella mena de cadira allargassada. Jo m'imaginava que m'asseia en una cadira elèctrica per ajusticiar criminals. Només de veure aquell parament d'eines que, per mi, eren veritables instruments de tortura, ja em sentia marejat, la camisa no m'arribava al cos i em costava de respirar. El dentista es posava la mascareta de color verd i uns guants de color blau. Encenia el focus i em feia obrir la boca, ben oberta. Jo, enlluernat per la llum intensa del focus, només veia els ulls del dentista darrere dels vidres de les ulleres, i la seva mà, armada d'unes pinces o d'algun altre dels instruments, m'atacava dents, queixals i genives sense pietat. Jo buscava la mare, però no podia girar el cap, no la veia. El pànic s'apoderava de mi. Què em farà, avui, el dentista? Em clavarà una agulla per adormir-me la boca? Farà servir un trepant i una mola, com va fer en una altra visita? No sé pas com en sortia viu, de tanta por com passava.

            Acabada la feina, el doctor Soler es treia la mascareta i em dedicava un somriure que a mi no em feia gens de gràcia, perquè estava segur que aquell home s'ho passava bé fent mal als pacients. Quan sortíem de les consultes, amb mitja cara com de suro pels efectes de l'anestèsia, la mare sempre em deia la mateixa cançó: “Ho veus, com no n'hi havia per a tant? Has de ser més valent, noi! A veure si la propera vegada et comportes com un home!” I aquestes paraules em feien molta ràbia. Què vol dir, comportar-se com un home? És que els homes no tenen mai por?

            Però vaig créixer i va arribar el temps de la revenja: em vaig fer dentista! Sí..., dentista! I em vaig rescabalar de tantes pors passades a la consulta del doctor Soler amb un estudiat simulacre de sadisme, exhibint tota la parafernàlia d'instruments odontològics davant dels meus pacients adults, alguns dels quals, astorats, la primera vegada es van empassar la meva comèdia.

Naturalment, sóc un bon professional i tinc bones mans: no faig mal, que ho sapigueu! I menys encara als infants que vénen a la consulta cagadets de por. Els comprenc tant...!