dilluns, 25 de gener de 2016

Tecnologia actual: el dron (Antònia García)

Ja fa molts anys, quan jo era jove, havia anat a Montjuïc a veure les exhibicions dels aficionats a l'aeromodelisme. Feien volar petits avions que, de vegades, eren fets a escala, copiats de models reals. N'hi havia que eren planadors, o sigui, que volaven seguint els corrents de l'aire, gràcies a l'habilitat del constructor en fer el model. També n'hi havia que estaven proveïts de sistemes de control per ràdio. Els propietaris de tots aquests avionets en tenien cura com si fossin la nineta dels seus ulls.
Us dic això perquè veieu que les coses de la tecnologia no m'eren estranyes. També trobava normal que hi haguessin vehicles que funcionaven amb pilot automàtic, coets amb control remot, etc. Em semblava fantàstic que segons quines feines perilloses es poguessin fer per mitjà de robots, programats o dirigits a distància, per no arriscar vides humanes. A casa, els meus fills ja van tenir alguna joguina amb motor elèctric que feien funcionar al seu gust, amb un petit comandament. I em vaig adaptar als comandaments a distància de l'aparell de televisió i d'altres coses per l'estil.
Però us explicaré com vaig entrar en contacte amb un aparell de tecnologia més avançada.
Passàvem l'estiu a la casa que havia estat dels meus padrins, al poble. La casa tenia el seu encant, amb detalls d'arquitectura modernista i vidres de colors a la galeria i a la sala. Allí ens reuníem cada any uns quants familiars, amb mainada. Així els cosinets es coneixien, podien conviure durant uns dies i podien fer vida de poble i jugar pel carrer amb els altres nens. I pels grans era molt agradable.
Doncs un matí vaig enretirar les cortines i vaig obrir la finestra de la sala i alcova on el meu marit i jo dormíem, per fer el llit i endreçar una mica. I mentre posava la vànova vaig mirar cap a fora, cap a les muntanyes que es veien des d'allí, i aleshores la vaig veure: era una aranya molt grossa, enganxada a les cortines! Vaig fer un bot i un xiscle i vaig córrer cap a la cuina, tota esverada, a buscar l'escombra per fer fora aquella intrusa. En Xavier, el meu fill, alertat pel meu crit, va córrer darrere meu per veure què passava. Jo anava cridant:
—Una aranya! Hi ha una aranya molt grossa!
En entrar a l'habitació, ella era allà, al mateix lloc. Vaig alçar l'escombra per ventar-li un bon cop i fer-la caure daltabaix, però en Xavier em va aturar:
—No és una aranya, mama! Deixa estar l'escombra!
—Doncs, si no és una aranya, què és?
En Xavier es va acostar a la finestra. Llavors aquella bestiota repel·lent va volar fins a encarar-se amb el noi, amb totes les seves potes rígides, fent un soroll així: bbsss... bbsss... bbsss...
—Que güai! Genial! –va exclamar amb entusiasme en Xavier. –És un dron! Un dron!
Aquella cosa es va mantenir quieta. Durant uns instants, en Xavier i ella es van estar mirant. Jo, que primer m'havia quedat de pasta de moniato, em vaig acostar al noi i a allò que havia dit que era un dron.
—Un dron, dius que és? I què és, un dron?
Em va explicar que era un objecte, en aquest cas, aeri, portador d'una càmera, dirigit per radiocontrol. Que n'hi havia de moltes mides i que es feien servir per moltes coses, com ara per fer fotografies a llocs on no s'hi podia tenir accés, etc. En Xavier va parar la mà cap a aquell dron, que devia fer uns vint centímetres de llargada, i el dron va avançar i es va posar al seu palmell.
—I vols dir que ara hi ha algú que ens està veient o ens està filmant amb la càmera d'aquest dron?
—Justa la fusta! Oi que és fantàstic?
Llavors em van venir al pensament les nits xafogoses que havíem passat en Pere i jo en aquesta sala i alcova, amb la finestra oberta de bat a bat, amb els llençols enretirats, fruint de les delícies de l'amor... Se'm va ocórrer que potser aquell aparell, el dron, o un altre com ell, podia haver estat testimoni de la nostra intimitat, dels nostres jocs eròtics... De cop, em vaig enrojolar tota.
—De fantàstic, re, Xavier! Això d'espiar per les finestres de les cases no està gens bé! I fer fotografies així, si és que en fa, penso que és un delicte contra la privadesa! No hi ha dret! Vaja, que és un cas com per denunciar-ho ara mateix!
No va fer falta. El dron se'n va anar, movent les petites hèlices, bbsss... bbsss... bbsss..., en direcció a la plaça. Al cap de cinc minuts, el senyor Casacoberta es va presentar a casa, amb el seu fill Joan, que és amic d'en Xavier, per demanar disculpes. Acabaven de regalar aquell giny a en Joan i ell, sense pensar en res més, havia volgut provar el funcionament del dron fent-lo volar fins a casa nostra, o sigui, del seu amic, i volia que fos el primer a veure aquell regal tan especial del seu aniversari. El senyor Casacoberta va fer prometre al seu fill que no tornaria a fer una cosa així, que pogués molestar d'altres persones, i que actuaria amb responsabilitat i correcció.
Ja veieu, doncs, que la cosa no va tenir més importància. Vam acceptar les disculpes i ja està. Aquell dia vaig aprendre una altra cosa de la tecnologia actual, que encara no coneixia: el dron. Però de llavors ençà, quan ens n'anem a dormir, comprovo que no hi hagi cap “aranya” a la finestra i deixo les cortines passades.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada