dilluns, 21 de novembre de 2016

Sant Pol i l'hora (Antònia García)



Hi ha més d'una versió sobre la dita “Sant Pol, quina hora és?” La més popular és la que explica que a la població de Sant Pol, a la comarca del Maresme, van fer un rellotge de sol molt bonic. La gent de la població n'estava molt cofoia, del rellotge, i van pensar que perquè la pluja no el fes malbé, el més adequat seria fer-li una teuladeta. I així ho van fer. Però, ai, no van pensar que la teuladeta privaria el rellotge de la llum del sol i, per tant, de l'ombra de l'estil sobre els números de les hores.
            L'atzagaiada va passar ràpidament dels uns als altres. I, és clar, de seguida es va aprofitar per fer befa i mofa dels habitants de Sant Pol. Durant anys, quan el tren parava a l'estació del poble, era habitual que algú amb ganes de fer barrila tragués el cap per la finestreta i fes la pregunta insidiosa a qui estigués a l'andana. La resposta era immediata i furibunda: la persona interpel·lada engegava a la merda, sense contemplacions, a qui havia preguntat, i li feia botifarra o qualsevol altre gest obscè, amb gran diversió dels que contemplaven l'escena des de dalt del tren. Això, ara ja no passa, ha anat quedant arraconat i molta gent ni tan sols en sap res.
            Hi ha d'altres explicacions de caire històric sobre Sant Pol i el famós rellotge, però m'agradaria suposar-ne una, al meu gust, que podria ser, posem per cas, aquesta:


Arran del mar, en un petit promontori a tocar del poble, hi ha el monestir de Sant Pol del Maresme. De primer, era benedictí i després va ser cartoixà. L'església i tot el conjunt monàstic havia estat fortificat, per protegir-se de les incursions dels pirates. Fa molts, molts anys, hi vivia un jove monjo que observava estrictament les regles de l'orde i les normes austeres dictades pel pare prior. Era l'encarregat de tocar les campanes per fer saber les hores a tota la comunitat per tal que fessin les activitats que tocava fer: a les sis del matí, hora prima, llevar-se; a les vuit, hora de missa; a les dotze, hora sexta, hora de dinar i una mica de lleure, etc.
            El monjo, que es deia Tefili, des del campanar es mirava la bonica platja de sorra daurada i onades suaus i es preguntava com es devia veure la sortida del sol des d'allí, i un dia va decidir anar-ho a veure. Des que va tocar maitines que ja no va poder dormir més i molt abans de l'alba va sortir, procurant no fer soroll, va travessar l'hort i les vinyes i va baixar a la platja. Feia un fred que pelava  i Tefili, que anava descalç i amb poca roba a sota de l'hàbit, es va alçar la caputxa, es va tapar bé les orelles i el front, va ficar les mans a dins de les amples mànigues i es va posar a caminar amb lleugeresa platja amunt i platja avall, esperant la sortida del sol.
            A poc a poc, el cel va anar perdent la foscor i es va anar tornant de color blau. El jove monjo cada vegada caminava més de pressa per l'arena humida de la serena de la nit, tremolava i petava de dents. En respirar, l'alè li formava un nuvolet que s'esvaïa de seguida dins l'aire fred. Al final, el seu patiment va tenir la recompensa: l'horitzó es va anar tornant violaci, després rosat, vermellós, i va esclatar un vermell de foc barrejat amb el groc més rutilant al moment inefable que l'astre rei sorgia de dins del mar!
            Tefili va caure de genolls davant d'aquell espectacle inigualable, més per tenir les cames garratibades de fred que per devoció, que també en sentia. Va esperar una bella estona per veure com el sol anava pujant majestuós i els colors anaven canviant... fins que va sentir els crits d'un altre monjo que havia sortit a buscar-lo, en veure el pare prior que Tefili no havia fet la seva tasca de tocar les campanes.
            I doncs, quina hora és, a Sant Pol, Tefili? –el va renyar el pare prior–. Que no és la teva obligació, tocar les hores?
            El pobre monjo es va voler excusar i va confessar al pare prior el gran desig que tenia de veure la magnificència de Déu creador reflectida en la sortida del sol, i que no ho havia demanat per por que  el seu desig li fos negat. El pare prior, comprensiu, li va perdonar aquella falta. I de resultes d'aquella anècdota, va quedar la dita “Sant Pol, quina hora és?”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada