dilluns, 25 de gener de 2016

Un viatge incògnit i meravellós (Montserrat Fortuny)

Autora: Montserrat Fortuny
Sóc un DRON, o sigui, un vehicle aeri no tripulat. Però no un drone o dron qualsevol, no. Jo estic destinat a fer un vol extraordinari.
Fa temps que estic fent proves de vol llunyà. Els meus creadors estan molt orgullosos de mi perquè he fet vols d'assaig i els he resolts molt bé.
Però jo no estic gaire content. Hi ha VANTS, un altre nom meu, com jo, que són de vol civil; aquests són molt trempats, sí, però no els hi veig gaires mèrits. Volen uns minuts, arriben al lloc designat, expliquen el que veuen, indiquen on hi ha un incendi, una batalla, un quarter important…
Tinc amics que han vist molts drames humans, han vist grups de persones fugint dels bombardejos, dels incendis, dels terratrèmols. Homes, dones i criatures fugint dels enemics armats.
N'hi ha que han vist ruïnes on hi havia hagut grans creacions de la humanitat, com ara el monestir de Sant Elies, el més antic de l'Iraq, a Mossul. Ho havia resistit tot, des de les guerres entre perses i otomans a la invasió dels Estats Units a l'Iraq, però no ha resistit la fúria de l'Estat Islàmic, que no ha deixat pedra sobre pedra.
Un altre ha vist les glorioses ruïnes de Palmira, a Síria, un extraordinari florit de columnes envoltades de palmeres. Actualment, només hi queden aquests arbres.
I tantes i tantes tragèdies que em fan patir, pensant on m'enviaran a mi, tan ben preparat, tan enfortit, tan veloç…! Tinc dintre del meu ventre instruccions extraordinàries, coneixements que no havia tingut ningú de la meva espècie, instruments molt perfeccionats.
Arriba el dia fixat. Estic envoltat de savis, d'astrònoms, d'inventors.
Engeguen la palanqueta I surto volant cap al zenit, acompanyat d'aplaudiments i crits d'entusiasme.
Volo molt de pressa. De mica en mica vaig veient més boscos, més rius, més mars. Les ciutats, cada vegada més petites, els pobles més minúsculs. I continuo volant.
A mesura que em vaig allunyant, més bonic veig el planeta Terra, més lluminós, més de color blau cel… Sembla mentida que, sabent que té aquesta formosor, hi hagi persones que vulguin destruir-lo amb les guerres i les demolicions a què els porta les seves creences…!
Veig els continents, els mars, contemplo com la Terra volta sobre ella mateixa.
Me'n vaig allunyant ràpidament i em vaig acostant al planeta vermell, Mart, com el déu de les guerres, però sense agafar la seva òrbita. Arribo a la de Júpiter, com el pare de tots els déus, el més gros de tots els planetes, i segueixo endavant.
Passo pel costat de Saturn, amb els seus anells platejats, daurats, quina meravella! Urà, també molt gros, format a l'exterior de gasos en ebullició, encara. Neptú, verdós, el déu dels mars i oceans. Aquests últims planetes, envoltats de molts satèl·lits.
Ah, i el cinturó d'asteroides que hi ha entre Mart i Júpiter, de totes mides i colors i brillantors, segurament les restes d'un planeta que va explotar... Plutó, més petit que tots aquests i que fa poc temps que ha perdut el nom de planeta del sistema solar perquè té una òrbita diferent de tots els altres. No fa gaire que el va visitar un company meu.
I, traspassat aquest espai, per fi comprenc on m'envien: a conèixer un altre planeta que fa poc temps que ha estat descobert, el més llunyà, el més desconegut, l'innominat. Fa molt poc temps que ha estat trobat. Quan hi arribi, he de fer fotos, he de contar com veig tota la seva superfície… Si té muntanyes, si té abismes, si té parts llises, si encara és tot gel… Si té algun satèl·lit…
He gastat només un deu per cent de la meva energia, o sia que sóc capaç d'arribar a la meva meta perfectament sa i encara me'n pot quedar prou per a retornar a la Terra i tornar a veure aquella preciositat blava i, de mica en mica, veure el blau dels mars, el verd de les selves i boscos, el groc dels deserts, els llums multicolors de les grans ciutats. És que ja començo a tenir enyorança!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada