 |
| Autora: Montserrat Fortuny |
Fa temps que
estic fent proves de vol llunyà. Els meus creadors estan molt orgullosos de mi
perquè he fet vols d'assaig i els he resolts molt bé.
Però jo no
estic gaire content. Hi ha VANTS, un altre nom meu, com jo, que són de vol
civil; aquests són molt trempats, sí, però no els hi veig gaires mèrits. Volen
uns minuts, arriben al lloc designat, expliquen el que veuen, indiquen on hi ha
un incendi, una batalla, un quarter important…
Tinc amics que
han vist molts drames humans, han vist grups de persones fugint dels
bombardejos, dels incendis, dels terratrèmols. Homes, dones i criatures fugint
dels enemics armats.
N'hi ha que
han vist ruïnes on hi havia hagut grans creacions de la humanitat, com ara el
monestir de Sant Elies, el més antic de l'Iraq, a Mossul. Ho havia resistit
tot, des de les guerres entre perses i otomans a la invasió dels Estats Units a
l'Iraq, però no ha resistit la fúria de l'Estat Islàmic, que no ha deixat pedra
sobre pedra.
Un altre ha
vist les glorioses ruïnes de Palmira, a Síria, un extraordinari florit de
columnes envoltades de palmeres. Actualment, només hi queden aquests arbres.
I tantes i
tantes tragèdies que em fan patir, pensant on m'enviaran a mi, tan ben
preparat, tan enfortit, tan veloç…! Tinc dintre del meu ventre instruccions
extraordinàries, coneixements que no havia tingut ningú de la meva espècie,
instruments molt perfeccionats.
Arriba el dia
fixat. Estic envoltat de savis, d'astrònoms, d'inventors.
Engeguen la
palanqueta I surto volant cap al zenit, acompanyat d'aplaudiments i crits
d'entusiasme.
Volo molt de
pressa. De mica en mica vaig veient més boscos, més rius, més mars. Les
ciutats, cada vegada més petites, els pobles més minúsculs. I continuo volant.
A mesura que
em vaig allunyant, més bonic veig el planeta Terra, més lluminós, més de color
blau cel… Sembla mentida que, sabent que té aquesta formosor, hi hagi persones
que vulguin destruir-lo amb les guerres i les demolicions a què els porta les
seves creences…!
Veig els
continents, els mars, contemplo com la Terra volta sobre ella mateixa.
Me'n vaig
allunyant ràpidament i em vaig acostant al planeta vermell, Mart, com el déu de
les guerres, però sense agafar la seva òrbita. Arribo a la de Júpiter, com el
pare de tots els déus, el més gros de tots els planetes, i segueixo endavant.
Passo pel
costat de Saturn, amb els seus anells platejats, daurats, quina meravella! Urà,
també molt gros, format a l'exterior de gasos en ebullició, encara. Neptú,
verdós, el déu dels mars i oceans. Aquests últims planetes, envoltats de molts
satèl·lits.
Ah, i el
cinturó d'asteroides que hi ha entre Mart i Júpiter, de totes mides i colors i
brillantors, segurament les restes d'un planeta que va explotar... Plutó, més
petit que tots aquests i que fa poc temps que ha perdut el nom de planeta del
sistema solar perquè té una òrbita diferent de tots els altres. No fa gaire que
el va visitar un company meu.
I, traspassat
aquest espai, per fi comprenc on m'envien: a conèixer un altre planeta que fa
poc temps que ha estat descobert, el més llunyà, el més desconegut,
l'innominat. Fa molt poc temps que ha estat trobat. Quan hi arribi, he de fer
fotos, he de contar com veig tota la seva superfície… Si té muntanyes, si té
abismes, si té parts llises, si encara és tot gel… Si té algun satèl·lit…
He gastat
només un deu per cent de la meva energia, o sia que sóc capaç d'arribar a la
meva meta perfectament sa i encara me'n pot quedar prou per a retornar a la
Terra i tornar a veure aquella preciositat blava i, de mica en mica, veure el
blau dels mars, el verd de les selves i boscos, el groc dels deserts, els llums
multicolors de les grans ciutats. És que ja començo a tenir enyorança!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada