Sant Pol, quina hora és…? (Montserrat Fortuny)

En Biel era un noiet de deu anys, nascut a Barcelona, al barri de Gràcia, que tenia uns avis i uns tiets a Sant Pol de Mar, en una antiga masia, molt gran i bonica i ben modernitzada. Ell, els seus pares i la seva germaneta Laia, de sis anys, hi anaven cada estiu a passar-hi les vacances.

            Allà, a més dels familiars anomenats, també hi havia els cosinets, en Salvi, en Ramon i la Teresina, de deu, vuit i cinc anys respectivament. No cal dir com gaudien tots plegats, sobretot a la platja.

            Un dia, emperò, després que en Biel i en Salvi haguessin discutit per qui dels dos havia arribat primer, nedant, a la boia, en Salvi, enfadat, li va dir que no es podia raonar amb ell, perquè era “un pixapins camaco”. I llavors, en Biel li va dir: “I tu ets un Sant Pol, quina hora és?”

            Ja va estar armada i va anar de poc que no es peguessin, si no fos que l'avi, el senyor Vador, que també era a la platja amb ells, ho va privar, agafant-los tots dos per un braç.

            Les males cares van continuar tot el dia, fins que el senyor Vador, després de sopar, li va dir al Biel si sabia ben bé què volia dir “Sant Pol, quina hora és…?”, i el noi va contestar que sí, que van renovar un rellotge de sol que s’havia espatllat per culpa del sol i la pluja, i li van posar una teulada, cosa que privava que li toqués el sol i, és clar, sense sol no funcionava…

            L'avi li va contestar que sí, que hi havia aquesta llegenda, però que no passava d'aquí, que no era real. El que sí que era verídic era l'altra explicació que se li donava i que era aquesta:

“15 de febrer de 1714. Les tropes de Felip V van assetjar les dels valents voluntaris catalans del regiment d'Amill. La valerosa defensa que sostingueren els santpolencs contra les tropes franceses fou el motiu de la destrucció del poble. Les dones, els nens i els vells abandonaren la vila,  però els homes es retiraren i es feren forts a la torre de la Martina, que encara avui s'aixeca a cosa de mig quart d'hora de la població, i van jurar morir abans que rendir-se.

            Des d'allí veieren el saqueig i la crema de la vila i el càstig imposat a les campanes que havien tocat a sometent, que foren destrossades, igual que el rellotge públic.

            El venjatiu monarca prohibí la reedificació del poble. Passada la guerra van tornar els santpolencs, i es van situar en tendes formades per mantes i pals, a la platja. Tendes que havien d'arrencar i ells havien de refugiar-se a les barques de pesca cada vegada que tornaven les tropes.

            Aquell estat de coses durà algun temps i no tenien cap més abric ni aixopluc que la manta. I les campanes del rellotge ja no tocaven l'hora.

            Llavors va ser quan nasqué l'adagi que és segell de la glòria per a Sant Pol de Mar: “A Sant Pol la manta i la gent berganta.”

De llavors data també el “quina hora és?”, sàtira que recordava i recorda encara aquella terrible hora de la pèrdua de les llibertats de la terra catalana.

            Els fills de Sant Pol s'enfaden en sentir la infamant pregunta. I tenen raó. Quan serà que ells i tots nosaltres, a qui ens preguntin “quina hora és?”, podrem contestar: “L’hora que Catalunya recobri el que va perdre”.

            En Biel havia escoltat en silenci tota la narració i, en acabat, va dir al seu cosí que el perdonés, cosa que en Salvi també va repetir, i tots dos es van abraçar.

            Llavors la Teresina va cridar: “Visca el camaco més guapo del món!” I tothom va aplaudir, cridant: “Visca Catalunya!”

            I mai més no es varen barallar, i es van estimar sempre com a bons germans. Igual que la resta de la família.