Ho sento (Antònia García)

Primera frase, “Ho sento, ha estat sense voler”. Per mi, són les paraules espontànies que pot dir una persona que, involuntàriament, ha provocat algun mal o contratemps a algú, i expressa que li sap greu d'haver-ho fet.

Segona frase, “Ho sento, ha estat un accident”. Penso que són les paraules que pot dir una persona en un cas idèntic al de la primera frase, però també pot tenir un altre matís. És a dir, que el mal o contratemps no hagi estat provocat per aquesta persona sinó que s'hagi produït fortuïtament, al marge de la seva actuació.

La diferència entre les dues frases pot ser nul·la, subtil o remarcable, segons com s'hagin produït els fets.

Exemple de la primera frase “Ho sento, ha estat sense voler”:

Una senyora viatja en autobús, dreta, agafada a la barra metàl·lica que hi ha a prop de la porta de baixada. El conductor, per esquivar un cotxe que ha fet una mala maniobra, fa un cop de volant i provoca una sotragada als passatgers, de resultes de la qual un senyor trepitja un peu de la dita senyora, que fa un crit de dolor. El senyor treu ràpidament el peu trepitjador i recupera l'equilibri. La senyora s'exclama que, justament en aquell peu, hi té un ull de poll que en circumstàncies normals ja li fa veure la padrina, i que, amb la trepitjada, ha vist la padrina, i la mare de la padrina, i la mare de la mare de la padrina...!

Al senyor li queda molt clar el dolor que, sense voler, li ha provocat. Li'n demana excuses. Li diu la primera frase:

“Ho sento, ha estat sense voler”.

Té un to de veu implorant. L'última cosa que voldria és fer mal a ningú, i menys encara a una senyora com ella. Però es veu que estava distret vigilant els carrers per on passaven, perquè havia de baixar aviat, i no havia reaccionat a temps amb la sotragada. La senyora, movent el peu adolorit, accepta les disculpes, tot pensant què vol dir amb això de “una senyora com ella”. Una senyora gran, potser? Però davant del dubte, prefereix imaginar que vol dir una senyora bonica i elegant. I li fa un somriure.

Exemple de la segona frase “Ho sento, ha estat un accident”:

Una noia i un carter que duu un certificat entren junts pel portal d'un edifici una mica antic. No hi ha ascensor. El xicot, educat, deixa passar primer la noia i comencen a pujar per l'escala, estreta i incòmoda. Molt neta, això sí, perquè l'acaben de fregar; els graons encara estan una mica mullats. Aquesta és la causa que la noia rellisqui, caigui sobre el carter i tots dos vagin a parar uns quants graons més avall. El xicot queda d'esquena als graons i amb el cap a la part de baix. La noia ha quedat de cara a sobre d'ell. Això li ha esmorteït els efectes de la caiguda. La primera reacció de tots dos és provar d'aixecar-se, però la posició que tenen, inclinats cap avall, els ho fa difícil. La noia s'agafa als ferros de la barana i mira de posar-se de costat. El xicot té un braç atrapat a sota del cos. Després d'uns quants intents, trepitjades a les cames i rebregades diverses, ella aconsegueix sortir de sobre del cos que li ha fet de matalàs. Pregunta al noi si s'ha fet mal. Ell diu que no ho sap, que ara mirarà d'aixecar-se. Ella l'ajuda com pot i el carter queda assegut en un graó, esbufegant i tot masegat. Mou els braços, mou les cames... Es passa la mà pel cap: no hi ha sang. Podria haver estat greu però, per sort, sembla que no és així. Aleshores ella li diu la segona frase:

–“Ho sento, ha estat un accident”.

–Sí, ha estat un accident. Segur que no t'has fet mal, tu?

Fan inventari dels desperfectes: tota la correspondència que portava el carter està escampada per l'escala i li falta una sabata. La noia té la faldilla esquinçada i no veu on ha anat a parar la seva bossa de mà. Ella proposa d'acompanyar-lo al metge. Ell li diu que li sembla que no cal però que gràcies. Recullen com poden les seves pertinences. El carter li proposa de sortir a fer un cafè, per refer-se de l'ensurt de la caiguda. Ella li diu que no pot anar al carrer així, amb la faldilla estripada, i que millor que vagin al pis de dalt, que és on viu, a fer el cafetó.