La por (Carme Marquès)

La por..., pot ser conseqüència d’una experiència traumàtica soferta quan encara s'és un bebè?

            Aquesta història bé podria explicar-ho.

            Hi havia una vegada una mare primípara i molt atrafegada que un matí es va llevar i va deixar la seva petita filleta arraulida dins les flassades calentones mentre ella li preparava el biberó del matí. La nena, que encara estava adormida, en notar l’absència de l’escalfor materna va despertar-se i molt inquieta començà a moure’s per sota els llençols fins que va quedar travada, sense trobar sortida. La tragèdia es feia palesa, sort en va tenir que la mare no va trigar gaire. Aquesta, sorpresa de no trobar la filleta, va pensar que havia caigut del llit. Mirà a sota. Allí no hi era. Observant amb més atenció, veié que sota els llençols, als peus del llit, es movia alguna cosa... Ja us podeu imaginar qui era.

            Per sort va arribar a temps, una mica més i la nena hagués mort asfixiada. 

            Aquella nena, ja dona, conserva en el subconscient la sensació d’ofec, no tolera els espais petits, foscos i mal ventilats i, sobretot, l’impressiona mirar a dins dels pous, l’aterren i l’atrauen, és com si “algú”, des del fons del pou, la volgués atraure per engolir-la.

            També hi ha la teoria que ens diu que tenir por de mirar a dins d'un pou pot voler dir que també tenim por de mirar dins de nosaltres i reconèixer-nos tal com som en realitat.

            I aquí acaba el meu escrit.