dilluns, 18 de gener de 2016

Una llegenda egípcia del pa i la farina (Montserrat Fortuny)

Autora: Montserrat Fortuny
Una vegada hi havia un faraó que es deia Mon-Ton-Mon, que tenia en gran estima els flequers. No els considerava esclaus, sinó homes lliures. Tots vivien en unes casetes de planta baixa i un pis i un petit hortet, a les ribes del Nil, juntament amb els paletes, fusters, pintors, pescadors, etc. Podien criar vaques, conills, galls i gallines.
El nostre protagonista era forner, molt jove encara, perquè la professió anava de pares a fills i el seu pare acabava de jubilar-se. El noi es deia Nué-Nué-Nué. Estava enamorat d'una esclava de la reina Fer-Fer-Fera, que la considerava molt perquè era una bona perruquera. La noia es deia Pelí-Pelí-Dor.
Tot anava bé fins que, un dia, el nostre jove va tenir un descuit mortal de necessitat: era l'encarregat de pastar el pa àzim i es va oblidar, durant dos dies, un tros de massa fora del forn, segurament distret, pensant en l'estimada. Ajudada per l'escalfor de la cuina, aquella massa va començar a fermentar, després que desenvolupés els fongs i bacteris de la farina.
El responsable de la cuina, quan ho va veure, es va enfadar molt pel descuit i pensant que aquelles bombolles que feien créixer la massa eren tòxiques, el va castigar a fornejar i menjar-se aquell residu. Tots els flequers se'n van assabentar, igual que tota la família i també l'estimada, de manera que, en veure el pobre noi lligat de peus i mans, van tenir un gran disgust, pensant que perdria la vida per aquell tros de pa enverinat.
Quan va arribar la matinada fatídica, van reunir-se tots els treballadors a la plaça d'armes i va comparèixer Nué-Nué-Nué, mig mort de gana, perquè no havia menjat res durant tot el dia. Els crits de “Ànims, Nué-Nué-Nué…!” van inundar tot l'espai. El capatàs li va fer posar la massa al forn i, després de ben cuita i mig refredada, el va obligar a menjar-se-la davant de tothom.
El noi va pensar que, per morir, millor seria fer-ho ben tip i no s'ho va fer dir una altra vegada. Va agafar aquella massa tan ben cuita i que feia tan bona olor i, nyam-nyam, se la va menjar tota, amb molta gana i trobant-la la mar de bona.
Tothom estava pendent de veure'l defallir i caure a terra, però no, al contrari, cada vegada feia més bona cara i les seves galtes, fins aquell moment groguenques, prenien un bonic color rosat. Van esperar un parell d'hores i, res, el noi no queia; el que li passava és que tornava a tenir gana i es va menjar un trosset de pa que havia quedat a terra.
Al final, el cap el va enviar a casa i li va dir que, si encara era viu, que tornés a treballar el tercer dia. El noi ho va fer així i va poder estar-se a casa, menjant i reposant i tenint cura de les seves vaques, i d'aquells dies de festa, en va dir: vaca-ank-ses.
Va tornar a la fleca una mica més grassonet i el cap, en veure'l, li va dir que tornés a fer d'aquell pa desenverinat, perquè el volia tastar. En va tornar a fer i al cap li va agradar tant, que li va manar fer-ne una mica cada dia.
El faraó se'n va assabentar, perquè la reina, informada per la seva perruquera, la núvia de Nué-Nué-Nué, li ho va dir i en van tastar tots dos també, rei i reina, i els va agradar tant, que van voler que en fes per a tota la cort. I aquell pa tan saborós es va posar de moda a tot l'Egipte.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada