dilluns, 7 de novembre de 2016

Sense paraules (Antònia García)



Vaig pensar que al meu amic Jaume li calien la meva companyia i les meves paraules. Havia mort la seva mare i devia estar destrossat. Vaig anar al tanatori. Pel camí vaig trobar la Rosa i en Sadurní, que també hi anaven. Vam fer els comentaris normals en un cas així: “Ves, qui ho havia de dir. Una cosa tan ràpida... I semblava que estava tan bé...!” En entrar a la sala de vetlla, vam trobar en Jaume amb posat seriós. La Rosa el va abraçar i li va expressar el seu sentiment amb un doll de paraules. Sempre ha estat molt parladora, la Rosa. En Sadurní, més discret, li va dir les frases de ritual, fent memòria de la difunta, i desitjant-li conformitat. A continuació, en Jaume i jo vam encaixar, emocionats. Vaig notar la seva mà una mica tremolosa, i li vaig voler dir unes paraules de condol... però no vaig poder. En Jaume tenia la mirada tan trista... Jo movia els llavis però no podia articular cap paraula. I així em vaig quedar durant uns moments, amb la seva mà agafada i la sensació que em faltava l’aire. En Jaume va alçar les celles i va fer un lleu somriure comprensiu. Tampoc no va dir res. No calia. Vaig prémer més fort la seva mà entre les meves mentre notava que se’m començaven a negar els ulls. Aleshores la Rosa va intervenir amb més paraules i això em va permetre recuperar l’aplom.
Aquella nit em vaig desvetllar i em van anar venint a la memòria imatges i fets d’anys enrere, relacionats amb silencis eloqüents com el que s’havia produït en donar el condol al Jaume.
Vaig recordar una conversa amb la Júlia. Jo li havia demanat de sortir amb ella. La Júlia, de primer, em va mirar fixament amb aquells ulls tan negres, em va posar la mà sobre el pit, com per mesurar els batecs del meu cor, i va començar a obrir la boca com per respondre. Però no va dir res. Es va quedar així, perplexa, amb la boca oberta. Jo ho vaig interpretar com una resposta favorable. En tot cas, no del tot negativa. Però estava ben equivocat. Ella va inclinar una mica el cap, em va dirigir una mirada burleta, de dalt a baix, i va estar a punt d’esclafir a riure. Jo em vaig quedar parat, em vaig sentir rebutjat, ofès. Ni em va dir res ni jo vaig esperar cap paraula seva. En vaig tenir prou amb l’expressió de menyspreu de la seva cara. Sense dir res, em vaig allunyar del seu costat.
Com que continuava desvetllat, els records van anar passant pel meu cap. Vaig recordar l’àvia Dolors, la seva cara blanca i fina, els bunyols que feia per Setmana Santa, els dits de moviments àgils fent punta de coixí... Vaig recordar que de nits es llevava, es posava una bata per sobre i silenciosament, venia a veure com dormíem el meu germà i jo. Però jo tenia el son molt lleuger i algunes vegades em despertava. “Ssssst...!”, feia ella, posant-se un dit sobre els llavis. I ens mirava, i ens passava la mà molt suaument pels cabells... “Ssssst...!” I aquell seu silenci era ple de paraules mudes, afectuoses, com si fos la rosada que omple de perles l’herba del camí.
La son no em venia i jo no parava de girar-me i tombar-me entre els llençols, fins que la Berta es va queixar: “Vols parar, d’una vegada? Ni dorms ni em deixes dormir, renoi...!” Em vaig llevar i vaig anar al lavabo. Em vaig mirar al mirall. Uix, quina mala cara! Tenia un ble de cabells entre els ulls i una ganyota als llavis. “Entesos”, vaig dir amb el pensament al mirall. “Ja me’n torno al llit”. Però en alçar el llençol, vaig veure el braç estirat i la mà de la Berta. Amb l’índex, m’assenyalava el sofà que tenim al fons del dormitori. Vaig intentar ficar-me al llit. L’índex de la Berta va insistir amb contundència, indicant el sofà. No calia que digués res, estava molt clar. Vaig agafar una flassada de l’armari i vaig anar al sofà, com qui va al psiquiatra. I un cop allà, estirat, mentalment vaig començar a contar bens...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada