dilluns, 25 de gener de 2016

Sóc un dron (Carme Marquès)

O també un objecte volador no identificat, encara que tinc un nom d’identificació: Bestoffer Buy Ehchine H8, i com molts enginys tecnològics, vinc del Japó.
Després d’un llarg viatge i avorrit d’estar embalat dins d’una capsa, un nen tot somrient em treia fora. Era la primera vegada que obria els ulls i vaig veure cares somrients fent escarafalls davant meu. Qui m’ho havia de dir, jo tant menut. Gairebé no m’ho podia creure.
Aquell nen, acompanyat del seu pare em van posar en acció, o sigui a volar, de primer no en sabien massa, i jo feia petites giravoltes per l’habitació i després de topar amb el sostre queia al terra causant la desesperació d’aquella gent.
―Vés a poc a poc, no tant ràpid deia el pare. D’aquest manera de seguida el faràs malbé.
―Dons, au, fes-ho tu. A veure què tal ho fas!
―Vine, anirem al teu dormitori, i així si cau ho farà sobre el llit i no hi haurà el perill que es faci malbé.
I fent proves i més proves a la fi aconseguiren que no topés al sostre i aterrés més suaument.
Un dia, el recordo amb tot detall, era un dia assolellat tothom estava content perquè sortiríem d’excursió, era la prova de foc: m’enlairarien en plena natura, anàvem al Montseny allà hi ha molt d’espai, deia el pare, i no hi ha perill de fer mal a ningú, allí no passa massa gent. Dit i fet, em treuen de la capsa, comproven que les quatre petites hèlices estiguin ben arrenglerades, la bateria carregada, i el comandament amb les piles adequades.
Tot anava com una seda, tenia autonomia de vol de set minuts els suficients per fer feliç aquella família, però... un imprevist cop d’aire em va allunyar cap a ponent damunt un nombrós grup d’alzines. I allí vaig aterrar dins un niu d’ocells. Jo estava bé. Però allà baix, al terra, aquella gent es desesperava, i tirant pedres contra el niu volien aconseguir que caigués per mirar de recuperar-me. Va ésser en va. A la fi, van marxar desil·lusionats i el nen plorant a llàgrima viva.
Es feia de nit i un ocell va venir i va posar un ou i va marxar. Després res. L’endemà va venir un altre ocell i va deixar anar dos petits ous tacats de pigues i ens cobrí a tots quatre. S’estava a gust tan calentó! Passats uns dies i quan l’ocell gran no hi era els ous es varen esberlar i de dins sortiren uns pollets petits i sense plomes. De cop i volta un dels pollets comença a esvalotar i a cop de bec i ales, fum a fora del niu els altres pollets i a mi de propina.
Allò va ser la fi, dels pobres pollets, els quals després d’uns dèbils piu-pius van morir-se, i jo cobert de fulles humides també.
Quina vida més efímera ser creat per volar i anar a raure al sota bosc, a un alzinar del Parc Natural del Montseny encara que sigui declarat un bé de la biosfera.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada