dilluns, 28 de novembre de 2016

Sí que vaig tenir por (Montserrat Fortuny)



Era el mes de setembre. Els pares i jo érem a Peníscola. Jo no tenia gaire més de trenta anys. Feia un temps boníssim i ens banyàvem cada dia en una de les dues platges de la petita població, molt diferent de com és ara, molt més rústica, més natural, molt més agradable; amb el grandiós i important castell del Papa Luna, i els carrers enfiladissos.
            Els pescadors tornaven cada dia de la pesca, carregats de llagostes, llagostins, gambes i escamarlans.
            L'única cosa que molestava de veritat eren les mosques, que acudien a dotzenes quan ens posàvem a esmorzar a la terrassa de la fonda, a l'aire lliure.
            Ja feia quasi un mes que hi érem i encara no havíem anat amb la barca que cada tarda feia la visita completa a la petita península, i aquell dia vàrem decidir fer la curta travessia.
            A diferència dels altres dies, aquella tarda era més ennuvolada i feia més vent, però no li vàrem donar importància i hi vàrem pujar, tots tres sols; no hi havia més passatgers, només el timoner i dos ajudants.
            No havien passat gaire més de cinc minuts, que el cel es va posar ben negre i va començar a bufar un vent molt fort, que aixecava grans onades, cada vegada més fortes.
            La barca anava amunt i avall, damunt les ones, i l'aigua ja entrava per tots costats, mullant-nos els peus.
            La mare va començar a plorar i a xisclar, el pare intentava asserenar-la, però no hi havia manera…
            Nena…! A quin sant hem de resar perquè no ens enfonsem…?
            Mare, no n'hi ha per tant…! Resi a la Mare de Déu del Carme, que és la patrona dels marins i pescadors…
            El pare ja no sabia què dir ni què fer per tranquil·litzar-la.
            Jo pensava: “Sí que sembla molt perillós… Ja em veig que bolca la barca i tots a l'aigua… El pare neda molt bé i jo m'aguanto força, però ella no en sap gens i el primer que farà serà agafar-se a qui pugui i el farà enfonsar, tant si és ell com jo… La solució seria deixar-la desmaiada amb un bon cop de puny i així arrossegar-la cap a terra…! Però les onades cada vegada són més grosses i no ho veig gens clar..! El que he de fer és mostrar-me tan serena com pugui per no augmentar el seu neguit i el del pare, que ja fa una cara…!”
            Encara vaig pensar en la càmera fotogràfica que portava i que es malmenaria a l'aigua del mar i es perdrien les precioses fotografies que havia anat fent... Llavors les fotos es feien encara en blanc i negre.
            La barca, amb penes i treballs del timoner i dels altres dos, va acabar tornant-nos a la platja i, ben pàl·lids tots i mig marejats, vam arribar a la fonda…
            A l'hora de sopar, vàrem entrar al menjador el pare i jo, abans que la mare, i ell em va dir: “Ja ha estat ben perillós, eh, nena…!” L'home es pensava que jo no me n'havia adonat prou, del perill que havíem passat, perquè no havia cridat ni plorat, però ignorava que la processó m'havia anat per dins i que vaig procurar i aconseguir de dissimular el meu pànic.
            Normalment, quan tinc por, molta por, d'alguna cosa o d'alguna circumstància, em ve com una mena de vergonya de demostrar-la i sempre aconsegueixo mantenir-me serena…
            Jo crec que els valents ho són no perquè no tinguin por, que en tenen, sinó perquè aconsegueixen dissimular-la. Qui no té por de res, no és veritablement valent, sinó que és inconscient.
            Li vaig dir que sí, que n'havia tingut, de por; que ja veia la barca bolcada, però que m'havia aguantat per no augmentar l'esverament de la mare i no fer-lo patir més a ell…
            I crec que, a partir d'aquell dia, va créixer encara més la bona opinió que tenia del meu caràcter, més semblant al seu propi.
            I, per cert, amb una de les fotos que havia fet, vaig guanyar el primer premi del concurs anual de la Federació de Mutualitats de Catalunya i Balears, una copa de plata.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada